Parlava Alejandro Fernández, el candidat del PP, i un hooligan secundat per mitja dotzena de correligionaris, cridava “ra, ra ra, Ayuso ganará”. És una injustícia per als candidats dels partits d’àmbit espanyol que quan venen els referents de Madrid queden absolutament relegats, gairebé ignorats per les seves pròpies bases. Resulta fins a cert punt comprensible si el referent, com en el cas del PSC, és el president del Govern d’Espanya, però en el cas del PP fins i tot la presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid passa per davant del seu homòleg al partit, Alejandro Fernández, un perfecte desconegut per als militants convocats dilluns a la plaça Artós de Barcelona.
🤝 Pactòmetre Eleccions Catalunya: quins pactes poden haver-hi per formar govern?
Tirant de tòpic podríem dir que Ayuso irromp en campanya i ho fa precisament en el santuari de Vox, la plaça Artós de Barcelona on l’extrema dreta celebra tots els seus aquelarres. I té un sentit perquè a tot el que pot aspirar el Partit Popular en aquestes eleccions catalanes és a superar Vox, quelcom que les enquestes no asseguren. De fet, situats a la plaça Artós no saps on comença Vox i acaba el PP i viceversa. Hi ha havia per descomptat al bell mig de la plaça la paradeta del PP però una mica més enllà una altra de Vox. Qui més qui menys portaven el braçalet amb la rojigualda i alguns, sobretot joves, una de verda no precisament ecologista. “Esa es la buena pulsera, hay que votar a Vox”, deia un noi. Preguntant a uns estudiants de dret de la UB que semblaven parella si preferien PP o Vox contestaven amb una rialla. Ah! preferiu Vox! Interpretava el preguntador i tant el noi com la noia reien més encara, però com resignadament accedien a dir “no, no , el PP, el PP”.
Una cosa és clara. Als mítings de la dreta i sobretot de l’extrema dreta espanyolista la proporció de joves és superior a la dels altres partits. No són gaires perquè ni PP ni Vox no són partits majoritaris a Catalunya, però no deixa de ser significatiu. Ayuso, que cal reconèixer-ho és tot un monstre mediàtic, no va aplegar més de 300 persones, una part eren avis i d’altres els seus nets. Quan Ayuso va arribar a la plaça, l’acte semblava de Vox perquè tothom aixecava el braç dret, però no era una salutació hitleriana sinó l’intent de fotografiar Ayuso amb el mòbil. I els que no arribaven, com Isabel i Mercedes, es van conformar amb una foto amb Miguel Àngel Rodríguez, sol·licitant ajuda al periodista.
Abans de prometre “tallar l’aixeta” a la Catalunya indepe, una idea que ja feia servir Alfonso Guerra als anys 90, i de maleir Pedro Sánchez com és habitual, la performance electoral d’Isabel Díaz Ayuso va començar amb un significatiu passeig per Sarrià. Només començar, a la plaça Sarrià se li van acostar una parella per fer-se una selfie. Resulta que eren xilens, Santiago i Pilar. “Ella és un referent mundial”, deia Santiago. No els agrada Boric, l’actual president de Xile, però quan se’ls pregunta si els agradava Pinochet van esclatar a riure i Pilar, nascuda a Barcelona, però xilena per amor, va admetre que sí que eren pinochetistes i llavors Santiago va esplaiar-se amb tots els mèrits del dictador.
Es veu que el periple electoral pel carrer Major de Sarrià és quelcom recurrent en les campanyes del PP. La comitiva liderada per Ayuso entrava a saludar a les botigues i es feien fotos amb dependentes i amb vianants. A la carnisseria Escofet Oliver va atendre Tatiana, una noia equatoriana encantada amb una moguda que no li venia de nou. “Ja van venir l’altra vegada i van portar el d’Andalusia”, i preguntada per la seva simpatia política, no semblava gaire pepera: “Jo soc molt de Barcelona, a mi Barcelona m’ha tractat molt bé i crec que el que és de Catalunya s’ha de quedar a Catalunya”.
La comitiva avançava botiga rere botiga, però no es van atrevir a entrar a la pastisseria Foix. El més divertit va ser quan dos adolescents li van demanar retratar-se amb ella. Després de la foto, Diego i Nico, alumnes dels jesuïtes de Sarrià, reconeixien que no sabien ben bé amb qui s’havien retratat. “Crec que és una de la política”, va dir el Diego. “¿Com se diu? No ho sé. Tu no ho saps?,”. “Jo, no”. diu Nico. Preguntats si eren de dretes o d’esquerres, Nico va respondre: “A mi em sembla que les dretes van a favor dels rics i les esquerres dels pobres”. Així que com sou rics aneu a favor de les dretes, va dir el preguntador i la resposta va ser: “Sí, bé, això ho haig de parlar amb el meu pare, però ei digue'm qui era?”. Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de Madrid. “Ah, sí”, va respondre el noi, arrossant-se d’espatlles.