Javi López i Fernández (Madrid, 1985) afronta la seva tercera campanya com a principal candidat del PSC a les eleccions europees, que enguany tindran lloc el pròxim diumenge 9 de juny. Amb una dècada d'experiència a les espatlles com a eurodiputat, el PSC aspira a ser la primera força a Catalunya en aquests comicis per completar el quatre en ratlla: triomf a les municipals, victòria a les estatals i primera força en vots i escons al Parlament des del passat 12 de maig. Els socialistes no s'imposen des del 2009 en les convocatòries a l'Eurocambra en el terreny català. La formació de Salvador Illa, a més, ha anat guanyant pes dins de les files del PSOE i el grup dels socialdemòcrates europeus: el llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra ostenta la tercera posició dins de la llista que encapçala la vicepresidenta tercera del govern espanyol, Teresa Ribera. Més enllà de López, el PSC es troba en condicions de tenir dues actes pròpies a Brussel·les i Estrasburg de la mà de Laura Ballarín, que ocupa la posició número 16. En una entrevista amb ElNacional.cat, Javi López veu avalada la llei d'amnistia per part de la Unió Europea i defensa que Catalunya sigui "protagonista de la construcció d'Europa en un moment de cruïlla històrica".
Quin és el repte més important per a Catalunya dins de la Unió Europea?
Ser protagonista de la construcció d'Europa en un moment decisiu pel conjunt de la Unió Europea. Europa viu en un moment de canvi. Ara mateix ens trobem davant d'una cruïlla històrica: o quedem presoners de les posicions de l'extrema dreta —cosa que ens impediria fer avançar i integrar-nos en allò que ens hem d'integrar per adaptar-nos a un món en profund canvi econòmic, tecnològic o geopolític— o avançar en més integració i més Europa. Jo crec que el repte de Catalunya és ser protagonista d'aquesta gran transformació en un món de canvi i participar d'aquesta cruïlla històrica que avui tenen els europeus al capdavant.
El català ha de ser llengua d’ús a tots els efectes en totes les institucions de la UE?
Això és el que va expressar el nostre candidat comú, Nicolas Schmit. Va ser el primer cop en la història que una gran família política europea, de forma tan explícita i clara, es compromet davant els catalans amb aquesta petició que, a més, és una petició formal del govern d'Espanya. És una petició doble: en primer lloc, l'oficialitat del català a les institucions europees, que requereix unanimitat del Consell Europeu. S'ha portat en quatre ocasions aquesta discussió al Consell d'Afers Generals. I després una segona petició, que és la de l'ús del català al ple del Parlament Europeu, que requereix una majoria a la Mesa. Això ho hem estat treballant durant els darrers anys. S'ha demanat de forma explícita per carta pel govern espanyol en dues ocasions, i en les discussions prèvies temptatives que hi ha hagut sobre aquesta qüestió no s'ha arribat a un vot final, que requereix majoria simple. A priori, tindríem set vicepresidents a favor dels 15 membres de la Mesa. Cal recordar que, dels set favorables, cinc són socialistes europeus. Aquest debat ens recorda que l'única capacitat per tenir realment influència a Europa i les decisions que prenem a les institucions europees i a Brussel·les és amb aliats, amb aliances. L'aïllament no ens porta enlloc. Els partits catalans escollirem un, dos eurodiputats al Parlament Europeu. I tindrem 720 el dilluns 10 a Brussel·les. La pregunta és amb qui podem construir veritablement aliances en favor de Catalunya, en favor d'Europa i les posicions progressistes. La nostra candidatura és l'única capaç de garantir-ho i fer avançar la nostra agenda.
El resultat de les eleccions europees influirà en els pactes a Catalunya després del 12-M?
