Ha calgut una patacada volcànica a les eleccions municipals (així com el fantasma d’un abstencionisme creixent de cara al 23-J, que penalitzaria especialment el sector republicà) perquè Gabriel Rufián s’adreci als conciutadans emprant el català. Fins aquesta campanya, la tribu sabia del cert que el líder d’Esquerra era com José María Aznar: xerrava la nostra llengua en la intimitat i amb la seva progènie, però a Oriol Junqueras ja li anava bé passejar per Madrit un polític xarnego de Santaco que garlés als espanyols en el seu idioma, emprant els trucs retòrics de la Meseta. Fou així com Rufián es currà un nom dins la política espanyola, quan l’independentisme era un moviment delerós d’acumular quotes i la partitocràcia catalana creia que, lluny de plantar cara a l’Estat, ens havíem de fer els tolerants, inclusius i multixupiflunders a ulls d’Europa i de l’univers sencer.

Contràriament a fortificar l’instant clau de la DUI i decantar el país pel cantó de la llibertat, l’independentisme va decidir que abans era necessari explicar al món la nostra bonhomia. Rufián va aprofitar aquesta cultura moral de l’all in per crear-se una illa particular a Madrid. Mentre distreia tot déu recitant discursos ben travats al Congreso, a força d’ordir un sumatori de piulades enginyoses i muntant-hi un pollo performatiu de tant en tant, el candidat d’ERC s’atansava sigil·losament a les estructures profundes de l’Estat a través dels seus amics del PSOE i Podemos. Sense haver de llogar una suite permanent al Palace ni cobrar comissions d’empresaris, en Gabriel complí molt bé la feina. Junqueras sabia que Puigdemont no faria la independència i Rufián era el personatge ideal per ordir ponts als racons del clavegueram, per molt discurs antisistema que impostés a Twitter.

Ara que la via pactista d’Esquerra s’ha demostrat infructuosa de cara a la sobirania del país, el candidat d’Esquerra s’ha passat al català i no para de recordar-nos que es presenta a les eleccions per defensar el país, com si fos una reencarnació proletària de Miquel Roca

Ara que la via pactista d’Esquerra amb el PSOE s’ha demostrat infructuosa de cara a la sobirania del país (i també que, gràcies a una servidora i pocs més, els electors tenen la decència d’auditar les promeses dels seus líders), Rufián s’ha tornat un polític que viu en permanent fora de joc. Per això el candidat d’Esquerra s’ha passat al català i no para de recordar-nos que es presenta a les eleccions per defensar el país, com si fos una reencarnació proletària de Miquel Roca. Conscient de l’hòstia que pot endur-se Esquerra el 23-J, el candidat ha ressuscitat el discurs victimari, recordant-nos que el seu paper és molt més difícil del que sembla, car passeja pels volts del Congreso disfressat amb una gorra i una mascareta perquè l’han intentat agredir quatre vegades. També que, per molta pasta que hagi fet en política, encara viu en un piset minúscul d’un barri pobre de Badalona.

Conscient d’aquest paper desdibuixat, Junqueras ja va intentar rebaixar les expectatives de Rufián a base d’abocar-lo a una lluita impossible per l’alcaldia de Santa Coloma. Però en Gabriel ha sobreviscut molt bé a la humiliació del seu capatàs i, previsiblement, continuarà comandant els republicans a Madrit per molts diputats que perdi. De fet, a Esquerra saben que el resultat és el de menys mentre el partit tingui prou pes al Congreso com per fer veure que negocia taules de diàleg amb Pedro Sánchez. En cas de victòria socialista, els republicans seran els socis més fidels del presidente (amb ell comparteixen la lluita contra allò que han aconseguit batejar com el nou feixisme ibèric) i Rufián podrà mantenir el seu paper de mediador mentre Pere Aragonès no es vegi obligat a convocar eleccions al Parlament. Els polítics catalans, ai las, només poden aspirar a comprar temps.

A mi em resulta molt entendridor contemplar com en Gabriel va adaptant-se a l’agonia de l’autonomisme espanyol posterior a l’1-O i em plau especialment veure’l fent mítings sobre aquell catalanisme d’abans, de picar pedra per assolir més competències, al costat del pobre Francesc-Marc Álvaro. Perquè mira si ens n’havíem arribat a encardar del teu número tres, Gabriel! Com canvien els temps, renoi. Si això del pactisme continua igual, i te n’acabes sortint de tot plegat, d’aquí a uns mesos fins i tot ens regalaràs el plaer de sentir-te emprar correctament els pronoms febles. Ens haurà sortit un pèl car, però tot sigui per la Catalunya sencera.