Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) és un d’aquells bons paios amb qui passaries desenes de sobretaules parlant de la vida –i del Barça– entre gintònics i t'hi trobaries tan a gust que, al final de la vetllada, li acabaries preguntant què collons fot al PP. A banda d’un caràcter tant ferm com afable, el candidat popular al Parlament també pot presumir del seu particular manual de resistència; Fernández no només ha sobreviscut a la transició entre Casado i Feijóo (el gallec sempre va tenir clar que no el volia al seu equip, però acabà cedint), sinó que va sobreviure molt sencer al vendaval voxista de les últimes eleccions a la cambra catalana. A la qual cosa caldria afegir que Fernández ha vist el clima de pacificació que l’espanyolisme vol imposar a Catalunya i ha contrarestat la ira d’Ignacio Garriga amb intervencions igual de contundents, però filtrades per la ironia.
🔴 Debat TV3 Eleccions de Catalunya 2024, DIRECTE
En efecte, mal que pesi al lector, Fernández és un dels millors oradors que el PP ha tingut mai al Parlament i podríem dir (la cosa no té gaire mèrit, però el present va com va) que n’ha estat un dels millors diputats. El futur creixement que totes les enquestes vaticinen als populars no només és imputable a la victòria amarga de Feijóo a les generals, a la inèrcia de la majoria absoluta del PP a Galícia i a l’auge al País Basc. També es fonamenta en un candidat que ha treballat les seves bases i que vol retornar el PP de Catalunya a la seva versió més gràcil de partit regionalista dretà. De fet, lluny d’acusar contínuament de colpistes els polítics indepes, Fernández ha tingut una idea molt millor: recordar-los que, fet i fet, viuen més a gust essent processistes que no pas assumint els riscos de la secessió.
Això no és obstacle perquè Fernández s’hagi presentat a la campanya del 12-M amb el lema de fer créixer Catalunya i posar fi al procés a còpia de retornar el nacionalisme català a la moderació de Convergència (també a la del socialisme). Citant el seu currículum, Fernández recorda sovint com ell mateix fou tinent d’alcalde de promoció econòmica a Tarragona al costat d’un batlle, Joan Miquel Nadal, i també membre de la mateixa Diputació, amb l’antic alcalde de Vila-seca, Josep Poblet, ambdós polítics del pinyol de l’ara ressuscitada Convergència (també formà part del grup popular que ajudà a investir l’alcalde socialista Josep Félix Ballesteros). De fet, i en això coincideix plenament amb Feijóo, a Fernández ja li aniria molt bé que Junts tornés a recuperar el moderantisme de Convergència; qui sap si ha vist el retorn de Jordi Pujol fent campanya com una gran benaurança.
Lluny d’acusar contínuament de colpistes als polítics indepes, Fernández ha tingut una idea molt millor: recordar-los que, fet i fet, viuen més a gust essent processistes que no pas assumint els riscos de la secessió
De fet, Fernández és un dels polítics del PP que més clarament s’ha pronunciat contra les malifetes de la policia patriòtica impulsada per Jorge Fernández Díaz i Mariano Rajoy. Al seu torn, tot i continuar adreçant-se als diputats del Parlament en espanyol, aquest tarragoní de soca-rel ha insistit especialment en el retrocés de l’ús social del català i la importància de disposar de programes culturals exportables en la nostra llengua als mitjans de la Corporació (sense ésser tan explícit, es nota que el PP també enyora aquells temps en què la dreta espanyola regionalista no tenia cap problema a reivindicar la immersió lingüística). Al seu torn, tot i mostrar-se contrari a l’amnistia, l’indult general promulgat per Sánchez podria acabar provocant que aquesta entesa, ara del tot impossible, entre la dreta catalana i l’espanyola es tornés a repetir. Hem vist coses molt més estranyes...
En el fons, i per tot plegat, Alejandro Fernández comparteix amb Salvador Illa la voluntat de pacificar Catalunya i retornar-la com més aviat millor a les dinàmiques del règim del 78. Vista l’atomització de l’independentisme i el desànim del seu electorat (si no comptem la força que pugui tenir l’abstenció en el futur regenerador del moviment), el líder del PP podrà surar uns quants anys més, sobretot quan Madrid acabi desinflant l’alternativa radical de Vox, i el PP —si Feijóo aguanta prou temps— pot reunificar el seu espai ideològic amb el tremp d’Aznar. Potser llavors, a banda de ser prou cool, el candidat fins i tot acaba essent algú realment important en l’àmbit espanyol del seu partit. A la gent del quilòmetre zero sempre li ha plagut el folklore català, perquè és molt fàcil d’acabar dominant-lo: sobretot, si el lidera un bon paio com ell, nacionalista de Tarragona.