Crec que no hauria. Catalunya ha enraonat sobre el seu futur. El seu missatge ha estat inequívoc, molt clar. Hi ha la voluntat d'obrir una nova etapa política a Catalunya de la mà del PSC amb una victòria per primer cop històrica en vots i en escons, amb Salvador Illa al capdavant com a president de la Generalitat, i amb una obvietat: per primera vegada en democràcia, en els darrers 40 anys, tenim un Parlament sense una majoria nacionalista o independentista. Jo crec que el que s'ha de fer és fer cas del mandat popular, de les urnes, sorgit el 12 de maig. A la vegada va enraonar en el seu moment Catalunya, el darrer juliol, sobre la governabilitat d'Espanya. Ara toca que enraonem sobre Europa i el seu futur i que siguem partícips de les decisions que Europa ha de prendre, d'aquesta cruïlla històrica, com fem avançar més Europa, com frenem el que significa l'extrema dreta i la seva influència al conjunt de la Unió Europea en un moment de profund canvi en l'àmbit internacional.
El repte de Catalunya dins la Unió Europea és ser protagonista de la construcció d'Europa en un moment decisiu i de canvi
El resultat de les europees influirà en la continuïtat de la legislatura espanyola?
No ho crec, la veritat. Em fa l'efecte que es juga més Feijóo que el govern espanyol en aquestes eleccions europees.
Aquesta legislatura hi havia exiliats catalans al Parlament Europeu. Com ha afectat això la imatge d’Espanya?
La imatge d'Espanya, i especialment d'aquest govern, és d'un país influent a la Unió Europea. Un país amb molta capacitat d'atracció, un país reconegut per la seva democràcia avançada en tots els indicadors internacionals, com l'informe de la Comissió Europea sobre l'estat de dret. Hi ha una principal crítica que es fa a Espanya i és la no renovació del Consell General del Poder Judicial, que és plenament responsabilitat del Partit Popular. Però nosaltres som reconeguts al món i a Europa com una democràcia avançada. L'actual govern ha guanyat prestigi i influència internacional —em sembla una obvietat— a Brussel·les. Bona part de les decisions que s'han pres, especialment les més rellevants com els canvis en la política econòmica, els fons Next Generation EU, ha estat gràcies a la influència del govern d'Espanya. A la vegada se li reconeix la seva política amb Catalunya, una política de diàleg, distensió, amb mesures de gràcia com les recentment aprovades, que han estat recolzades per personalitats internacionals en el bon sentit. Ja es va rebutjar, jo crec que de forma nítida i explícita, la creació de noves fronteres a Europa, però la resolució mitjançant la política, l'enteniment i la normalització social i política a Catalunya que hem viscut durant els últims anys, que em sembla innegable, també és reconeguda exteriorment.
Es juga més Feijóo en aquestes eleccions europees que el govern espanyol
Aquesta setmana s'ha aprovat la llei d'amnistia. Han trobat comprensió a Europa respecte a aquesta llei o bé reticències?
El Partit Popular Europeu utilitza totes les seves eines per tenir aliats, especialment els seus aliats polítics a la resta de capitals europees per combatre la llei d'amnistia. Però a la vegada, d'oficials, de funcionaris diplomàtics, de la resta de formacions polítiques, crec que la Unió Europea —en general, fora de la lògica de politització del Partit Popular— ha avalat la política de Pedro Sánchez amb Catalunya i reconeix no només la valentia política en aquesta política de normalització, perdó, retrobament, convivència, diàleg, sinó també ha reconegut que ha funcionat.
Quina relació ha mantingut amb els eurodiputats independentistes?
Doncs cordial, normal, bona, com amb la resta d'eurodiputats catalans, només faltaria.
La Unió Europea hauria de reconèixer Palestina com a via per resoldre el conflicte amb Israel?
Això ho voldria jo. La Unió Europea hauria de reconèixer Palestina. El problema que tenim és la divisió dins la Unió Europea amb això. Ho sabem. Espanya ha estat coratjosa, valenta amb la seva política de reconeixement de Palestina. Els únics governs que han alçat la veu a Brussel·les al voltant del que estava passant a Gaza amb l'enorme crisi humanitària, les sistemàtiques violacions de drets humans, els bombardejos sobre població civil, la utilització de la fam com a arma de guerra, han estat els governs d'Irlanda, Bèlgica i Espanya. I l'alt representant per la política exterior de la Unió Europea, Josep Borrell. Hi ha més de 140 països internacionals que han reconegut ja Palestina però, en canvi, hi ha una dotzena de països europeus que han reconegut Palestina com a estat, dels 27 que som. És una prova de la divisió que hi ha. Una de les lliçons que hauríem d'extreure a l'hora de prendre decisions és que el mecanisme, el mètode de decisió actualment en l'àmbit de la política exterior, és molt disfuncional per a la Unió Europea.
