La plaça Ricard Vinyes de Lleida està dedicada al pianista més universal de la ciutat, amb permís d'Enric Granados, però aquesta tarda aquí no se sent música de cap dels dos compositors. Només falta un quart d'hora perquè comenci el míting electoral de VOX i el que sona, en canvi, és la cançó Y viva España de Manolo Escobar que comença a animar el públic. Encara fa sol i entre els assistents es veuen algunes ulleres Ray-Ban Aviator i alguna caçadora verd caqui, però sobretot hi ha joves vestits de la manera més normal del món. Nois amb arracades, noies que encaixarien de meravella a un pòdcast de Ràdio Primavera Sound i fins i tot un paio amb pentinat mullet, que fins fa ben pocs anys era patrimoni exclusiu de l'esquerra alternativa. Tots, això sí, duen enganxat a la roba l'adhesiu de la bandera d'Espanya que algú va repartint.
🔴 Debat TV3 Eleccions de Catalunya 2024, DIRECTE
La majoria se'l posen al pit, com si fos el logo d'una marca, però dos nanos al meu costat se'l col•loquen a la màniga, sobre la caçadora que duen, com si fantasiegessin de ser soldats fent la mili. "Yo he pillado dos y en el otro cuando llegue a casa me voy a dibujar el aguilucho", li diu l'un a l'altre mentre penso que, paradoxalment, senten fascinació per un símbol preconstitucional però estan al míting d'un partit que es vanta de ser el gran abanderat de la Constitució i els valors tradicionals d'Espanya. De sobte, un noi amb una Harrington beix se m'apropa carregat amb un fotimer de llibres, potser perquè jo també porto una Harrington però verda, em pregunta si en vull un i m'explica que són exemplars de La España que queremos, "una antologia de textos de José Calvo Sotelo, que no sé si lo sabías pero fue un gran patriota".
Li dic que sé qui és, sí, però sobretot li comento que la coberta és curiosa. Quan li pregunto si els soldats amb barretina del dibuix són els famosos voluntaris catalans a la guerra del Marroc, el llibreter ambulant em mira somrient i em diu que sí, que és d'un quadre del pintor Ferrer-Dalmau. Després, amb un accent aragonès que em tomba de cul a terra, em diu "¡qué gusto conocer a patriotas!" i se'n va. Tant pensar en la batalla de Tetuan fa que tot em sembli de cop una mica segle dinou, sobretot quan els primers discursos de l'acte, a càrrec de Toni López i Rafael Villafranca, apel•len tant a la defensa de la gent del camp, la preservació dels costums autòctones contra els costums de qui ve de fora i la contrarietat al progrés de l'Agenda 2030 que, salvant les distàncies, semblen el discurs que els carlins haurien fet a Lleida fa més d'un segle i mig.
No hi ha dubte que som al 2024, però, ja que no havia vist tants mòbils fent fotos ni vídeos gravant reels en directe en tota la campanya electoral. Quan Ignacio Garriga puja a l'escenari, tothom comença a cridar 'presidente, presidente!' i em pregunto si sóc l'únic que troba curiós desitjar fer president de la Generalitat de Catalunya a algú que es presenta a les eleccions volent eliminar l'Estat de les autonomies. Està clar que aquesta incoherència sembla no importar al públic, que aplaudeix fervorosament quan el candidat diu una cosa tan sorprenent com que una de cada tres agressions sexuals es produeixen per culpa del separatisme i el socialisme. És una d'aquelles afirmacions sense fonament que desgraciadament al femer de les xarxes socials triomfen, per això VOX té 390.000 seguidors a TikTok pels només 15.000 d'ERC, els 3.300 de Junts o els 1121 de la CUP, cosa que explica perquè avui més de la meitat de les tres-centes persones que són aquí no supera els vint-i-cinc anys.
La gent embogeix en aplaudiments quan Santiago Abascal apareix en escena, malgrat la tremenda decepció de saber que no ha arribat a Lleida amb cavall. Diu que ha vingut amb furgoneta i que "cada vez nos tiran más besos y menos huevos, porque vamos ganando". Parla amb frases breus i contundents, com un cantant de rap en una batalla de gallos, per això aixeca aplaudiments quan en una defensa sui generis del 'leridanismo' diu que a ell li és igual dir Lérida o Lleida, però el que no li és igual és que la ciutat sembli la Taifa de Lârida. En deu minuts de discurs repeteix set vegades la paraula 'província' i quatre la paraula 'región', però sobretot el terme més repetit és 'immigració il·legal'. Amb una mena de lerrouxisme 2.0, Abascal fa calar un discurs que regateja la incitació a l'odi amb una fórmula molt estudiada en la qual tot cau sempre a peu dret. Per això, per exemple, quan incita al racisme criticant que hi hagi dones amb vel pel carrer, ho fa perquè "para estas mujeres yo deseo su libertad".
La llibertat, penso en sentir-ho des de Lleida, és casualment allò de què no gaudeix des de fa quatre anys un raper molt menys sibil·lí que Abascal, potser perquè és antifeixista: Pablo Hasél. A una presó ubicada a escassos mil quatre-cents metres d'aquesta plaça, el músic del Segrià compleix condemna per escriure quatre tuits i cantar cançons contra la Corona, però desgraciadament el president de VOX no acceptaria mai una batalla de gallos amb ell perquè la llibertat de la qual parla, temo, no inclou el dret a la llibertat d'expressió vulnerada en el cas de Hasél. Sentint el rap d'Abascal, de fet, tampoc sembla que inclogui el dret a voler viure en català a Catalunya o voler tenir mitjans de comunicació, indústria cultural o sistema educatiu en català, la veritat. Per tant, malgrat el noi del meu davant que aplaudeix al final de l'acte porti una samarreta de campanya on diu "Para que Cataluña vuelva a ser Cataluña", diria que el que he escoltat avui a Lleida, més aviat, és una cançó que diu que Catalunya deixi de ser Catalunya.