Va escriure Agustí Bartra que el camp de refugiats d'Argelers era una 'ciutat de derrota', però si alguna cosa em queda clara en arribar la fanzone del recinte Jean Carrera és que el firaire de la food truck segur que no parlarà de derrotes després d'aquestes eleccions. Em diu que l'entrepà i la Coca-Cola són deu euros i mig, per això li comento que no estic acostumat als preus francesos i ell em confessa que tampoc, però que quan torni a casa, a Igualada, primer passarà pel Port de Barcelona per recollir el Porsche que ja té demanat després de quinze dies venent frànkfurts als mítings que Junts+Puigdemont per Catalunya ha fet aquí. Mentre em feineja la carn a la planxa i tot s'amara d'aquella olor del Camp Nou a la mitja part, de sobte Carles Puigdemont apareix a l'entrada del pavelló flanquejat per Jordi Turull, Míriam Nogueras, Josep Rius i Albert Batet. "Ànims!", li diu el xef del meu berenar al president, que respon de lluny amb una mirada còmplice mentre jo no puc parar de patir per la carn al foc, ja que el bacon massa torrat és com fer un bon resultat electoral però no tenir possibilitat de governar: a la primera mossegada sembla que ja va bé, però al cap d'una estona t'adones que més val demanar un altre entrepà.
Tothom sap que no cal guanyar les eleccions per presidir la Generalitat, com ja va passar el 2017 o el 2021, per això el gran temor en l'ambient no és que Junts quedi en segona posició, sinó que ho faci amb una distància insalvable entre el Salvador Illa i Carles Puigdemont. Contra els nervis, però, cruyffisme. Si més no, això és el que desprèn el cap de comunicació del partit, Pere Martí, quan diu "res de patir, avui ens ho passarem bé" a un grup de periodistes. Mentre els membres més destacats de la formació van apareixent, Anna Erra i Jaume Giró, potser per matar els nervis, proposen fer una partida de futbolí. Els rivals són el diputat Quim Jubert i Elena Fort, la vicepresidenta del Barça que ha pujat a personificar el 'sortiu i disfruteu' que de manera gairebé terapèutica les files juntaires demanen aquest vespre. "Les estic veient de tots colors per si l'espifio, espero no patir tant aquesta nit!", diu rient la presidenta del Parlament, ja que Jaume Giró resulta tenir un canell de categoria i inesperadament esdevé el rei de la pista, marcant un gol rere altre amb la facilitat d'aquells llops de bar que maten les nits aferrats a les barres d'un futbolí, però sense un escuradents a la boca ni un quinto recolzat al costat de la barra.
El primer sondeig electoral agafa amb una cervesa a la mà a gairebé tothom, per bé que les cares d'alguns quan veuen l'estimació d'escons que ofereix TV3 és més pròpia de qui s'ha quedat glaçat després de beure un granissat massa fred. Un diputat que fa cua per comprar-se unes patates fregides pronuncia el primer 'avui patirem' de la nit i ràpidament, amb els tímids primers vots escrutats, tots els grans noms del partit van agrupant-se en una zona privada a dins del pavelló. Procuro treure-hi el cap, ja que hi veig al meu amic Nicolas Garcia, però quan el batlle d'Elna surt a fer un riuet em constata la sensació general: "això serà difícil", em diu mentre al seu darrere, més que esperar resultats electorals, la gent sembla que faci guàrdia a la sala d'espera d'un quiròfan en una operació a cor obert. No sóc l'únic que ho percep així, em sembla, però quan torno al meu lloc veig que el periodista del meu costat directament ja ha donat el pacient per mort: "Noche fúnebre en Argelès" li llegeixo de reüll en el primer paràgraf de la seva peça, escrita més aviat per algú que sembla desitjar des de fa molt de temps l'enterrament al qual diu estar assistint.
Quan falten onze minuts per les onze de la nit, una tamborinada d'aplaudiments esclata i Carles Puigdemont apareix, per fi, camí cap a l'escenari. Quan comença a parlar, però, un membre de l'equip tècnic li demana que s'aturi un moment perquè "l'àudio no està entrant" i aquell silenci de vint-i-dos segons, tot d'una, parla tant sense dir res com aquella foto de Pep Guardiola amb la mirada perduda la nit que va morir el Dream Team, capcot després del 4-0 del Milan. El 130è president de la Generalitat no té la mirada perduda, però, sinó que mostra una inesperada fermesa que potser només pot ser capaç d'assumir algú a qui fa set anys que donen per mort i encara remena la cua, per bé que de la nit d'avui en surti més ferit que mai. El seu discurs, brevíssim, es resumeix en felicitar els socialistes però entreveure que ell encara pot ser investit president, celebrar l'augment de diputats de Junts i, sobretot, assumir l'única autèntica mort de la nit: una manera de fer política independentista que, avui, amb la davallada de vots en els tres partits sobiranistes, reclama una reflexió profunda.
Quan acaba el discurs, la majoria dels assistents ens mirem sense acabar d'entendre massa bé què ha volgut dir. Ni si estem en un tanatori o encara a la sala d'espera del quiròfan. Ni si el fet que no soni el No surrender de Bruce Springsteen és també culpa de que 'no entri l'audio'. Ni si això és la final d'Atenes o només l'anada d'un partit que tindrà tornada d'aquí a quatre mesos, ja que qui sap què passarà demà, o demà passat. Per sort, jo l'únic que sé és que quan surto del pavelló em trobo encara al firaire de la food truck que té una cua de periodistes comprant-li llaunes de Moritz 7, demostrant que és el gran guanyador d'aquests comicis. Potser ell és l'únic que no recordarà Argelers com una 'ciutat de derrota', ja que jo no sé si el postprocés ha mort avui o tot just acaba de néixer, però sé, com també tothom sap ja, que el retorn del president a l'exili s'ha embarrancat a la mateixa platja on Agustí Bartra, l'any 1939, va sobreviure per escriure que "haver estat vençut no era prou". Una frase que es pot llegir de moltes formes i que avui, tants anys després, potser pot indicar el nou camí a alguns, sobretot ara que fins i tot per arribar a Ítaca cal passar abans per Madrid.