Es va rebutjar la creació de noves fronteres a Europa. La política, l'entesa i la normalització social i política a Catalunya és reconeguda exteriorment
Per què costa prendre aquestes decisions o altres com a bloc europeu?
Perquè el mètode de decisió és la unanimitat. Així que jo reclamo que tinguem una posició exigent en matèria de drets humans, de dret internacional públic, de respecte al dret internacional a Ucraïna i a Gaza per igual a escala europea i que també tinguem un mecanisme de decisió més funcional, més àgil i més eficaç i no quedem atrapats en la unanimitat. Serà l'única forma de poder respondre al món actual.
Torna a haver-hi guerra a Europa. La Unió Europea ha estat incapaç d’evitar-ho o ha estat directament responsable?
Per res del món. L'únic responsable de la invasió d'Ucraïna és Rússia, que és qui exerceix aquesta invasió. És una invasió brutal, absolutament il·legal, que recorda el tipus d'invasions militars que havíem patit a Europa abans de l'any 1945. Abans d'aquesta invasió, hi havia tot de declaracions públiques per part del Kremlin que això mai es produiria i finalment s'ha produït amb la voluntat de sotmetre un país i canviar les seves fronteres. De fet, Europa està construïda per justament evitar el que ha passat a Ucraïna, que és modificar o dibuixar fronteres per la força o dirimir diferències i conflictes mitjançant la violència. Cal fer-ho en una taula (bàsicament, és la resposta europea, la construcció europea, la Comunitat Econòmica Europea i després, la Unió Europea). Què hem fet nosaltres? Hem fet cinc coses. Un, hem assistit militarment un país que es defensa en legítima defensa d'una invasió. A més, es produeix aquesta invasió amb un trencament de l'arquitectura de seguretat europea. Dos, ens hem desconnectat dels combustibles fòssils de Rússia: del gas especialment, però també del petroli. Una cosa que es deia que seria molt complicada de fer i amb esforç la UE ho ha fet. Tres, hem acollit quatre milions de refugiats d'Ucraïna, amb l'aplicació per primera vegada de la Directiva de Protecció Temporal de Refugiats. Quatre, hem fet 12 paquets de sancions a una força nuclear com Rússia. I cinquè, hem reactivat la política d'ampliació de la Unió Europea. La responsabilitat és exclusivament d'aquell que viola i violenta el dret internacional. I nosaltres hem respost amb el que és, i cal recordar-ho: és l'esdeveniment geoestratègic més rellevant a Europa des de la caiguda del mur de Berlín l'any 1989.
És necessari un exèrcit europeu?
És necessària una millor coordinació europea i, sobretot, el que és necessari és que Europa es faci càrrec de la seva seguretat. Això és el que nosaltres defensem. Europa, en termes generals, ha externalitzat la seva seguretat durant els darrers 70 anys als Estats Units i voldríem fer-nos càrrec d'aquesta seguretat. No sabem el que passarà a Washington en el futur ni el que passarà en les seves eleccions a la propera tardor, i els Estats Units han marcat com a línia estratègica i objectiu prioritari la contenció de la Xina per aquest segle, no la protecció d'Europa com en el passat. I amb les amenaces i en el món convuls en què vivim, conjugant tot això, tots aquests elements, ens hauria d'empènyer a fer-nos càrrec de la nostra seguretat, que és el que nosaltres defensem, i per això el que cal és una millor coordinació a escala europea i destinar recursos cap a la indústria europea.
S’ha de recuperar el servei militar obligatori?
A Espanya no. No forma part del nostre debat públic. Nosaltres tenim professionalitzat el nostre exèrcit i així bé ha estat.
Veu risc d’una nova guerra mundial amb epicentre a Europa?
