Tal dia com avui de l’any 1793, fa 232 anys, a València cap-i-casal es produïa una revolta popular contra l’arquebisbe Francisco Fabián y Fuero, que protegia i mantenia un col·lectiu de més de 600 eclesiàstics que havien escapat de la Revolució Francesa (1789). La situació havia escalat a gran velocitat des que, uns mesos abans, havia allotjat al Col·legi de l’Ensenyança (a l’antic convent de Santa Úrsula, a tocar de les Torres de Quart) un grup de quatre monges ursulines franceses refugiades que, protegides per l’arquebisbe, havien usurpat l’autoritat del convent i de l’escola i malbarataven les rendes d’aquella institució.
L’origen d’aquella crisi es remuntava a principis de la dècada, però s’havia intensificat unes setmanes abans de la revolta, quan el rei Carles IV havia nomenat Vicente Vera de Aragón, duc de la Roca, capità general de València. Vera havia arribat amb l’ordre expressa de Godoy, ministre plenipotenciari de Carles IV, d’expulsar els eclesiàstics francesos refugiats. Feia tan sols quatre setmanes que el rei Lluís XVI de França havia estat executat a la guillotina i Godoy, que volia impedir un contagi revolucionari, interpretava que la presència dels eclesiàstics refugiats francesos incitava a la revolta, però es trobaria amb l’oposició aferrissada de l’arquebisbe.
Segons la investigació historiogràfica, es va produir un avalot de grans dimensions que va afectar tots els barris del cap-i-casal. El poble de València va assenyalar la figura de l’arquebisbe com el responsable d’aquella situació. Se li retreia que malbaratés les rendes de l’Església, que aportava el poble, en el sosteniment d’aquella massa d’ociosos i fastuosos refugiats. I el capità general Vera va ordenar-ne l'arrest. Finalment, l’arquebisbe Fabián escaparia de la ciutat, camuflat amb una sotana de rector parroquial, es refugiaria al seu poble nadiu de Castella i presentaria la seva renúncia irrevocable al càrrec. Va ser rellevat pel mallorquí Antoni Despuig.