De cinquè partit de Catalunya a les eleccions generals del 2011 a dues victòries històriques el 2019, liderant l'independentisme català al Congrés. Aquesta ha estat l’evolució d’Esquerra Republicana a Madrid en els últims anys, passant de només tres diputats encapçalats per Alfred Bosch, a una època marcada per la irrupció de la figura de Gabriel Rufián que va culminar en el triomf del partit l’abril del 2019, liderats per un Oriol Junqueras empresonat, i a la revàlida de la victòria, tot i que amb menys suport electoral, mesos més tard. En 12 anys han passat de tenir un paper pràcticament residual a la cambra baixa a tenir la clau per aprovar moltes de les lleis que el govern de coalició ha tirat endavant en la darrera legislatura.

🟡 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats

🟡 Per què s'avancen les Eleccions Generals 2023?

El 2011, el partit es va presentar a les generals sota el comandament d’Alfred Bosch i van aconseguir mantenir els tres diputats al Congrés obtinguts el 2008, amb 244.854 vots, pràcticament els mateixos que els que va rebre la CUP en les eleccions generals del 2019. El partit s’estava recuperant llavors de la seva gran patacada a les eleccions municipals del mes de maig, sumada a també la seva derrota electoral en les eleccions al Parlament celebrades el 2010. Així, mes i mig abans de les eleccions generals, el partit va celebrar un congrés extraordinari del qual Oriol Junqueras en va sortir com a nou líder del partit. 

Tres diputats i sense representació ni a Tarragona ni a Lleida 

Dels tres diputats que va obtenir el partit a Catalunya, dos van ser per la província de Barcelona, el mateix Alfred Bosch i el llavors portaveu Joan Tardà, i un altre per Girona, Teresa Jordà, que aquest 23 de juliol, 12 anys després es torna a presentar com a candidata fent tàndem amb Gabriel Rufián per Barcelona. A Tarragona, el partit es va quedar molt lluny d’aconseguir un escó, que van quedar repartits entre PSC, CiU i el PP, mentre que ERC va quedar en quarta posició i poc més de 25.000 vots, lluny dels 85.000 dels populars, que van quedar tercers. A Ponent, tot i que no els separaven aquests 60.000 vots, tampoc van tenir cap opció de fer-se amb un diputat i augmentar la representació. 

Una pujada electoral a l'ombra de l'esclat dels comuns 

Quatre anys després, el desembre del 2015, la situació havia canviat i el moviment independentista havia guanyat les eleccions a Catalunya amb Junts pel Sí, tot i que encara no se sabia si el país estava abocat a unes noves eleccions per la negativa de la CUP a investir Artur Mas. Però aquelles eleccions generals no van estar marcades per la força de l’independentisme sinó per la irrupció de Podemos a l’Estat, que va provocar que la important pujada dels republicans en aquelles eleccions, aconseguint el seu millor resultat fins aleshores i superant els 8 escons de Carod-Rovira el 2004, passés una mica més desapercebuda. 

Liderats per primer cop per Gabriel Rufián, llavors fitxat com a independent, i amb Tardà com a número 2, el partit va passar a ser segona força, superant Convergència, que en aquelles eleccions es va presentar sota el nom de Democràcia i Llibertat. Esquerra va aconseguir 599.289 vots, una xifra insòlita fins llavors i que es van traduir en 9 diputats. A Barcelona va passar de 2 a 5 escons, a Girona també van aguantar els representants d’1 a 2 i a Tarragona (on els sis escons van quedar repartits entre sis partits)  i Lleida van ser també segona força, amb un diputat a cada demarcació. “No està malament per ser les eleccions d’un altre estat”, va dir, irònic, Rufián la nit electoral. 

Amb la repetició electoral del 26 de juny, la situació del partit al Congrés no va variar gens ni mica i va tornar a aconseguir els mateixos 9 diputats, repartits idènticament en les diferents demarcacions que mig any abans. A més, van ser primera força tant a Girona com a Lleida, mentre que a Barcelona i Tarragona es van tornar a imposar els comuns. Els 9 diputats aconseguits el 26-J del 2016 van votar a favor dos anys després a la moció de censura contra Mariano Rajoy amb què Pedro Sánchez es va convertir en president del govern espanyol. 

Un milió de vots i una victòria històrica 

Els bons resultats del partit el 2015 i el 2016 es van quedar en anecdòtics si es té en compte els que van aconseguir el 2019, tant a l’abril com en la repetició electoral de novembre. Entre el 26-J i el 28-A havien passat gairebé tres anys, dels més intensos en la història recent de Catalunya amb la celebració del referèndum de l’1-O, l’empresonament de part dels seus líders polítics i l’exili de la resta. La direcció dels republicans va quedar dividia entre Oriol Junqueras a Soto del Real (després Lledoners) i Suïssa, on es va instal·lar Marta Rovira. Les eleccions de l’abril del 2019 es van celebrar enmig del judici als presos i ERC va decidir apostar per Junqueras, la seva cara més visible en aquell moment i símbol de la repressió com a cap de llista per a les generals. I aquella nit, que va seguir des de la presó, Junqueras va fer història, amb ERC guanyant per primer cop unes eleccions: va aconseguir més d’un milió de vots, que representaven un 24,59% del total: gairebé 1 de cada 4 catalans que va anar a votar aquell diumenge, va escollir Esquerra. Aquest gran suport electoral es va traduir en 15 diputats. 

Barcelona va ser l’única demarcació on no es van imposar guanyar els republicans. S’hi van imposar els socialistes, però ERC també hi va créixer exponencialment, aconseguint 713.049 vots, gairebé 300.000 més que tres anys enrere. La seva victòria més clara va ser a Lleida, on dels quatre diputats que es reparteixen, se’n van quedar dos amb 75.288 vots i un 33% dels vots. A Girona també es van fer amb la meitat de diputats, 3 de 6, gràcies als 113.546 vots rebuts. A Tarragona, on van aconseguir pràcticament els mateixos vots que a Girona, 113.472, van aconseguir 2 representants. 

Triomfadors amb 140.000 vots menys 

A la repetició electoral del mes de novembre, ERC va tornar a guanyar les eleccions per segona vegada consecutiva. En aquesta ocasió, el candidat no era Junqueras, ja condemnat, sinó Rufián i el partit va perdre fins a 140.000 vots i tot i que no de manera tan contundent i van perdre dos diputats, quedant-se en els 13 que han tingut en l'última legislatura. A Barcelona, el partit va tornar a quedar segon, amb 7 diputats, un menys que a l’abril d’aquell mateix any. L’altra pèrdua es va donar a Girona, on es van quedar amb dos, empatant amb Junts per Catalunya, que els trepitjava els talons a només 3.000 vots. A Tarragona i Lleida van conservar els escons que havien aconseguit mesos abans i també van guanyar les eleccions. Ara, les perspectives electorals dels republicans no són, ni de lluny, les mateixes que fa tres anys i mig, amb les enquestes pronosticant una clara victòria del PSC: el tercer triomf  republicà en unes eleccions generals sembla complicat.