Il·lusió en la gent i nervis en la cúpula és el que es percebia al míting de tancament de campanya del PSC al pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona. Els simpatitzants socialistes arribats en autocar de tot Catalunya se’ls veia la mar de contents. Sentien que tenien la victòria “a tocar”, mentre que els discursos no donaven res per guanyat i advertien contra un excés de confiança. “Guanyarem si aneu a votar”, vindria a ser el resum de les intervencions. Pedro Sánchez ho va fer parafrasejant José María Aznar: “El que pueda votar que vote”.
🟡 Puigdemont: "El frec a frec amb el PSC, la remuntada que hem fet de molt lluny, és ja un senyal de victòria"
📹 Recupera aquí l’entrevista sencera a Carles Puigdemont | VÍDEO
Que els socialistes són optimistes, però que no les tenen totes ho demostra el fet que Pedro Sánchez ha intervingut molt més del que estava previst amb cops d’efecte inesperats a la Fira d’Abril, a Vilanova i la Geltrú, a Tarragona... I això que semblava cansat i deprimit abans del seu desembarcament “con más fuerza si cabe”. Mai un president del govern espanyol s’havia implicat tant en unes eleccions catalanes, justament perquè mai el president espanyol s’hi jugava tant en unes eleccions catalanes. Una victòria de Puigdemont és el pitjor que li podia passar. Fins i tot alguns peperos reconeixen en privat com s’alegrarien si això passés, i per això encreuen els dits. Perquè això no passi Sánchez no ha tingut més remei que arremangar-se per mobilitzar el milió llarg de catalans que el van votar a les generals.
Tant els nervis com la il·lusió socialistes estan justificats. Nervis perquè algunes enquestes registraven la possibilitat d’un empat en escons entre PSC i Junts il·lusió perquè més enllà d’això el cert és que guanyar, el que se’n diu guanyar les eleccions catalanes, el PSC no ho ha aconseguit pràcticament mai. Només a les anteriors, les de 2021, va tenir uns quants vots més que ERC, que només li van servir a Salvador Illa per liderar l’oposició. Pel que fa als dos tripartits, el PSC va poder governar però havent perdut els comicis en escons. Ara necessita guanyar en vots i en escons, però sobretot, sobretot, sobretot que no hi hagi majoria independentista.
Els socialistes han posat tota la carn a la graella i ahir el pavelló de la Vall d’Hebron estava ple a rebentar i el tancament de files ho posava en evidència la presència de les velles glòries del partit com per exemple Narcís Serra, exalcalde i exvicepresident del govern espanyol, Josep Maria Sala, històric secretari d’organització, i com no podia ser d’una altra manera la incontrovertible Anna Balletbó, a qui el cronista va haver de retratar amb un simpatitzant molt simpàtic, valgui la redundància, que feia broma com si li tirés la canya a la històrica dirigent, per cert, fresca com una rosa tot i haver superat ja la vuitantena, que el temps passa per tothom. Per descomptat també hi era el president Montilla fent-se selfies amb tothom que li demanava i en Pere Navarro, el primer secretari que va situar el PSC en el bàndol del dret a decidir.. per poc temps és clar. En aquesta campanya, els periodistes que segueixen Salvador Illa trobaven a faltar la presència de Miquel Iceta. Ahir el flamant ambaixador d’Espanya a la Unesco, és a dir un dels socialistes més envejats del planeta, va fer acte en el míting de tancament i cal dir que no va passar gens inadvertit. Salvador Illa el va saludar des del faristol i va quedar clar que Iceta és recordat i estimat pels militants perquè el van obsequiar amb una de les ovacions de la nit.
Val a dir que, si més no en aquest darrer míting, el PSC ha volgut accentuar el perfil catalanista. Salvador Illa que ha fet molts discursos en castellà i ahir ho va fer pràcticament tot en català. Es van repartir més senyeres que d’altres vegades i un detall significatiu. L’acte no el va tancar Pedro Sánchez sinó que Pedro Sánchez va fer de teloner a Salvador Illa. Això en temps de Felipe González no passava. Bé, i el Sánchez més prestidigitador s’ho va fer venir bé per posar-se la samarreta de campanya de Salvador Illa, deixant clar definitivament que un és prolongació de l’altre i viceversa. “Se nota -va dir Illa dirigint-se a Sánchez-que te sientes a gusto en Catalunya y Catalunya se siente a gusto contigo”. Parlava sobretot per ell, és clar, i també pel que s’hi juguen tots dos.