Amb temperatures tòrrides i sota un sol abrasador es fa difícil congregar centenars i milers de persones per escoltar discursos polítics abrandats. És més agraït el confort d’un plató de televisió o un estudi de ràdio, encara que tingui el risc de sortir-ne escaldat. Més agraït i, a la vista dels fets, més efectiu. Desenvolupar una campanya electoral al bell mig del juliol és una gesta inèdita i Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo n’han pres nota. Sense mítings massius, els dos candidats també s’han abocat a la pugna mediàtica als mitjans de comunicació: reguitzell d’entrevistes en programes de tota mena, un cara a cara, debats grupals i desenes de vídeos penjats a les xarxes socials. Els platós guanyen la partida als actes a les eleccions generals del 23-J.

🗳️ Com votar a les eleccions generals 2023 des de l'estranger

❗ Consulta si t'ha tocat mesa electoral a les eleccions generals 2023

📬 Què passa si estic de vacances i em toca ser membre d'una mesa electoral a les eleccions generals 2023?

 

En temps de descans, cervesa, arena i aigua fresca, l’objectiu dels grans partits és cridar l’atenció a l’electorat, que està “desconnectat”. Ho diu el catedràtic de Comunicació Política i Opinió Pública de la Universidad Rey Juan Carlos, Víctor Sampedro, que constata que el míting “ja no és el punt de trobada”. “S’ha substituït per l’intercanvi de cops i picabaralles sense concessions que produeixen els platós de la televisió que després es repliquen a les xarxes socials”. I a la meitat de les vacances d’estiu “tot es remet als mitjans de comunicació”. Així i tot, el president de l’Associació de Comunicació Política (ACOP), Óscar Álvarez hi veu un matís. “L’estratègia d’anar als mitjans no té tant a veure amb l’estiu, sinó amb el fet d’anar a mobilitzar, no la teva militància, sinó els votants, perquè et permeten arribar a una massa a la qual no tens accés als actes”.

Sánchez i Feijóo, dos estils diferents

Per estricta necessitat, després de la clatellada del 28 de maig, qui més s’ha entregat al xoc mediàtic ha estat Pedro Sánchez, que en qüestió de dies ha fet tot allò que havia evitat en cinc anys de presidència. S’ha posat la granota de boxejador i ha visitat consecutivament cadenes de televisió i emissores de ràdio que li són hostils, com Telecinco o Onda Cero. Allà ha bregat, cos a cos, amb Carlos Alsina, Ana Rosa Quintana o Pablo Motos, en converses que l’han posat contra les cordes. Massa tard? “Mentre la dreta i l’extrema dreta només menteixen i tenen una agenda de persecució sistemàtica, Sánchez havia de donar una resposta a això”, respon Sampedro. Tanta ha estat l’entrega del socialista, que ha intentat collar Feijóo proposant-li un seguit de cara a cara, dels quals el gallec només n'ha acceptat un, que es retransmetrà aquest dilluns pels canals d'Atresmedia.

Per al consultor Álvarez, Pedro Sánchez no tenia més remei que posar-hi el cos, com a arma per “contrarestar la idea del sanchisme” que ha instal·lat la dreta en l’imaginari. “S’ha adonat que vendre la gestió per se no serveix, tenint en compte que les enquestes diuen que la majoria dels espanyols aproven les mesures del govern”. Per això, continua, “el problema no són les mesures, sinó el sanchisme”: “El PSOE s’ha llençat a combatre aquesta idea descaradament”. En canvi, Alberto Núñez Feijóo ha optat per una estratègia més contemplativa. Veure-les venir, conscient que el vent li bufa a favor i per no esguerrar una carrera en la qual arrenca amb avantatge. “No té la urgència de passar de 0 a 100”, subratlla Álvarez, recordant que Feijóo ja s’ha passejat per aquests platós i estudis de ràdio en els últims mesos, amb qui els presentadors, afirma, “han estat més benevolents”.

