La Maria Pilar diu que ella sempre votava Jordi Pujol a les eleccions autonòmiques, però si avui ha arribat a l'auditori Eduard Toldrà de Vilanova i la Geltrú una hora abans de l'inici del míting del PSC és perquè a les generals sempre votava Felipe González. La meva àvia del Vendrell feia el mateix, li comento, però no només votava socialista a les municipals i les generals, sinó que tenia a la paret un retrat firmat del president espanyol tan gran com el pòster de l'Stoichkov que decorava la meva habitació. Coses de ser parenta de Joan Reventós i amiga de Pep Jai, suposo. La Maria Pilar em reconeix que González "no era tan guapetón" com Pedro Sánchez, però la seva neta, que és qui l'ha portat de Cubelles fins aquí, afegeix que Sánchez no només és guapo, sinó també mono. "Jo abans votava als Comuns, però vaig escoltar un capítol de La Pija y la Quinqui amb el Perro Sanxe i em va molar el seu rotllo", em confessa mentre es caragola una cigarreta i diu bueno yaya, voy a hechar un cigarro en la sombra mientras esto no empieza.
🔴 Resultats eleccions de Catalunya 2024, DIRECTE
📊 La participació en les eleccions de Catalunya 2024
🔍 Resultats Eleccions de Catalunya 2024 per municipis | CERCADOR
Al carrer hi ha tanta gent sota el sol esperant per entrar que un vianant despistat, quan passa, pregunta si és que aquí regalen xurros. Hi hauria encara més gent si no fos perquè justament avui, el dia que el presidente visita la ciutat, una nova avaria de Rodalies ha deixat centenars de viatgers a la intempèrie prop de Sitges. Com a cada acte que Sánchez ha fet a Catalunya, tot indica que l'auditori avui també quedarà petit. El president del govern ja no balla cançons de Queen amb Miquel Iceta, però és l'artista estrella de la caravana socialista i tota aquesta gentada per veure l'espectacle d'avui ho demostra, per bé que qui diumenge pot guanyar les eleccions no és ell, en teoria, sinó Salvador Illa. A diferència del que li passava a la meva àvia, però, la sensació general és que els votants socialistes ja no entenen el PSOE i el PSC com dos cosins, cadascú amb la seva personalitat pròpia, sinó com dos germans d'edats diferents i en què el gran mana i el petit, sense dir ni piu, obeeix.
"Mira, jo no em considero indepe, però sempre he cregut que els catalans hem de poder decidir", em diu la neta de la Maria Pilar mentre escura el cigarro, "però la meva àvia no vol mogudes i ara està aquí, guai, igual com fa uns anys va votar Ciudatans". Al nostre costat apareixen de sobte dos nois pintorescos, amb trajo, barret de copa i un maletí on es llegeix 'Cobrador del frac'. M'hi apropo per demanar-los foc i m'expliquen que són aquí per reclamar-li a Sánchez l'espoli fiscal, però mentre parlem apareixen dos Mossos d'Esquadra i amablement demanen identificar-los. De retruc, inesperadament també m'ho demanen a mi i m'agafa aquell canguelo de quan un policia et tracta de vostè en algun control en una rotonda. Els dic que jo també reclamo l'espoli fiscal que Catalunya pateix per part d'Espanya, però escrivint columnes en un mitjà digital. Dos minuts més tard em retornen el carnet d'identitat i amb to murri em diuen que estic 'net' i que tot en 'ordre', corroborant que per sort no pateixo la mateixa dissort que els centenars i centenars de represaliats polítics que es van deixar la pell als carrers en aquells anys en què el PSOE aplaudia el 155 o es manifestava amb el PP, Ciutadans i VOX a Barcelona.
No estava previst que Pedro Sánchez fos avui aquí, com demostra que l'auditori triat sigui tan petit que la seva presència ha obligat a afegir un centenar de cadires davant una pantalla a la recepció, com les graderies supletòries de Montilivi. Pel PSOE, sembla que Salvador Illa sigui un equip de Segona Divisió, per això quan l'estrella de la tarda apareix al faristol enmig d'una calor sahariana, el públic vilanoví esclata com si la carpa Juanita mateix s'hagués personificat en ell. No beu a porró, però, sinó que fa un glopet d'aigua mentre sona Hungry heart de Bruce Springsteen. Malgrat que afirmi haver tornat del seu break de cinc dies decidit a no rendir-se, fer sonar No surrender hauria estat massa descarat en aquest intent socialista de contrarestar el pes electoral d'una figura com Puigdemont. "Quant fa que no desconnectes cinc dies?", em diu un company periodista assegut al meu costat, i mentre ho penso no puc parar d'imaginar-me què devia fer Sánchez durant aquell recés. Va aprofitar per llegir literatura catalana en castellà, qui sap si Canto yo y la montaña baila? No, perquè si ho hagués fet, avui ho diria per fer propaganda electoral.
Potser es va passar cinc dies mirant merdes a Netflix, o es va cascar un Modo Carrera al Fifa 23, o potser va estar estudiant la campanya del PSC i ara ens sorprèn a tots confessant que li agrada tant la melodia d'El Turuta que se l'escolta per fer footing. No ho diu pas, però el públic l'aplaudeix igual als crits de "Pedro, Pedro", allargant les e com Penélope Cruz el dia que Almodóvar va guanyar l'Oscar. Quan el discurs de Sánchez acaba, per fi puja al faristol Salvador Illa i sorprenentment no s'expressa només en castellà, com sí que va fer a 'Lérida' o el 'Bajo Lobregat'. Quan parla, però, mou els braços com si els fils d'un titellaire marquessin el ritme dels seus moviments i les seves paraules. Són els fils que el Moviment Socialista de Catalunya fundat per Joan Reventós i Pep Jai, els amics de la meva àvia Enriqueta, van procurar tallar sempre amb més o menys èxit. A les primeres eleccions a la Generalitat restituïda, l'any 1980, les enquestes donaven una victòria tan sobrada als socialistes com la que Illa promet al públic, però inesperadament la figura de Jordi Pujol va aparèixer en escena per convertir-se en 126è president, Español del año i durant unes dècades, també, virrei metafòric d'aquella Catalunya que només podia prosperar com una autonomia amb identitat pròpia però dins d'Espanya.
Qui sap si diumenge el nou virrei serà Salvador Illa, però si no ho és, sospito que la culpa la tindran els qui creuen que ara, quaranta-quatre anys més tard d'aquelles primeres eleccions, Catalunya només pot prosperar fora d'Espanya. Contra això, la recepta del PSC avui és vendre la governança a la Generalitat com un apèndix de la gobernabilitat a la Moncloa, un esquema que s'assembla molt al que el govern de Felipe González va dissenyar per pacificar el País Basc als vuitanta amb el Plan ZEN (Zona Especial Norte). Potser per aquest motiu, malgrat que aquesta tarda Illa no hagi dit 'Villanueva y la Geltrú', és fàcil endevinar que per a ell esdevenir Molt Honorable President té més a veure amb dirigir una sucursal de Madrid batejada com Zona Especial Nortoeste que no pas, pel que sembla, un país anomenat Catalunya.