En menys de quatre anys, Espanya ha passat de tenir unes eleccions marcades per la fi del bipartidisme a tenir uns comicis del tot polaritzats. Governi qui governi, després de les eleccions generals del 23-J, les aliances ja estan predeterminades. Si el PP no obté la majoria absoluta, haurà de mirar a la seva dreta, Vox. El PSOE, per la seva banda, també està obligat a mirar a la seva esquerra i governar en coalició amb Sumar, així com rebre els suports de l’independentisme basc i/o català de cara a una nova investidura per mantenir-se en el càrrec de president del govern espanyol.
🔴 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats
Abans de l’entrada de Podemos i Ciutadans al Congrés dels Diputats, mai no hi havia cap dubte en què el PSOE i el PP eren els únics dos partits capaços d’arribar a presidir el govern espanyol, i totes les altres formacions que hi havia a l’hemicicle, especialment Convergència i el PNB, tenien capacitat de fer de crossa, en favor de populars o socialistes, si aquests no arribaven a la majoria absoluta. Amb l’arribada de Pablo Iglesias i Albert Rivera a la madrilenya Carrera de San Jerónimo, es va fins i tot començar a parlar de sorpassos. Algunes enquestes van arribar a pronosticar el 2016 que Podemos acabaria traient més vots que el PSOE, i el 2019 alguns sondejos també advertien a Génova que podien arribar a ser avançats per Ciutadans. Cap de les dues coses va acabar passant.
Quatre anys més tard, l’escenari és molt diferent. Ciutadans ha certificat la seva defunció i no es presenta a les eleccions generals del 23-J. El seu electorat ha estat absorbit pel PP, que ara té un clar aliat en la configuració de pactes, Vox, i un de possible, amagat a l’ombra: el PNB, que ha obert la porta a investir Alberto Núñez Feijóo sempre que la reelecció de Pedro Sánchez no sigui possible i l’extrema dreta no formi part de l’equació.
I, paral·lelament, l’espai de Podemos ha quedat per sempre vinculat a ser un aliat imprescindible del PSOE per mantenir la Moncloa en mans de l’esquerra espanyola. És més, Podemos és ja a la Unitat de Cures Intensives dels partits polítics, i ha estat engolit per Sumar, el partit de Yolanda Díaz. El mateix Pedro Sánchez ha reconegut que governar amb la plataforma de la vicepresidenta segona del govern espanyol serà molt més fàcil que amb Podemos, ja que Yolanda Díaz es plega amb més facilitat a les exigències del PSOE que no pas Pablo Iglesias, Ione Belarra o Irene Montero.
La desaparició de Ciutadans, clau per a l’escenari de blocs
Què ha passat en aquests quatre anys? En primer lloc, ha desaparegut Ciutadans. La defunció del partit taronja és clau en aquesta polarització: tot i que els espanyols no van trigar gaire a descobrir allò que ja s’havia demostrat a Catalunya, que es tracta d’una formació de dretes i no de centre, era un partit que podia servir de crossa tant al PP com al PSOE. Ciutadans va decidir aliar-se massa amb el PP, i així ho ha reconegut l’actual direcció taronja, però Pedro Sánchez i Albert Rivera van arribar a signar el 2016 un acord per investir el socialista com a president del govern espanyol. Podemos no va voler participar en aquella encaixada de mans i allò va dur a una repetició electoral que va acabar allargant l’etapa de Mariano Rajoy a la Moncloa.
És a dir, va quedar demostrat que les aliances de Ciutadans amb el PSOE eren més complicades de fer-se realitat, ja que el 2019 tots dos van encerclar l’altre amb cordons sanitaris, però es devia més a un convenciment electoral que no pas a la impossibilitat d’arribar a acords. És a dir, els pactes entre aquests dos partits haurien estat possibles. Amb la desaparició de Ciutadans, PSOE i PP estan obligats a buscar aliances a la seva esquerra i a la seva dreta, respectivament.
L’estratègia de pactes perjudica Pedro Sánchez
Davant la pregunta de qui dels dos favorits a presidir el govern espanyol —Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo— pot sortir més perjudicat d’aquest escenari, la resposta és Pedro Sánchez. Així ho veu, Ignacio Varela, politòleg que als anys 80 i 90 va ser subdirector del gabinet de la presidència espanyola de Felipe González. En declaracions a ElNacional.cat, argumenta que a Sánchez el perjudica que l’electorat espanyol ja coneix els seus pactes: “El 2019 els seus pactes eren una hipòtesi, mentre que ara ja són una realitat”, argumenta.
Considera, de la mateixa manera, que a Feijóo el beneficia que l’electorat espanyol encara no coneix en què es pot traduir una suma del PP amb Vox, i per tant no tem tant els seus potencials efectes. És més, assenyala que l’estratègia de pactes de Pedro Sánchez és una anomalia europea. Explica que en aquest continent, els socialdemòcrates acostumen a encaixar mans amb formacions situades a la seva dreta, buscant posicions més centristes. És a dir, formacions com Ciutadans. Varela recorda, per exemple, que François Miterrand va tenir una experiència desastrosa en una coalició amb el Partit Comunista Francès, i després va veure’s obligat a teixir aliances amb el centre.
De fet, es pronuncia d’una forma similar el politòleg de la Universitat Complutense de Madrid, Jaime Ferri, que assegura que la gran pedra a la sabata que porta Pedro Sánchez no és el seu pactisme amb l’espai situat a la seva esquerra, sinó els pactes amb l’independentisme català i basc. Per a aquest professor, l’electorat no haurà de triar el 23-J entre PP i Vox o PSOE i Sumar, sinó entre PP i Vox o PSOE, ERC i Bildu. Afirma que qualsevol demòcrata sabria què és millor per a l’estat espanyol, però “en aquest país no tots som demòcrates”. Varela sentencia els arguments de Ferri afegint que, per culpa dels pactes de Sánchez durant la darrera legislatura, el president del govern espanyol “pateix una crisi de credibilitat”.