La tasca d’encastar cadàvers sota terra no acostuma a estar gaire ben pagada. Però Carlos Carrizosa (Barcelona, 1964) és un home que acostuma a prendre’s la feina bruta amb bon sentit de l’humor. Contemplar el líder de Ciutadans en campanya, sabent que cap enquesta situa la formació taronja al Parlament, em recorda a l’arxiconeguda primera escena del cinquè acte de Hamlet, quan l’enterramorts es troba preparant la tomba del pallasso Yorick i el protagonista shakespearià contempla la seva calavera tot recordant com el feia riure quan era petit. A Ciutadans, ara per ara, només li queda l’ossada nostàlgica de l’any 2017, quan el partit liderat per Inés Arrimadas s’imposà a les eleccions al Parlament, superant Carles Puigdemont i concentrant el vot unionista amb 1.109.732 paperetes que, només set anys després, es transformaran en escassos milers de supporters.

🔴Eleccions Catalunya 2024, DIRECTE | Última hora dels col·legis i meses electorals del 12-M
 

Vist el panorama, Carrizosa ha optat per convertir una campanya fúnebre en un comiat prou divertit. El candidat de Ciutadans va presentar-se al debat de TV3 amb una americana blau llampant i la samarreta de cor tribandera (catalana, espanyola i europea) amb la qual els taronges havien omplert estadis a Catalunya, talment com els nostàlgics dels concerts de Bruce Springsteen al Camp Nou. De fet, en aquest mateix debat, semblava que Carrizosa hauria estat molt més content intercanviant les seves intervencions absolutament anodines per alguna estrofa del Glory Days. Quan l’entrevisten o els companys de la premsa li prenen declaracions, al candidat de Ciutadans ja no li fa cap mena de mandra dissimular que no s’ha preparat les intervencions perquè, com aquell qui diu, està absolutament de tornada. Posats a acomiadar-se, millor fer-ho entre somriures.

Per molt que dolgui al lector, Carrizosa i els seus poden retirar-se ben tranquils de la política. D’ençà de la seva fundació el 2005, els intel·lectuals orgànics de Ciutadans (la majoria d’ells enutjats amb el PSC maragallista, a qui consideraven —correctament, al meu entendre— un partit nacionalista més) fundaren l’invent basant-se en dues obsessions: primer, demostrar que hi havia una alternativa a l’esquerra dels socialistes que pogués incorporar el jacobinisme madrileny a Catalunya i, en segon terme, trencar el consens social que sempre havia tingut la immersió lingüística. Amb la seva victòria del 2017, nefastament gestionada per Inés Arrimadas, el partit taronja demostrà que podia ser una alternativa al PSC. Finalment, els seus militants poden sentir-se parcialment contents; el partit desapareixerà, però aconseguiran que el socialisme enterri per sempre Maragall.

Quan els grans partits han tornat a l’hegemonia, l’independentisme ha oblidat la via unilateral i Puigdemont torna a parlar com un convergent més, Ciutadans ja no té raó d’ésser

Pel que fa al tema lingüístic, Ciutadans ha inoculat el virus antiimmersió en part de la dreta catalana. Fa trenta anys, ni a un primera espasa com Aleix Vidal-Quadras se li hauria acudit mai xerrar en espanyol al Parlament de Catalunya o a TV3. Normalitzant l’ús de l’espanyol a les institucions, Ciutadans ha aconseguit acomodar la presència del bilingüisme, amb la consegüent pèrdua d’ús social del català. Tot plegat té certa conya, sobretot si pensem en com fins i tot l’independentisme ja està reconeixent obertament que la immersió lingüística no s’aplica a la majoria d’escoles i d’instituts del país. Però això tant li fot, perquè Ciutadans, era un instrument amb poques pretensions, i Albert Rivera (que ha acabat exiliat a Madrid, com Inés Arrimadas) sempre podran dir que el seu fill va acabar enterrat, però que l’important del cas, les idees, van sobreviure al cel.

Caldrà estudiar molt profundament la història de Ciutadans i escriure-la justament des de la perspectiva d’un partit netament català. Dic això perquè l’error més gran d’Albert Rivera fou el d’intentar exportar-lo a tot l’Estat, ignorant que les elits madrilenyes li riurien totes les gràcies mentre posés a caldo el nacionalisme català, però que l’acabarien deixant en calçotets en cas de gosar voler ser president del Gobierno espanyol. Així va passar, i Ciutadans ha caigut simplement perquè ja ha fet prou servei als empresaris de Madrid que volien una alternativa de dretes a Podemos amb l’objectiu de fer veure que Espanya li rentava una mica la cara al bipartidisme. Quan els grans partits han tornat a l’hegemonia, l’independentisme ha oblidat la via unilateral i Puigdemont torna a parlar com un convergent més, Ciutadans ja no té raó d’ésser. Toca recollir mobles i entregar la clau del piset.

Carrizosa és l’home ideal per acabar la mudança i entregar les restes del partit a la dreta espanyola. De fet, al candidat no pot dissimular les ganes que té de poder tornar a passejar de nou per l’Eixample i d’exercir tranquil·lament les seves dues passions; l’advocacia i la lectura. Llastimosament, tot i la seva empremta en la política catalana, no haurà pogut fer realitat el seu somni, que era educar la seva tríada de fills en espanyol com a llengua vehicular. Pel que fa a la cosa nacionalista, Salvador Illa i Pedro Sánchez s’encarregaran de limitar l’expansió de l’independentisme, com de fet sempre ho havia fet Maragall, a través d’un invent anomenat catalanisme. Carrizosa ha estat molt dur amb els socialistes i el PP durant la campanya; però, una vegada jubilat, podrà tornar a votar-los i qui sap si a demanar-los feina, perquè els ha fet gratuïtament i exemplarment de fontaner.

L’única incògnita del partit taronja, ara per ara, serà veure si guarden prou diners a la caixa per presentar-se a les eleccions europees. Els costarà, això segur, trobar un candidat que sigui tan bon enterramorts com el seu supervivent a Catalunya.