Sempre que pujo a Montjuïc tinc la impressió que els únics catalans que hi fan vida, desgraciadament, són els morts del cementiri. Si durant segles va ser un turó dominat per militars espanyols, ara és una muntanya plena de turistes que aquest matí observen l'skyline de Barcelona des del Mirador de l'alcalde. Dos d'ells es fan una selfie al meu costat i em pregunten si sé qui és tota aquesta gent que un dimarts al migdia ha convocat càmeres i redactors sota un sol de justícia. "A political act of the catalan republican party", els responc amb el meu anglès del Penedès, però ells, que tenen accent americà, no ho entenen massa. "But, the Spain is a monarchy, no?", però quan els intento explicar que es tracta d'un partit d'esquerres i a favor de la república catalana, temo que encara enredo més la troca. "In United States, the republicans are not left-wing", em diu ell mentre penso que l'acte d'Esquerra que està a punt de començar, curiosament, comptarà amb la presència d'homes com Carles Campuzano o Francesc-Marc Àlvaro, fins no fa gaire gent poc sospitosa de ser d'esquerres.
🤝 Pactòmetre Eleccions Catalunya: quins pactes poden haver-hi per formar govern?
De moment el primer en arribar és Oriol Junqueras, que porta una boina de peaky blinder i sembla estar fent una classe magistral a uns quants periodistes mentre assenyala amb el dit la ciutat. M'hi apropo per curiositat i sento que explica no sé què de la construcció del port a l'època dels laietans, per després parlar del mont Tàber on s'acabarien establint els romans. Alguns sembla que no l'escoltin massa i no paren de mirar el mòbil, però, per això Junqueras els diu, amb to murri, que tenen sort que ja no els pot suspendre. "No pot parar d'explicar coses", em comenta la seva cap de gabinet a qui li confesso que fa quinze anys el vaig conèixer exactament així, fotent-nos una tabarra igual però durant la lliçó inaugural de la Facultat de Lletres de la UAB, l'any 2008. Li explico que alguns dies dinàvem a la mateixa taula del bar i un migdia, després de confessar-li que somiava ser escriptor, ell va ser la primera persona a la vida que em va proposar escriure articles a la premsa. "A un diari digital que es deia Directe.cat", li dic mentre ella em diu que segur que se'n recorda, "perquè l'Oriol se'n recorda de tot".
Dubto molt que se'n recordi, com tampoc no recordava jo que el conseller Joaquim Nadal compartís genètica dèrmica amb Quique Guasch. Arriba a l'acte amb una pell tan tremendament bronzejada que em fa venir ganes de preguntar si acaba de tornar d'unes vacances a Tenerife, de fet. Al seu darrere apareixen Dolors Bassa i Diana Riba, que mostren l'ambivalència de calçat tan típica d'aquesta època de l'any amb matins freds i migdies tòrrids: l'exconsellera, amb sandàlies; l'eurodiputada, amb unes botes Dr.Marteens d'aquelles que venien al carrer Tallers. Eixamplar la base era això. Qui ha triat malament l'outfit és el conseller Joan Ignasi Elena, que està suant la cansalada amb americana, camisa i corbata. Carme Forcadell, en canvi, sembla haver-se pres al peu de la lletra això d'anar d'excursió a la muntanya, per això porta una caçadora de neoprè. José Rodríguez a.k.a. Trinitro ha preferit anar ben fresquet amb una d'aquelles camises de coll Mao que tant es veuen a les terrasses d'estiu, a l'hora del gintònic. Una de les últimes en arribar és Elisenda Alamany, amb un estilàs que té tot allò de cuqui que tant m'agrada elogiar dels Comuns, però també que si és aquí és perquè fa cinc anys va decidir fer el pas cap a Esquerra, com tota la resta de polítics que l'acompanyen aquí a dalt.
