Hi ha molts elements que situen les eleccions generals del 2023 davant del mirall de les del 2011. Tot i encara no poder-se conèixer els resultats dels comicis d’enguany, l’avantmatx té similituds. Victòria aclaparadora del PP en la primera volta (les eleccions autonòmiques i municipals) i una llosa enorme pel PSOE que focalitza a Ferraz totes les crítiques (la crisi econòmica el 2011, i els pactes amb l’independentisme el 2023). Tot sigui dit, també: els socialistes arribaven molt més dessagnats fa 12 anys del que ho fan ara.
🔴 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats
En primer lloc, la crisi econòmica d’aquells anys havia deixat José Luís Rodríguez Zapatero tan tocat, que el llavors president del govern espanyol ja havia anunciat vuit mesos enrere que no es presentaria a la reelecció. En el seu lloc ho va fer Alfredo Pérez Rubalcaba, que podia presumir d’haver capitanejat el Ministeri de l’Interior responsable de posar punt final a l’activitat armada d’ETA. Això no va animar prou l’electorat espanyol, que va entregar La Moncloa a Mariano Rajoy a través d’una majoria absoluta de 186 diputats. En aquella època de fort bipartidisme, els socialistes van aconseguir 110 escons.
La crisi econòmica, que va provocar xifres espantoses d’atur i de deute públic, ja va deixar molt ferit el PSOE a les eleccions autonòmiques del 22 de maig del 2011: El PP va aconseguir governar amb majoria absoluta a les Illes Balears, al País Valencià, Múrcia, Castella-la Manxa, Madrid, Castella i Lleó, La Rioja i Cantàbria. Fins i tot Izquierda Unida va permetre que el PP governés per majoria simple a Extremadura. Astúries va quedar en mans de Foro Asturias i els socialistes només es van poder conformar amb entrar en coalició en un govern d’UPN a Navarra.
Tot i que la desfeta del 28-M no va ser tan estrepitosa com la del 2011, Pedro Sánchez arribarà a les eleccions generals amb la batalla autonòmica ben perduda. Alberto Núñez-Feijóo va coronar-se el passat mes de maig i ara aspira el 23-J a fer-se amb el bastó de comandament espanyol. I, a més, arriba amb una bona pedra a la sabata: els seus pactes amb l’independentisme durant la darrera legislatura és el que més li castiga en aquests comicis de juliol.
Primers anys de Sánchez: repartiment del vot amb Podemos i defenestració del PSOE
La figura de Pedro Sánchez explica la història del PSOE en la darrera dècada, ja que va arribar a la capitania de Ferraz ja fa nou anys. La crisi econòmica apareguda durant el mandat de Zapatero va provocar també una crisi al PSOE. Va ser substituït per Rubalcaba. Però després del fracàs del partit a les eleccions europees del 2014, aquest va fer un pas al costat i Sánchez va guanyar les primàries per convertir-se en el secretari general del partit.
Els primers anys de Sánchez no van anar gaire bé. La seva arribada a la capitania del PSOE coincideix amb l’entrada de Podemos al taulell polític, que comença a engolir sense escrúpols vot socialista. A les eleccions generals del 2015, el PSOE es queda en segona posició amb 90 diputats, però la fragmentació parlamentària evita una investidura de Rajoy i aboca el país a una repetició electoral el juny de 2016. En aquells comicis Sánchez perd cinc diputats i pateix pressió mediàtica i interna del seu partit per abstenir-se al Congrés dels Diputats i deixar governar el PP en solitari. Tossut, Sánchez dimiteix com a secretari general dels socialistes per no haver de cedir i Ferraz passa a estar comandada per una gestora.
Cinc anys de lideratge electoral del PSOE
Des d’aquell punt, Sánchez comença una remuntada. En menys d’un any, li venç el pols a Susana Díaz i recupera la secretaria general del PSOE. I un any més tard, el maig del 2018, aprofita els escàndols de corrupció del PP per impulsar una moció de censura i pispar-li la presidència del govern espanyol a Mariano Rajoy.
Des de llavors, en els darrers cinc anys, el PSOE ha sigut el favorit dels espanyols a les enquestes i a les urnes. Els ciutadans d'aquest Estat van tornar a unes generals el 2019 després que Sánchez no pogués aprovar els Pressupostos Generals, i els socialistes van capgirar el marcador: 123 escons pel PSOE i només 66 diputats al Congrés pel PP, amb Ciutadans gairebé fent-li un sorpasso als populars (57 escons). Tot i això, Sánchez no va aconseguir reunir prou suports per a una investidura i es van convocar eleccions el novembre d’aquell mateix any.
La ciutadania espanyola va castigar severament Albert Rivera per no haver encaixat les mans amb Pedro Sánchez aquella legislatura i Ciutadans va passar de 57 escons a només 10. El PSOE es va mantenir en primera posició i va aconseguir, llavors sí, configurar el primer govern de coalició de la democràcia espanyola amb Unidas Podemos. Ni la pandèmia del coronavirus ni la guerra d’Ucraïna i les seves conseqüències econòmiques han pogut tombar el lideratge de Sánchez. Però en els darrers mesos s’han començat a veure les debilitats del presidente, que han acabat amb l’hegemonia del PSOE al mapa espanyol: els seus pactes amb l’independentisme i l’efecte Feijóo.
L’efecte Feijóo reconquereix les autonomies, començant per Andalusia
El juny del 2022 va marcar l’inici de la conquesta autonòmica del PP de Feijóo. A Andalusia ja hi governava el PP des del 2019, però el 2022 va aconseguir una majoria absoluta històrica que preveia una reconquesta popular de les autonomies espanyoles començant pel sud. Així es va produir el 28-M. La victòria aclaparadora del PP va dessagnar el PSOE, que arriba a les eleccions generals del 23-J amb l’esperança que l’estratègica convocatòria d’unes eleccions anticipades pugui capgirar el marcador.