D’abanderar i encapçalar l’espanyolisme a caure en l’ostracisme. D’aglutinar més d’1,1 milions de vots a la pràctica irrellevància i a transitar pel camí de la desaparició. El camí i la trajectòria electoral de Ciutadans no ha estat exempta d’ascensos meteòrics, però també d’una caiguda en desgràcia. El partit fa front a un repte majúscul a les eleccions catalanes d’aquest 12 de maig: cap enquesta els augura mantenir la ja minsa representació que han tingut aquesta legislatura i projecta un futur agònic que en pot dificultar la supervivència. De fet, aquests comicis seran el primer ‘match ball’ per als taronges, i el segon ‘round’ en què se la jugaran es produirà quatre setmanes després amb les eleccions al Parlament Europeu. De fet, són les úniques dues cambres on conserven parlamentaris del seu grup, de manera que desaparèixer també d’aquests hemicicles els situaria en una tessitura molt complexa perquè no els quedaria cap salvavides.
🗳️ Eleccions a Catalunya 2024: calendari, candidats i tota la informació
En menys de dues dècades, Ciutadans ha passat pels moments més dolços de la política catalana i també n’ha experimentat els resultats més durs. En els seus 18 anys d’història, el partit —que neix a partir de la plataforma Ciutadans de Catalunya, impulsada per intel·lectuals com Félix de Azúa, Francesc de Carreras o Iván Tubau, amb la voluntat de combatre el “nacionalisme obligatori” i la immersió lingüística— va iniciar el seu arrelament de manera immediata, ja que va aconseguir representació en els primers comicis als quals es van presentar (els de l’1 de novembre de 2006). Ho feia amb un jove Albert Rivera, que només quatre mesos abans havia estat elegit president de la formació. En aquella campanya, el partit va sorprendre amb el seu cartell electoral, ja que Rivera hi apareixia nu. Amb el seu aterrament a la cambra catalana —hi va arribar amb tres diputats—, va arribar un nou estil: Cs es va caracteritzar per ser un grup que utilitzava més la llengua castellana que la catalana.
Després de la sentència de l’Estatut i amb l’inici del procés, semblava que el creixement del partit taronja no tenia sostre. Aquest ascens fulgurant va quallar, especialment, en les convocatòries electorals del 2015 i 2017 —en aquesta, de fet, van guanyar les eleccions al Parlament—. Ara bé, amb la irrupció de Vox a escala estatal, els moments de glòria de Cs se’n van anar en orris i el seu retrocés va ser imparable, desapareixent de la majoria de cambres legislatives autonòmiques i erradicant-se la seva presència al Congrés l’any 2023. El partit a Catalunya no va quedar-se al marge d’aquesta sagnia: en els darrers comicis, es van deixar entre el 85 i 90% dels vots obtinguts el 2017. Davant aquest 12-M, Ciutadans encara arriba més debilitat, amb Carlos Carrizosa com a cap de llista. En les últimes municipals, van passar de 239 regidors a 10, quedant-se en un irrisori 1,2% dels vots a tot el territori català.
Postular-se com el partit “més eficaç contra el separatisme” empresonant Puigdemont
Ciutadans arriba a aquesta convocatòria electoral després d’haver passat per una nova guerra interna. La direcció a Madrid va obrir negociacions amb Génova per intentar presentar-se en coalició en aquests comicis, però la part catalana de Cs no volia dissoldre’s en les sigles del PP. Aquestes desavinences van fer que Adrián Vázquez, eurodiputat dels taronges i qui era secretari general del partit, abandonés el càrrec orgànic pel torcebraç amb la direcció encapçalada per Carlos Carrizosa, que es va imposar i va acabar decidint presentar-se en solitari. En aquest camí, Ciutadans també ha perdut Anna Grau, que ha decidit abandonar la política.
Una de les primeres decisions de la campanya, dirigida pel polèmic Jordi Cañas, ha estat recuperar el cor amb les banderes catalana, espanyola i europea (imatge amb la qual van guanyar les eleccions de 2017). Encara sobre la imatge gràfica, el partit també ha apostat per recuperar el logo d’aquelles eleccions, amb el color taronja i el triangle. Aquesta aposta suposa el retorn a símbols que els van comportar “molts èxits”.
