No és cap casualitat que Laia Estrada (Tarragona, 1982) hagi arribat a la primera línia política tot just el mateix curs en què a Catalunya han triomfat obres com L’imperatiu categòric de Victoria Szpunberg o Ocàs i fascinació d’Eva Baltasar, textos protagonitzats per heroïnes que combaten la violència del precariat —suposadament producte del capitalisme més salvatge— mitjançant actes de coacció i rebel·lia. Tot i ser més jove que les autores citades, Estrada podria ser la mestra que encarnava Àgata Roca a l’obra de Szpunberg, una dona que detecta les escletxes del sistema i n’exposa les contradiccions amb una barreja incessant de mala llet però amb un cert somriure murri. La comparació no resulta forçada, sobretot si pensem que Estrada ha pencat com a docent d’alumnes en risc d’exclusió i és coneguda pel seu combat en el terreny del dret a l’habitatge.

Estrada té la genètica progressista a la sang; filla d’un sindicalista i d’una professional sanitària, alumna de l’escola i de la universitat pública, la candidata cupaire és llicenciada en Ciències Ambientals, la qual cosa la converteix en una òptima opositora a projectes megalòmans —i antinaturals, mai més ben dit— com el Hard Rock, un dels bocs expiatoris de la CUP a l’hora de cridar al vot. De fet, és fàcilment palesable com els cupaires han abandonat el discurs més dur de l’independentisme, de quan es reivindicaven com la garantia de la secessió davant les temptacions pactistes de republicans i convergents, per abraçar tendències globals contra el creixement econòmic. Estrada configura una versió amable de l’esquerra extrema, d’un aire molt més maternal i seductor; és, per dir-ho ras i curt, l’amiga precària i progre que ens anima els dinars amb la seva tabarra antifa. 

En un entorn de polarització entre el PSC i Junts (que augmentarà encara més amb la irrupció del tàndem Sánchez i senyora a la campanya catalana) i amb una independència que ja ningú no veu a tocar, la CUP ha quedat un pèl fora de joc al tauler polític català. De fet, els cupaires ja fa dues eleccions que perden vots i, ara per ara, només els resta la cara visible de Lluc Salellas, el polític que va apoderar-se de l’alcaldia de Girona amb un perfil marcadament sociovergent. Mancants d’un discurs èpic nacional i en competició amb els Comuns pel flanc esquerre, els cupaires s’enfronten al pitjor fantasma electoral possible: no saber exactament per què se’ls ha de votar. En aquest sentit, l’elecció d’Estrada (i el fet que no hagi desestimat l’opció d’entrar en un govern de coalició indepe) ens ofereixen una resposta vaporosa: la CUP es presenta per esquerranitzar l’esquerrovergència.

Mancants d’un discurs èpic nacional i en competició amb els Comuns pel flanc esquerre, els cupaires s’enfronten al pitjor fantasma electoral possible: no saber exactament per què se’ls ha de votar

Des d’aquesta perspectiva, Estrada té un currículum d’afecció per la cosa pública irreprotxable; no només ha estat la diputada més combativa contra el famós casino del sud, sinó que ha aprofitat la tarima del Parlament per exigir un model públic universal de residències geriàtriques i la internalització de la majoria de serveis que el Departament de Salut ha adjudicat a l’empresa privada quan era comandat per Junts i Esquerra. De fet, exercint de regidora a Tarragona, la candidata tingué un paper essencial en la denúncia per corrupció de l’empresa Inipro, un afer que acabà de sepultar la reputació de l’antic alcalde Fèlix Ballesteros. Estrada també pot aportar un currículum activista de repressió, en haver estat acusada del delicte de desordres públics durant la manifestació esdevinguda durant la visita del Consell de Ministres espanyol a Tarragona el 2018, causa finalment arxivada.

No és estrany que, per popularitzar la seva candidata, l’entorn cupaire hagi fet córrer un vídeo del 2002 (en plena protesta per la vaga general del 14-N) on hi veiem l’ara candidata protegint un jove manifestant de les hòsties dels Mossos. De fet, els mateixos cupaires han recordat un hit victimari contra el qual cap processista podrà combatre; Estrada ja va entrar al calabós abans de néixer, quan La Crida organitzà una plantada a Tarragona el 1982 per protestar contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, i sa mare, embarassada de dos mesos, hi acabà detinguda. El problema, com passa sempre, serà veure quin poder tindrà la CUP a l’entorn d’un Parlament on l’extrema dreta potser tindrà la clau de la legislatura. Sigui com sigui, la CUP no farà la independència; però, si més no, podria evitar que un panxut ianqui acabi tirant monedes compulsivament davant d’una màquina escurabutxaques. 

Tots tenim una amiga a qui ens apreciem, que viu en precari i és objecte de la nostra literatura torturada i autocomplaent. Mercès al sistema democràtic —i al capitalisme, per molt que li dolgui— Laia Estrada podrà continuar predicant el seu credo contra el sistema amb un sou garantit, durant quatre anys més. Aquest regal, les heroïnes de la literatura precària del present no l’han ni somniat...