Hi ha risc d'un món sense normes. Aquest risc existeix. L'ordre internacional que havíem construït i els equilibris de poder a partir de l'any 1945, que també comportaven una gran hegemonia d'Occident al món, està desapareixent per l'ascens d'Àsia, pel pes econòmic i demogràfic de la Xina, pel pes econòmic i demogràfic de l'Índia... Estem caminant cap a un món més multipolar, però a la vegada sense normes. I el que ens podríem trobar és tenir un món multipolar on tots els grans actors acabin intentant tenir conflictes i tensions i zones d'influència al seu voltant. Això seria un desastre per a l'estabilitat internacional. I la qüestió aquí, sobre el futur d'Europa i les relacions internacionals, és que Europa ha de decidir si és un jugador o un camp de joc de les altres grans potències internacionals. O ens integrem, ens compactem i tenim una veu al món, capacitats i formes de decisió àgils i funcionals com per poder-les defensar; o ens convertirem en un camp de joc de les altres grans forces internacionals, dels grans poders internacionals que utilitzen Europa com un espai d'influència on fer ingerències. Això es juga en aquestes eleccions.
Cal una millor coordinació i que Europa es faci càrrec de la seva seguretat. Hi ha risc d'un món sense normes
Endurir les polítiques d’immigració i fronteres és l’estratègia correcta per fer front als milers de morts al Mediterrani?
No, no ho crec. Hem de construir una política europea de migració i asil, i hem fet alguns passos cap endavant en aquest sentit amb el pacte de migració i asil, un pacte que també és fruit de la correlació de forces que existeix a Europa. Però abans d'aquest mandat el que teníem era la llei de la jungla en aquesta matèria. Ara per primer cop tenim lleis comunes que comporten obligacions en termes de responsabilitat sobre la solidaritat i quotes de refugiats, un pas molt endavant, i també l'obligació a tots els estats membres de contestar a totes les peticions d'asil en set dies. Jo el que crec és que la política de migració i asil —i així ho creiem els socialistes, i ho ha defensat el govern d'Espanya a les institucions europees— és que necessitem una política de migració i asil de caràcter europeu que combini a la vegada solidaritat i responsabilitat i respongui a la idea que la migració és un fet que cal regular i l'asil, un dret que cal exercir.
Hi ha massa immigrants a Europa?
Avui és una realitat la migració i aquesta migració ha permès el creixement econòmic d'Europa durant les últimes dècades. Aquesta és la realitat i la migració explica bona part del benestar actual europeu. Una migració que, òbviament, s'ha de sotmetre com qualsevol ciutadà a les mateixes normes, als mateixos drets i a les mateixes obligacions i que també ha d'anar acompanyada de polítiques d'integració per part de les administracions públiques que tenen una responsabilitat al voltant de la integració d'aquesta migració en una societat que comparteix uns valors que ens cohesionen, uns valors democràtics, d'igualtat que tots coneixem, un model europeu.
S’ha de pactar amb la ultradreta o fer un cordó sanitari?
Nosaltres defensem que no hi hagi cap acord amb l'extrema dreta. Ja ho exercim a Espanya i Europa. I per això diem que el gran canvi que pot haver-hi en aquestes eleccions és que fins ara el Partit Popular Europeu i la dreta europea ens acompanyava en aquest cordó sanitari a l'extrema dreta. Ara, el que veiem és que ha decidit arribar a acords estructurals i una aliança estructural amb l'extrema dreta a Brussel·les canviant l'equilibri de poders que havíem tingut els europeus fins ara. És d'enorme perillositat, pot intoxicar i enverinar el projecte europeu aquest acord entre la dreta tradicional i l'extrema dreta. D'alguna forma, la dreta tradicional està dimitint de la seva funció històrica. Europa s'havia construït mitjançant la col·laboració de tres grans famílies polítiques durant els darrers 70 anys: la democràcia cristiana —que avui s'assembla molt poc al Partit Popular Europeu—, els liberals i els socialdemòcrates europeus. Això és el que es pot trencar en aquestes eleccions amb aquesta aliança estratègica, que no només enverina el projecte europeu, sinó que ens condueix a la irrellevància en l'àmbit internacional, que violenta i pot condicionar els avenços positius que hem tingut durant els darrers cinc anys. Pot minvar el nivell de drets i llibertats protegits a escala europea i retornar també la política de retallades de nou a Europa, que s'ha demostrat desastrosa amb la darrera crisi financera i econòmica, la del 2008.