En un escenari de constants desfetes electorals i amb el risc d’extingir-se, Ciutadans se l’ha jugat amb una campanya molt agressiva contra el president a l’exili, Carles Puigdemont, i contra el seu homòleg al govern espanyol, Pedro Sánchez. De fet, la imatge electoral dels taronges està creada amb intel·ligència artificial i hi apareixen Puigdemont i Sánchez donant-se la mà sota el lema Detenlos. De nou, el principal punt del full de ruta dels taronges és atiar el sentiment de rebuig contra Puigdemont i arriba fins a l’extrem de mostrar empresonat el candidat de Junts en l’spot electoral. Aquesta croada també s’ha materialitzat en els nombrosos —i infructuosos— recursos que han registrat per intentar que el president a l’exili no pogués concórrer als comicis del 12-M, al·legant que té el DNI caducat o que resideix a Bèlgica. Ni la Junta Electoral, ni el jutjat contenciós administratiu ni el Tribunal Constitucional els han donat la raó.
A més d’arremetre contra Puigdemont, Ciutadans centrarà la seva estratègia a buscar la recuperació de vots entre els electorats del PSC i del PP —on s’han produït les principals fugues— fent-se valer com el partit “més eficaç contra el separatisme”. En aquest sentit, invaliden Salvador Illa com a alternativa per arribar a acords amb l’independentisme i també disparen contra el Partit Popular d’Alberto Núñez Feijóo per “no voler incomodar Junts” davant la hipòtesi que, en el futur, els de Génova necessitin els juntaires per arribar a la Moncloa. Aquesta línia de laminar i erosionar el PP es va visualitzar, fins i tot, després de les eleccions basques, quan Carrizosa va apuntar contra el PP per “allargar la mà” al PNB.
De la glòria al terrabastall
Els inicis de Ciutadans no van ser fàcils. Després d’aconseguir entrar al Parlament l’any 2006, els tres diputats —entre ells, Albert Rivera— van acabar com a no adscrits per les desavinences mútues. Això va fer que l’any 2010 es mantinguessin estacats en els tres escons, obtenint representació (de nou) només per Barcelona. La negativa de Rajoy a un pacte fiscal va obrir la porta a la possibilitat de convocar un referèndum d’autodeterminació, i Mas va avançar els comicis per fer una aposta decidida cap al sobiranisme. En aquest terreny, i davant la certa indefinició del PSC, Ciutadans va guanyar terreny i va duplicar els vots obtinguts dos anys enrere, fent un salt dels tres als nou escons i irrompent per primera vegada a la demarcació de Tarragona.
El primer gran resultat fulgurant el cullen l’any 2015. La previsió d’irrupció a escala estatal i la consolidació del projecte com a espai líder de l’espanyolisme a Catalunya arreplegant vots de socialistes descontents i populars enutjats amb Rajoy es va materialitzar amb una segona posició, que va permetre a Inés Arrimadas esdevenir la cap de l’oposició. En aquells comicis, Cs es va erigir en alternativa a Junts pel Sí i es va disparar fins als més de 730.000 sufragis (17,9%) i 25 parlamentaris. Per primera vegada, entraven per totes les demarcacions: Barcelona (17), Tarragona (4), Girona (2) i Lleida (2).
Però l’eclosió definitiva es va produir en les eleccions que van tenir lloc dos mesos després del referèndum de l’1 d’octubre. La candidatura d’Arrimadas va aglutinar el vot ‘anti-Procés’ i va aconseguir guanyar les eleccions amb més d’1,1 milions de suports (25,35%) i 36 butaques al Parlament. Malgrat aquest resultat, no van poder desplaçar l’independentisme del Govern, atès que no van poder sumar majoria per formar executiu.
Més endavant, amb l’entrada de Pedro Sánchez al govern espanyol (2018), la irrupció de Vox i l’entrada de Salvador Illa a l’arena electoral catalana, Ciutadans es va anar desintegrant i desfent, veient-se abocats a la irrellevància. La formació va perdre actius que van marxar a altres formacions, com Lorena Roldán i Nacho Martín Blanco al PP. L’any 2021, els de Carrizosa es van desplomar fins als 158.000 vots (un 5,58% del total) i van deixar-se pel camí fins a una trentena de diputats, passant dels 36 de 2017 als sis actuals. Ara, les enquestes els situen fora del Parlament, fet que, si se substancia, acostaria la formació a ser residual i, conseqüentment, a la seva extinció.