Ni fet expressament, però la diversitat estètica dels assistents és una bona metàfora de la procedència diversa de tots ells, per això Junqueras comença el seu discurs enorgullint-se que Esquerra esdevingui un lloc de trobada i d'acollida, des de gent de la CUP fins a persones del món convergent passant per excàrrecs del PSC, Iniciativa per Catalunya-Verds o Podem. Acompanyat d'una dotzena de candidats i càrrecs del partit que fa dos, cinc o deu anys eren rivals polítics, Junqueras gira la mirada cap a la ciutat, imponent al fons, mentre argumenta que som un país de 8 milions de ciutadans en el qual tothom, pensi com pensi, és imprescindible per construir un projecte compartit. L'estampa em recorda vagament al Sermó de la muntanya, però si a la Bíblia representa la constitució del Regne del Cel, això d'avui sona més aviat a la constatació d'una manera d'entendre políticament el camí cap a la República. Per sort, com que tothom s'està torrant de calor, l'acte acaba tan de pressa que els turistes d'aquí al costat no només podran pensar que Catalunya és el país del món on les declaracions unilaterals d'independència duren vuit segons, sinó on també els mítings polítics duren menys de deu minuts.
Mentre recullo la tablet i temo no tenir res on agafar-me per escriure amb acidesa la crònica de La contracampanya, una veu que ve des de darrere em sorprèn. Quan em giro, em trobo al protagonista de l'acte dient-me que ja li han dit que vagament ens coneixem, i quan li explico que potser sense aquells primers articles al seu mitjà digital jo no estaria avui aquí, Oriol Junqueras em proposa asseure'ns a prendre alguna cosa al bar on desenes de turistes estan bevent sangria. Demanem un bitter i li demano al president d'Esquerra si fer aquest acte aquí a dalt té alguna cosa de misticisme. "A mi m'agrada molt aquell llibre que es titula Apocalíptics i integrats, d'Umberto Eco, i com que a mi també m'agrada la semiòtica, hem fet l'acte aquí perquè no hi ha res que m'inspiri més que el paisatge". Li confesso que hi ha molts apocalíptics en aquest moment actual a Catalunya i que jo mateix no tinc gens clar si votaré. El noranta per cent dels meus amics també aposten per l'abstenció, li dic, però ell em defensa ser part dels integrats, "per això aquest acte d'avui i per això voler aplegar a tanta gent diversa com sigui possible al nostre equip".
Parlem de com ha canviat tot des que ens vam conèixer fa quinze anys o del seu pas per la presó, on va fer de professor de matemàtiques a Luis Bárcenas o Rodrigo Rato. Mentre un guiri sense samarreta i cremat com una llagosta passa pel nostre costat, li pregunto quina és la seva recepta davant el gran repte que té Catalunya en els quinze anys vinents: que el país, cultural i econòmicament, no es vegi cruspit per la globalització. Mentre fa un glop, pensatiu, em diu que hem resistit a anteriors amenaces igual de dures, com intents d'assimilació cultural i de repressió militar, però que si Catalunya no ha desaparegut és perquè el món sempre acaba respectant els pobles que excel·leixen en allò que fan. Els que no només resisteixen als embats, sinó que al mateix temps es projecten al món i es reinventen. "Mira aquesta ciutat, per exemple: per a molts, Barcelona és sinònim de talent, d'integració i de somnis complerts".
El reguitzell de noms i dates que tragina Junqueras per argumentar el que diu em fa sentir en una d'aquelles aules de la UAB on em va fer classe l'any 2009, sobretot quan em comenta que aquest matí ha explicat als seus fills la història del primer orgue, inventat per Heró d'Alexandria per regalar-li a una noia que es deia Clea després d'haver-se'n enamorat veient-la tocar l'arpa. "Tot ho fem per amor", li dic mentre escuro la cigarreta i li pregunto quina és la bogeria més gran que ha fet mai ell per amor. "Defensar el meu país i pagar-ne les conseqüències", em respon Junqueras abans que dos guiris s'apropin a la taula, trenquin la meva mirada d'escepticisme i en un fabulós català amb accent alemany li demanin fer-se una selfie amb ell. Són de Düsseldorf i Colònia, diuen, i ens expliquen que fa més de deu anys que viuen aquí i que "endavant amb Catalunya". Resulta que no eren turistes, sinó catalans nascuts a altres parts del món que han decidit fer vida a Montjuïc un dimarts al matí, per això em quedo tan sorprès que penso que potser sí que té raó el president d'Esquerra quan em diu que hem de tenir fe en el futur. Pot ser. O potser és veritat, com m'explica Junqueras, que Voltaire, Picasso o Paco Candel ja van adonar-se fa molts anys que hi ha gent que quan ve a Catalunya no s'encisa només de Barcelona, sinó que s'enamora, sobretot, de la llibertat.