La senyora Isabel Gómez Márquez, tot i tenir el mateix cognom que l’esposa de Pedro Sánchez, no va poder entrar al pavelló La Parellada de Sant Boi del Llobregat on havia de predicar el seu líder polític perquè ja no s’hi cabia. Bé, ella i mil persones més es van quedar fora havent de conformar-se seguint la intervenció del president espanyol per una pantalla. No van poder entrar perquè no van fer com el Blas i la Maria, un matrimoni arribat de Las Alpujarras que passaven uns dies a casa dels seu fill a Castelldefels i que sí van trobar lloc perquè es van afanyar i van arribar dues hores abans que comencés l’acte. El pavelló estava ple a rebentar, la qual cosa permet extreure algunes conclusions polítiques.
🗳️ Rufián vol Junqueras de president
✍️ Els indepes no ballen sevillanes
Diumenge passat, a Santa Coloma de Gramenet, que és un històric feu socialista, a l’acte del PSC hi van anar 550 persones. Dijous a Sant Boi eren vuit vegades més. Això és el que ha aconseguit Pedro Sánchez tancant-se uns dies a reflexionar tan deprimit com estava i sortir de sobte pletòric i eufòric fent petons a tort i a dret i cridant contra “la màquina del fang”. Ha activat l’interruptor. Després d’amagar amb fer un Trias (Que us bombin a tots) i provocar el pànic en les seves files, el retorn ha estat tant espectacular que ha mobilitzat els socialistes de l’àrea metropolitana de Barcelona que són molts però que sovint els ha fet mandra votar a les eleccions catalanes. I això ara Pedro Sánchez no s’ho pot permetre.
Les enquestes no eren dolentes, però, abans que el president es tanqués a reflexionar desfullant una margarida, a Catalunya només es parlava de Puigdemont. Uns a favor i molts en contra, per descomptat, però la cosa anava massa de Puigdemont i una victòria de Puigdemont seria un terrabastall difícilment resistible. Els de la màquina del fang exhauririen tot el seu arsenal contra el líder socialista com a culpable de tots els mals. I per evitar que només es parlés de Puigdemont, la cosa era que es parlés de Sánchez. Que es parli de Sánchez encara que sigui bé, que diria en Dalí. I efectivament ara tots parlen a favor i algun en contra de Pedro Sánchez per major glòria de Salvador Illa.
Com han canviat les coses. A les eleccions catalanes, els anys 80 i 90 el PSC amagava les sigles del PSOE i només deixaven venir un sol dia de campanya a Felipe González i Alfonso Guerra. Era quan reivindicaven tenir grup parlamentari propi al Congrés. Després Pasqual Maragall va prescindir de totes les sigles. Ara, en canvi, la carta guanyadora del PSC és el líder del PSOE, Pedro Sánchez. I això no és bo ni dolent. És així i punt. Però també té el seu intríngulis, perquè Pedro Sánchez és el que és gràcies al PSC. Els socialistes catalans li van fer costat quan la vella guàrdia el va defenestrar per negar-se a facilitar la investidura de Mariano Rajoy, i, per descomptat, mai hauria arribat a president sense el milió llarg de catalans que li han vingut donant suport i que han donat la volta a la majoria conservadora castellana. Sánchez ha estat prou intel·ligent per veure-ho i per agrair-ho. "Mi deuda con Catalunya y el PSC es eterna", va dir.
Com la pregunta que es va fer Pedro Sánchez era si valia la pena continuar, el PSC va arrancar el míting de Sant Boi amb una cançó de Siloé que semblava una exigència: Que merezca la pena i només començar tot una advertència que cadascú pot interpretar com vulgui: “Las jaulas no sirven de nada si las fieras no tienen apetito”. Sort que per aixecar els ànims sempre fan servir Things can only get better, és a dir, que les coses només poden anar millor. Ja ho veurem.
De moment Salvador Illa va superar el seu rècord d’aixecar els dos braços en paral·lel durant el seu discurs. Uns catxondos de Sant Just van fer una porra i el que més va a arriscar va pronosticar que en un discurs de 20 minuts ho faria més de 20 però menys de 30 vegades i resulta que a Sant Boi Salvador Illa va aixecar els braços en paral·lel 49 vegades. Era impossible verificar la dada.
Per cert, va ser una injustícia que no deixessin passar a l’Isabel Gómez Márquez a saludar al president tan incondicional com era. Si la gent del PSC llegeixen això haurien de fer alguna cosa. “M’agrada Pedro Sánchez -va dir- perquè és guapo, graciós i bona persona. Vaig patir quan va dir que se n'anava i vaig pensar que almenys podria tornar Zapatero... ¿Felipe? No per Deu, no sé què li ha passat a aquest home, amb el que jo l’havia votat, quina decepció més gran”. El poble sempre té raó.