Jéssica Albiach (València, 1979) és una de les poques lideresses que resta dempeus entre els polítics de la meva generació, una quinta de Xers amb gran oratòria i ambició desmesurada —penseu en Albert Rivera, Pablo Iglesias i ben aviat Pere Aragonès— que ha acabat demanant caritat a les empreses de l’IBEX o exercint de podcaster per als amics. Això s’ha esdevingut, en primer terme, per la murrieria fallera d’una política que ha sabut sempre quin arbre calia abraçar: després de l’esclat del 15-M i tres anys abans dels fets del 2017, Albiach va afiliar-se a Podem i va acabar aquest primer tram del seu ascens amb l’arxiconeguda fotografia de la votació al Parlament on mostrava la papereta del seu 'No' a la DUI. Quan el deixant de Pablo Iglesias s’anà apagant, només un any després, entrà a l’òrbita d’Ada Colau per arribar a la presidència del grup parlamentari de Catalunya en Comú-Podem.
Quan la Catalunya comunera va fer atenuar el mot “Podem” del seu arbre genealògic, i Pablo Iglesias decidí suïcidar-se políticament contra Isabel Díaz Ayuso, Albiach va posar-se a la roda d’Ada Colau, primer com a coordinadora dels comuns i després com a candidata a les eleccions del 2021, sempre franquejant l’antiga alcaldessa de Barcelona. Seguint un costum de la seva tribu política, Albiach es presentà als comicis ben entusiasmada (amb els cabells tenyits d’un taronja ardent, com una pastanaga bullida pel mestre Xavier Pellicer) i també amb el seu particular run run, una espècie de reggaeton titulat "Yes a la Jess" amb una joia de lletra que feia “Ni joies ni Ferari/Ni debat identitari/Més respecte pels meus avis/Yes a la Jess/No puc esperar més/Mejor que Illa y Aragonès”. Malgrat l’auge del PSC i la lleugera millora d’ERC, Albiach aconseguí resistir l’escomesa.
La importància de la presència de Colau en l’esdevenir de la formació d’Albiach no fou menor: dels 195.345 vots que aconseguí als comicis anteriors, 165.304 foren de la província de Barcelona (on, de fet, ja va retrocedir; com a tot el territori, exceptuant una raquítica millora de 0,01 punts a Girona) i d’aquesta demarcació són 7 dels seus 8 diputats actuals. L’altra plaça relativament forta la té a Tarragona, un escó que s’han repartit la barcelonina Yolanda López i l’actual alcalde de Tortosa, Jordi Jordan. Aquest fet explica que un dels camps de batalla d’Albiach i dels comuns durant aquesta campanya del 12-M sigui una oposició frontal al projecte del Hard Rock: la clau de tot plegat, en definitiva, serà la capacitat que tingui Albiach de mantenir l’electorat barceloní encès per una causa que —tot i que afecti el territori sencer— és molt més sensible a la seva zona zero.
Per molt que compti amb Ada Colau durant la campanya, Albiach ja no disposa de l'alcaldessa a la trona del poder de la plaça de Sant Jaume
Però per molt que compti amb Ada Colau durant la campanya, Albiach ja no disposa de l’alcaldessa a la trona del poder de la plaça de Sant Jaume, i aquest no és un fet menor, car l’electorat progressista barceloní pot acabar més seduït per la nova versió desconstruïda de Pedro Sánchez (i senyora) i també per una candidata cupaire que, a diferència d’Albiach, té la mateixa flaire anticapitalista, però servida amb un somriure molt més amable que el de la política valenciana. En tot aquest context, Albiach té pocs números per repetir resultat, però al seu particular manual de resistència li bastaria poder sumar prou diputats per tenir la clau d’un futur tripartit entre el PSC, ERC i els comuns; una situació que no és del tot impossible, sobretot si el partit de Sílvia Orriols acabés decidint la majoria indepe. Si Albiach perd, però sobreviu, pot acabar tenint la legislatura a les seves mans.
La cap de llista dels comuns compta amb la força d’haver fet front als pressupostos de la Generalitat justament pel tema del Hard Rock, un tema que no es cansa de subsumir a tot el país i no al territori d’on només treu un simple escó. Per la seva banda, l’altra força d’Albiach podria continuar essent el suport gens menyspreable d’Ada Colau. El problema és que l’antiga batllessa de la capital sembla molt més interessada a marxar d’excursió a Gaza (amb una flota que havia d’ajudar els palestins i que no ha acabat arribant ni a Castelldefels) que no pas a continuar embrutant-se en una vida política que cada dia li interessa menys. La situació d’Albiach és semblant a la d’Orfeu, en la versió operística de Gluck, quan canta allò tan bonic de Che faró senza Euridice; però aquí la protagonista no és la nimfa que mor als inferns, sinó la companya fidel que fins ara li feia de bot salvavides.
Fins ara, Albiach ha pogut sobreviure dins les contradiccions d’un moviment que ha passat d’assaltar les places públiques i a regnar a l’Ajuntament més important del país, a aprovar-li uns pressupostos pandèmics a Quim Torra. Caldrà veure com la meva coetània pot manegar-se en un nou Parlament atomitzat, però amb una política de bàndols molt més polaritzada. Per si de cas, i també per no generar més divisió, la candidata comunera ha parlat més aviat poc del referèndum i de l’amnistia. Perquè de tot això ja no hi ha ni déu que s’atreveixi a fer-ne cançonetes.