A què atribueix el creixement dels populismes i les opcions ultres?
Creixen a tot el món: a Llatinoamèrica, als Estats Units amb la profunda modificació de la identitat del Partit Republicà de la mà de Trump, però no només a les democràcies occidentals. També veiem casos en altres democràcies a altres indrets del món. Probablement, la desigualtat és una de les raons fonamentals d'aquest creixement. Utilitzen aquesta desigualtat pel seu creixement social i electoral. Polítiques de redistribució, d'oportunitats, de drets i serveis públics és una resposta contra l'extrema dreta. També crec que d'alguna forma l'extrema dreta serveix o es ven com a fre de mà davant dels canvis profunds que estan havent-hi a la nostra societat: la igualtat de gènere, els canvis econòmics al voltant de l'agenda verda, els canvis en la nostra societat. Fruit del vertigen, molta gent intenta prémer aquest fre de mà amb l'extrema dreta, amb la migració i la nostra diversitat en les societats. El problema és que aquest fre de mà no existeix. No existeix un fre de mà als canvis que s'estan produint al món. I nosaltres hauríem de ser capaços de respondre a aquests neguits reals que instrumentalitza i utilitza l'extrema dreta, que proposa solucions i receptes falses.
L'aliança de la dreta tradicional i l'extrema dreta enverina el projecte europeu i condueix Europa a la irrellevància en l'àmbit internacional
Per què hauria d’anar un ciutadà a votar a les eleccions europees?
Perquè el seu futur depèn del resultat d'aquesta votació. Perquè el futur d'Europa, de la seva vida quotidiana, depèn d'això. Perquè la vida quotidiana d'un ciutadà europeu, català, està envoltada de normes que decidim al Parlament Europeu i la Unió Europea: la qualitat de l'aire, les emissions dels cotxes, els drets del consumidor que tenim quan anem a una cafeteria, els fons Next Generation, els fons europeus que estan modernitzant la nostra economia, el paraigua de llibertats, drets, estabilitat que significa la Unió Europea. Tot això està en joc el 9 de juny amb l'avenç de l'extrema dreta i l'acord amb el Partit Popular, que ja han dit reiteradament que volen fer.
Està a favor o en contra de prohibir els cotxes de benzina el 2035?
Bé, és una llei europea. Vaig votar-hi a favor, així que soc partidari, com la majoria del Parlament Europeu i la majoria dels governs de la Unió Europea que han acordat aquesta norma. És prohibir els nous, prohibir les noves matriculacions a partir de l'any 2035, no prohibir tots els cotxes de benzina a partir de l'any 2035, que crec que també és una diferència molt important.
Europa ha perjudicat els pagesos catalans?
Europa destina un de cada tres euros del seu pressupost a la política agrària comuna. És la partida pressupostària més important. De fet, el 30-35% dels ingressos que té el camp provenen d'aquesta política agrària comuna d'Europa, que és molt rellevant perquè permet garantir la nostra seguretat alimentària, gestionar el nostre territori i equilibrar-lo. És una política fonamental per a la Unió Europea. I a més, mitjançant el mercat comú, ha construït un mercat, un mercat amb 440 milions de ciutadans i consumidors que tenen accés als productes generats al camp català, espanyol, europeu. Dit això, el camp ha enviat missatges al voltant de problemes que viu i que cal escoltar: problemes amb la burocràcia, sobre les ajudes, problemes amb la competència que es viu. Jo crec que també molts problemes venen derivats del fet que no estan rebent un preu just pels seus productes fruit de les cadenes de valor que hi ha darrere en el món de l'agricultura. A tot això s'ha de respondre, però sens dubte la Unió Europea és part de la solució al camp.
L’energia nuclear hauria evitat que Europa depengués del gas rus?