Pablo Motos i el Wyoming: la banalització de la política?

Al marge de les entrevistes, els cara a cara o els debats que es faran, les visites a platós de programes d’entreteniment són garantia d’un bon pic d’audiència. Les cadenes i els partits ho saben: win-win. Les converses més disteses, més properes i sense corbata amb Pablo Motos (El Hormiguero) o el Gran Wyoming (El Intermedio) s’han erigit en un remei habitual per arribar a públics que tenen menys interès per la política, per bé que assumint el risc de banalitzar assumptes públics de gran rellevància.

Pablo Motos entrevista Núñez Feijóo a El Hormiguero / Foto: Europa Press

Entre els experts hi ha visions complementàries. El catedràtic Sampedro és especialment dur perquè conclou que, d’aquesta manera, només hi surten guanyant “els que aposten per l’antipolítica”. “Si no tens credibilitat, només et queda fer espectacle, és a dir, el pallasso. I quan fas el pallasso, inscrius el teu discurs polític en un entorn de conya, trivialització i banalització, i encara devalues més la teva figura”. Amb tot, el president d’ACOP afegeix un element més al debat sobre els lligams entre els afers públics i l’entreteniment: “El Wyoming li serveix per al seu electorat d’esquerra i Pablo Motos, per al de dretes. És a dir, que fan gràcia als afins i això funciona, però correm el risc de polaritzar en excés els assumptes que són públics”.

L’era de Tiktok i "el model autoritari de la comunicació"

El model de comunicació en campanya electoral ha quedat caducat i desfasat per l’era de les xarxes socials. Els cartells i fulletons electorals s’han convertit en peces de col·leccionisme i poca cosa més, perquè poca gent hi veu un compromís directe entre votant i votat. És la tesi que defensa Víctor Sampedro, que és molt crític amb la relació establerta entre els mitjans de comunicació i les cúpules de poder dels partits. “La publicitat política està desactivada, també ho està quan la produeixen les televisions perquè la gent sap que, quan mira el telediari, la immensa majoria de les notícies són fruit de la labor de relacions públiques dels gabinets amb més poder”.

Perduda l’efectivitat del que Sampedro defineix com a “propaganda”, hi ha una escletxa que fuig dels mèdia convencionals. Les xarxes socials, que van irrompre a principis de segle, s’han convertit en l'actualitat en un terreny adobat perquè l’extrema dreta hi situï les seves idees força. I això que en el sorgiment van ser altaveu a les primaveres àrabs o una font de difusió durant el 15M espanyol o les protestes d'Occupy, moviments vinculats al canvi polític propiciat per l'esquerra contra l'stablishment. Ara s'ha girat la truita, a partir de l'aparició de plataformes com Tiktok, que s'han convertit en zones fèrtils per als missatges que atien l’odi contra el moviment LGTBI, el feminisme o l'independentisme, a partir d'influencers amb milions de seguidors. I això impacta en els sectors més joves que utilitzen aquests espais cibernètics. El contrapoder ha canviat de bàndol. “Els joves s’associen amb la rebel·lia i ara la rebel·lia no està a l’esquerra, que ocupa el poder”, matisa Álvarez, que recorda que Podemos “va començar molt bé” i Vox actualment “ho fa millor”.

Però Víctor Sampedro aporta una visió sobre l’“ús emancipatori” de les tecnologies de la informació al tombant del segle. “Quan el joc no estava tan pautat, comercialitzat i controlat, hi havia oportunitat de llençar missatges des de baix”, lamenta el catedràtic de Comunicació Política, que constata que en l’actualitat “impera un model de dalt cap a baix, un model autoritari de la comunicació”. Per què? “Tiktok està en mans de la gent que té més recursos, que pot contractar més bots, més usuaris automatitzats, més intel·ligència artificial per tenir més presència social”. Per tot plegat, Sampedro vaticina que “el sistema polític informatiu produeix incomunicació política”, a la vegada que “no reconeix la urgència d’aconseguir consensos transversals”.