El candidat del Partit Popular a les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquest diumenge, Alejandro Fernández, tenia molts motius per estar content quan va aparèixer davant els mitjans de comunicació vora dos quarts d’onze de la nit. L’escrutini oficial havia fet realitat els objectius del Partit Popular en aquestes eleccions. De fet, “tots els objectius”, segons va dir el mateix candidat, ja que el PP ha estat el partit que més ha crescut, tant en escons com en vots; ha quintuplicat diputats, passant de 3 a 15; ha recuperat el rol de referència del “constitucionalisme” a Catalunya; i ha superat Vox en 4 diputats. Malgrat tot, l’endemà de l’eufòria arriba la ressaca i a l’hora d’establir escenaris a curt termini, Fernández no té al davant un camí de roses.
🔴 Resultats Eleccions Catalunya 2024, DIRECTE
Potser ha estat un senyal el mateix fet que, a diferència d’altres partits, el Partit Popular de Catalunya no hagi programat cap roda de premsa i que Fernández hagi optat per controlar millor la situació en entrevistes puntuals. Al llarg de la campanya, el candidat no ha estat precisament generós a l’hora d’admetre preguntes -tot just les rodes de premsa de les agències ACN i Efe-, i el contacte amb els mitjans ha estat cortès, però distant. De moment sembla que la tònica serà la mateixa els propers dies. En tot cas, pel que ha dit en entrevistes matinals, Fernández vol i dol en un laberint de càlculs polítics on en el seu cas preval l’objectiu final, que mai ha sigut cap altre que facilitar l’accés d’Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa.
Cap partit ha fet més campanya per a les futures legislatives espanyoles els darrers quinze dies com el PP, on Feijóo ha estat a un pas d’empadronar-se a Catalunya. En aquest context, Feijóo va obtenir un resultat agredolç, perquè es pot felicitar pel bon resultat del PP català encara que li quedi l’espineta que el protagonista hagi estat un candidat que no és de la seva corda. Però noblesa obliga i de cara a fora tot han estat floretes d’anada i tornada entre Fernández i Feijóo. Amb tot, la victòria del PSC i de Salvador Illa és, de rebot, la victòria del PSOE i de Pedro Sánchez, i això obliga Fernández a buscar un equilibri impossible, el d’evitar una presidència independentista sense afavorir a un socialista.
Afavorir per omissió el retorn de Puigdemont?
Que Fernández no votarà a favor d’una probable investidura de Puigdemont és evident. Òbviament, això no sorprèn ningú. Ara bé, per a Fernández no és tan fàcil defensar que no facilitarà una investidura d’Illa. Aquest dilluns mateix ha assenyalat que Illa no podrà comptar amb el seu suport perquè no està disposat a “fer el préssec”. Ara bé, la disjuntiva d’afavorir per omissió el retorn de Puigdemont com a president seria una llosa que difícilment podria aguantar Fernández i molt menys Feijóo, que es convertiria, per un gir incontrolable dels esdeveniments, en valedor de l’independentisme -el “separatisme” en vocabulari del PP-, cosa que seria concedir una arma de calibre a Pedro Sánchez.
L’aritmètica sorgida del 12-M dibuixa un possible tripartit d’esquerres on tota la pressió recaurà sobre ERC, que si diumenge va perdre bous, probablement perdria esquelles si ho fes. En tot cas, aquesta seria la solució menys dolenta per al PP, ja que s’estalviaria haver d’intervenir i podria votar còmodament en contra sense risc. Però l’opció del tripartit no és l’única que hi ha ara mateix sobre la taula i és en aquesta lògica que Fernández haurà de decidir quin paper juga. Fer de convidat de pedra pot ser còmode, però no casa amb el tarannà del líder dels populars catalans.
Precisament, aquesta és la clau de volta de tot plegat. Fernández té la sort que li han tocat moltes cartes en el repartiment electoral, però haurà de ser molt caut a l’hora d’administrar-les, perquè si ser decisiu en política catalana suposa bloquejar la investidura i forçar una repetició electoral, potser no haurà pagat la pena tot plegat. O potser sí, si el desig ocult del PP és precisament aquest i confiar en que la ventada popular continuï bufant a la tardor. El maquiavel·lisme aparentment tampoc casa en el tarannà de Fernández, però precisament aquí rau el secret per enredar els incauts.
L’escenari, per tant, és complex, i Fernández té a les seves mans ser realment decisiu, però l’opció més clara és la de ‘fer un Sirera’, és a dir, afavorir la investidura d’Illa per evitar un Govern en mans d’independentistes, és una espasa de doble tall i qui rebrà la fiblada serà Feijóo. I si el càlcul final és conduir el president del PP a la Moncloa, l’equilibri és poc menys que impossible. Quan es va despertar...