En el context d’una campanya cisellada com la tria entre Salvador Illa —i el tàndem Pedro Sánchez/Begoña Gómez— i Carles Puigdemont, l’única missió que li queda al president Pere Aragonès (Pineda de Mar, 1982) és la de salvar els mobles d’ERC a fi que el partit d’Oriol Junqueras pugui fer d’àrbitre de majories al futur Parlament de Catalunya. Davant la presumible patacada d’Esquerra el 12-M, és ben possible que Aragonès acabi abandonant el Parlament i la política, car veure un Molt Honorable fent oposició o ostentant un càrrec menor seria una cosa ben estranya (tret que et diguis Roger Torrent i tinguis un amor desmesurat per la cadira, clar). L’actual inquilí de Palau podria convertir-se així en el president més jove en accedir al càrrec de Molt Honorable i també en el més jove a l’hora d’abandonar-lo, la qual cosa li està regalant una tensa i melancòlica aura de millennial prejubilat.

Aragonès ha intentat focalitzar la campanya d’Esquerra en una argumentació ben curiosa, sobretot tenint en consideració que és candidat d’un partit suposadament independentista: a saber, el 132 ha tret pit d’haver iniciat el camí que ha dut a acords com ara l’amnistia amb el PSOE. El que Aragonès desconeix, i ja té conya perquè d’experiència en aquest sentit li’n sobra, és que els convergents sempre han estat i seran molt més hàbils a l’hora de patrimonialitzar les rendicions dels altres. El president, per tant, pot repetir fins a la nàusea que ERC ha obert el camí de la pacificació, però l’única cosa a què aspira el votant independentista és a abraçar aquella mica d’èpica que li recordi els dies àlgids del procés; i en això, per moltes mentides i falses promeses que ens hagi fet, Puigdemont no té rival.

Aragonès també l’encerta de ple quan denuncia el cinisme convergent; és a dir, la cantarella per la unitat independentista que predica el 130, quan fou Junts qui la trencà fotent el camp del Govern (en un referèndum ara sí aplicat!). En això, insisteixo, Aragonès té més raó que un sant: però un polític encara jove però amb prou mili a sobre com ell hauria d’entendre que el cinisme és la base del partit hereu de Pujol. Si vol repassar aquest fet incontestable, pot recórrer a la història immediata i a un expert en el tema com és el seu boss, Oriol Junqueras, qui ja va tastar com Artur Mas el deixava en calçotets —patrimonialitzant l’èxit del 9-N i el lideratge de Junts pel Sí— i com, temps després, Puigdemont feia el mateix amb l’1-O, sense passar un sol dia a la presó. Els nanos d’ERC, és cert, no n’aprenen mai.

Aragonès ha estat un president que sempre ha actuat amb un to mat de correcció perpètua que no ha fet trempar, però que tampoc ens ha avergonyit gaire

Tot i haver governat en solitari amb una acumulació de conselleries inaudita en temps recents, Aragonès no ha sabut marcar cap mena de línia política amb prou fondària per transcendir. De fet, durant gran part del seu regnat, Aragonès ha protagonitzat l’escassa embranzida del Govern, posant ombra a la tasca de la majoria dels seus consellers; com ja he escrit alguna vegada, i val la pena repetir, només la pertinaç sequera i un dissortat crim en una garjola ens han pogut recordar l’existència de David Mascort i de Gemma Ubasart. De fet, la consellera més pencaire i visible del Govern ha estat Tània Verge, a qui hem pagat el sou (i ho escric sense cap mena d’ironia) perquè ens descobreixi les mil formes —i dolors— amb què les catalanes afronten els problemes menstruals. Too little Too late.

En una entrevista de Roger Escapa a Lluís Prenafeta, l’antiga mà dreta de Jordi Pujol definia el president Aragonès com “prim, però aplicat”. Opino que l’expressió d’en Lluís és tan certa com dolorosa; perquè, en aquest cas, la virtut és quasi pitjor que el menyspreu. En efecte, Aragonès ha estat un president que sempre ha actuat amb un to mat de correcció perpètua que no ha fet trempar, però que tampoc ens ha avergonyit gaire, i ha après a salvar un físic sovint lil·liputenc i risible amb una tibantor d’esquena que pretenia aparentar una solemnitat mal païda (els seus assessors de premsa podrien haver-lo esculpit un pèl millor, com un home més del seu temps, atesa la seva coneguda simpatia i —a poder ser— d’una manera menys risible que la dels seus darrers i espantosos vídeos simpàtics a les xarxes). Tanta positura, contrastada amb tan poc contingut, fan que “prim” li escaigui molt.

Al seu torn, estic segur que l’actual Molt Honorable ha pencat d’una manera prou “aplicada” i que ha afrontat el seu càrrec amb la màxima honestedat possible. Estrets col·laboradors del president em xiven que, de tota la cúpula d’Esquerra que mana a Palau, Aragonès és dels paios amb qui més gaudiries fent cerveses. Però ni així, pobret meu, ha pogut desempallegar-se d’una espècie d’aura desmenjada que valdria per a una secretaria general, però no per a la grandesa que demana una presidència. Tot i la seva fama de bon gestor, repto algun dels nostres lectors a recordar un sol aspecte de l’administració Aragonès que sigui memorable; si hom fa aquest exercici, s’imposarà un silenci sepulcral, la mateixa quietud i indiferència que acomiadarà el seu llegat polític; el president marxarà discret, ben conscient de qui mana al seu partit és Oriol Junqueras, que no dimitirà ni traient un sol escó.

Però no tot són males notícies per a en Pere. Això de quedar-se sense feina tan jove pot ser una oportunitat única: car mai no és tard, estimat president, per buscar feina fora de l’ombra d’un partit polític per primera vegada a la vida. Ànims, que ja diuen que els quaranta són els nous trenta!