Si avui decideixes obrir una planta nuclear es triga entre 10 i 15 anys, així que segur que no era una solució. El que sabem és que, per eficiència i preu, la millor energia és la renovable i, a més, s'ha modificat molt substancialment durant els darrers cinc anys en termes de tecnologia. L'aposta per l'energia renovable és allò que canviarà la nostra dependència dels combustibles fòssils exteriors, i accelerarà aquesta transició ecològica. De fet, la transició ecològica i l'energia renovable es veia com una qüestió mediambiental i ara es veu com una qüestió geopolítica després de la invasió a Ucraïna. Alguns països estan obrint centrals nuclears, però el preu, el temps, el cost i els riscos són elevadíssims i no són competitius al voltant d'altres energies netes com el cas de les energies renovables. Nosaltres som un cas d'èxit, el d'Espanya. Tenim un 50% de l'electricitat que generem que ja prové d'energies renovables. De fet, la combinació entre l'excepció ibèrica i la desconnexió del mercat elèctric europeu amb tenir moltes renovables és el que ha permès reduir molt les factures dels ciutadans a Catalunya i Espanya durant els darrers mesos. També cal recordar el cas de Catalunya, que té només un 15% d'energies renovables quan l'objectiu l'any 2030 en l'àmbit europeu serà un 45% en la generació d'electricitat. No s'ha avançat res en 10 anys. Tenim molt a fer. Nosaltres depenem de l'energia nuclear, que ha jugat un paper fonamental a la nostra electricitat que jo tampoc demonitzo, però crec que avui és menys competitiva que altres opcions. És cert que avui és el 50% de l'electricitat que es genera a Catalunya, i que a partir del 2030 haurem de començar a tancar les centrals. Centrals que, a més, per allargar-li la vida, haurien de ser els operadors privats que ho demanin, cosa que no han fet i no sembla que faran. A partir de l'any 2030 començarem a tancar el que és la nostra font principal d'energia, un 50%. El debat és com despleguem ràpidament i àgilment suficient energia perquè ens hi va la nostra autonomia, però perquè també les nostres capacitats i desenvolupament industrial aniran molt vinculades a tenir energia renovable a prop. Aquest és el debat, no és l'energia nuclear.
S’han de tancar mitjans de comunicació que publiquin fake news?
Hauríem de tenir legislació al voltant d'això. De fet, Europa ha tret legislació al voltant d'això. Ha decidit tancar algun canal, com és Russia Today, perquè era un operador estranger i una màquina de la propaganda del Kremlin. El que necessitem és garantir la llibertat d'expressió, però a la vegada tenir eines suficients per combatre la desinformació, sobretot quan és utilitzada per forces estrangeres per influir en els nostres processos democràtics de decisió, com hem vist que ha passat amb el Brexit o amb la passada victòria de Trump.
La intel·ligència artificial, que la UE ha intentat regular, és una oportunitat o una amenaça?
És una oportunitat i un desafiament. Són les dues coses. És una gran oportunitat perquè ens permetrà adquirir molt més coneixement, molt més operatiu i molt més ràpid. La intel·ligència artificial serà una eina fonamental per als avenços en matèria de ciència i coneixement i també és una enorme oportunitat econòmica per a operadors econòmics, però a la vegada un desafiament pel nostre mercat laboral, per la informació, la democràcia i la nostra privacitat. I per això el que cal és una regulació que tingui en compte la protecció dels nostres drets i l'ús de les oportunitats que hi ha al capdavant. Estic molt orgullós que la Unió Europea hagi estat el primer gran actor global amb una regulació exigent, però utilitzant tot el potencial que té la intel·ligència artificial.
S’ha d’exportar l’impost a la banca a escala europea?
És una de les propostes que duem els socialistes al programa electoral. No només tenir un impost europeu dels beneficis extraordinaris que té la banca derivats de la pujada de tipus d'interès, sinó també un impost de patrimoni en l'àmbit europeu, a les grans fortunes, o també harmonitzar amb un mínim l'impost de societats. Això evitaria aquesta competència deslleial que veiem en matèria tributària que alguns països fan, com els Països Baixos, Luxemburg o Irlanda amb el tax ruling, que centrifuga recursos d'altres llocs. També és una lògica que veiem a Espanya entre comunitats, i per això el que hauríem de fer és tenir mecanismes d'harmonització fiscal a nivell europeu i estatal.