Durant quaranta-quatre llargs dies de 1919, diversos senyors van dormir molt malament a Barcelona. Un d'ells era Ferran Fabra i Puig, que abans de batejar el passeig on aquest dimecres se celebra la manifestació alternativa del Primer de Maig va ser, també, membre del consell d'administració de la Barcelona Traction, Light&Power, més coneguda com La Canadenca. A diferència del que passa ara, en aquells temps la gent anomenava en català les coses que es deien en anglès, però en canvi avui mola més dir que les vibes d'aquest Dia de la Classe Treballadora en període electoral tenen certa relació amb les reivindicacions d'aquella vaga que va tenir Barcelona a les fosques durant un mes i mig. Si més no, aquest és el mood que em transmet Laia Estrada, la candidata de la CUP, quan sota el sol de mitja tarda reclama a les portes de l'estació de Fabra i Puig la implementació de la jornada laboral de 30 hores setmanals, deu menys de les que van aconseguir els vaguistes de la CNT ja fa cent cinc anys.
De sobte, un dandi amb armilla, corbata i mocador de seda vermell a la solapa de l'americana apareix al meu darrere i tinc la impressió d'estar plenament a l'any 1919, però quan agafa una bandera roja del Partit Comunista del Poble Català m'adono que no és Salvador Seguí, ni tan sols el seu fantasma. Si fos viu, ben segur que El Noi del Sucre seria avui aquí i aplaudiria les paraules d'Estrada quan afirma que cal repartir el treball i la riquesa per evitar l'empobriment de les classes populars, però el problema és que les classes populars, avui, se senten més atretes pels cants de sirena de l'extrema dreta que pel sindicalisme militant de sindicats com la Coordinadora Obrera Sindical. Curiosament, a mitja intervenció de la seva portaveu, Cati Morros, el clàxon d'un cotxe ens espanta a tots i dos nois s'animen a cridar improperis en veure'l passar. Un d'ells fins i tot sembla que vulgui abaixar-se els pantalons, ja que resulta que és una furgoneta vinilada de VOX tocant allò que no sona, però finalment es lamenta de no haver pogut "fer un calvo" i torna a agafar la bandera de Palestina que havia deixat momentàniament a terra.
De mica en mica la cruïlla de l'avinguda Meridiana amb el passeig Fabra i Puig comença a omplir-se de gent, però no només de simpatitzants i militants de la CUP amb estelades o banderes d'Arran, sinó també de col·lectius com la Marea Pensionista, la Intersindical Alternativa de Catalunya i tots aquells sindicats, en definitiva, que no han sortit al carrer a la manifestació d'aquest matí a la Via Laietana. "Nosaltres no ens manifestem amb els sindicats del règim i els còmplices dels mass media", em diu un membre de la CGT que vesteix una caçadora Harrington verda igual que la meva. Li pregunto si votarà el 12 de maig i després d'un silenci dramàtic em diu que és anarquista, però com qui confessa patir morenes, amb la boca petita em reconeix que ja ha votat més d'una vegada la CUP i que aquest cop també repetirà. Juntament amb la catorzena de furgonetes de la Brimo que vigilen la manifestació, en l'ambient també hi abunden les llaunes de cervesa, les caçadores texanes amb les mànigues tallades i els càntics construïts com un dístic en el qual el primer vers el crida una sola veu amb un megàfon i el segon, el de confirmació, l'entona tothom a l'uníson.
"Qui sembra la misèria/ recull la ràbia" és el més escoltat amb diferència, com també amb diferència el símbol més mainstream és una corona de llorer, el logotip de Fred Perry que pot veure's en desenes de samarretes, polos i caçadores. Ben mirat, potser si Fred Perry fos viu també seria aquí, ja que en la seva època el tenista va ser considerat una ovella negra en un esport de classe alta pel seu origen proletari. Quan va guanyar per primer cop a Wimbledon va argumentar que els pobres també poden fer "els mateixos cops, els mateixos angles i els mateixos efectes" que els rics, potser per això la seva roba va acabar inspirant tota una generació de rebels i de tribus urbanes com els mods, els skins o els catalans de trenta-pocs anys que últimament peregrinen a l'outlet de la marca que hi ha a Olot, un cop l'any, igual com fa tres dècades anaven a la Festa dels Súpers a l'Estadi Olímpic.
Els conec bé perquè són els catalans de la meva generació, els que viuen pitjor que la generació dels seus pares, els que no saben si tindran una pensió, els que destinen un 45% del seu sou a pagar un lloguer, els que malviuen fent d'autònoms per a empreses que externalitzen feines per evitar pagar la seguretat social a més treballadors o els que, en definitiva, han vist com la globalització els ofega en una asfíxia neoliberal plena de contradiccions. Potser per això també ells són incoherents i vesteixen un polo Fred Perry caríssim fabricat en un país sense llibertat sindical i sospitós d'explotació laboral com la Xina, però sempre és un consol recordar que fa poc més d'un segle també els vaguistes de la CNT li deien a Francesc Layret que era incoherent defensar la lluita de classes des d'una acta de diputat a Madrid pel Partit Republicà Català.
Es pot vèncer la lluita de classes al segle XXI?, li pregunto a una altra noia amb dessuadora Fred Perry amb qui comparteixo marxa cap a Virrei Amat, i quan em respon que demanar justícia social no és demanar la lluna, em limito a demanar-li foc per encendre'm un cigarro mentre ella em diu que fumar és enriquir amb impostos l'estat. Una altra incoherència, penso, com totes les contradiccions que la CUP ha assumit des que l'any 2012 va decidir fer des de la política parlamentària allò que la Història diu que només es pot fer des dels carrers. Com tots els cops que Layret i Seguí es van sentir dir traïdors per acceptar negociar amb el govern. Com cada vegada, en definitiva, que diem que treballem per guanyar-nos la vida i oblidem, en realitat, que si 'treballar' deriva del llatí tripaliare, que vol dir tortura, és perquè encara cal lluitar molt per evitar que treballar no faci perdre mai a ningú, més aviat, les ganes de viure.