Podemos ha tingut una dècada de vida. Tot indica que el botxí d’Izquierda Unida ha quedat sentenciat a mort per Sumar. Però el seu llegat es manté intacte: dinamitar el taulell polític espanyol —igual que Ciutadans, i després Vox— i reivindicar un espai situat a l’esquerra del PSOE amb tal força que evita, de totes totes, que els socialistes puguin guanyar unes eleccions generals per majoria absoluta. En nou anys, les manifestacions dels indignats del 15-M s’han traduït en una entrada a les institucions de l’esquerra alternativa, i Pedro Sánchez ha aconseguit canviar el lideratge de l’espai per tenir Yolanda Díaz a la seva esquerra, una persona que li genera més confiança que Pablo Iglesias.

🔴 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats

Així com la trajectòria política de Ciutadans s’ha explicat sempre a través del Procés, el de l’espai a l’esquerra del PSOE s’explica a través de la crisi econòmica. Aquell fenomen marca el comiat de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant dels socialistes, un període de crisi dins del partit (que acaba amb Pedro Sánchez agafant les regnes de Ferraz) que porta, posteriorment, a haver-se de repartir el pastís amb Podemos. Pablo Iglesias i el seu entorn de confiança van veure en el 15-M una oportunitat que Izquierda Unida no seria capaç d’aprofitar, i van crear un partit reivindicant-se com a hereus d’un moviment que a les places cridava “ningú, ningú, ningú no ens representa”.

Els primers anys de Podemos

Podemos entra al camp de joc de la política espanyola en un moment en què Izquierda Unida només té 11 diputats al Congrés. Tenien raó els morats en l’anàlisi: les eleccions generals del 2011 es produeixen mig any després de la revolució dels indignats i la formació liderada per Cayo Lara aconsegueix augmentar representació, però només es queda en 11 diputats. El primer combat electoral en què participa Podemos és a les eleccions europees del 2014, presentant Pablo Iglesias com a candidat, que aconsegueix convertir-se en europarlamentari amb quatre companys de partit més.

Un any i mig més tard, el desembre de 2015, aquest espai polític situat a l’esquerra del PSOE irromp amb una força descomunal al Congrés dels Diputats: 42 escons per Podemos, 12 pels comuns, 9 per la coalició de Podemos amb Compromís, 6 per En Marea i 2 per Izquierda Unida. Mesos més tard, i davant d’una repetició electoral causada per la impossibilitat d’investir Mariano Rajoy president del govern espanyol, Podemos va arribar fins i tot a somiar en fer-li el sorpasso al PSOE; algunes enquestes així ho indicaven.

Capficats en aquest objectiu, van aconseguir una coalició amb Izquierda Unida, convençuts que això evitaria llançar vots a les escombraries i enfortiria encara més l’espai a l’hemicicle espanyol. La nit electoral del 26-J, però, va caure un gerro d’aigua freda sobre la cua de Pablo Iglesias: tot i ser uns bons resultats, l’espai va quedar-se amb el mateix nombre de diputats que en les anteriors eleccions: 71. A partir de llavors, aquest espai s’ha anat debilitant.

Arribada de Pedro Sánchez al poder i debilitació de Podemos

Aquells 71 diputats van servir perquè el 2018 Pedro Sánchez sortís investit president del govern a través d’una moció de censura. Paradoxalment, tot i tractar-se d’una moció lideada pel mateix Pablo Iglesias, va ser el principi de la debilitació del seu partit: amb un PSOE engrescat i col·locat a la Moncloa, va començar a engolir vot morat; i a les eleccions generals del 2019 els socialistes van obtenir 123 diputats. 33 escons van anar a parar a les mans d’Unidas Podemos, 7 per En Comú Podem, i 2 per a Galícia En Común.

La davallada va ser més gran uns mesos més tard. En una nova repetició electoral, els comuns catalans i gallecs van treure el mateix nombre de diputats, però Podemos va arribar a recular fins als 26 escons. És a dir, que només 35 diputats passarien a estar sota les ordres de Pablo Iglesias. Per a més inri, el partit ha començat a caure en caiguda lliure a les enquestes i ha patit una desfeta espectacular el 28-M, després del suïcidi polític del seu hiperlíder: Pablo Iglesias va decidir deixar la vicepresidència del govern espanyol per presentar-se a les autonòmiques de Madrid del 2021 i parar els peus a Isabel Díaz Ayuso. Va fracassar i va acabar dimitint de la política activa.

El caïnisme de Yolanda Díaz

Per acabar-ho d’adobar, Iglesias va designar com a successora de la seva vicepresidència espanyola a Yolanda Díaz. Va veure en ella fusta de lideratge, però no va predir que els seus plans de futur implicarien aniquilar Podemos, i liderar aquest espai polític a través de la seva nova marca, Sumar. L’actual vicepresidenta espanyola, que té especial sintonia amb Pedro Sánchez, ha estat abrigallada pel president del govern espanyol, conscient que ella cedeix amb més facilitat als plantejaments del líder del PSOE que no pas Pablo Iglesias.

Sumar s’ha convertit per a Pedro Sánchez en l’única crossa capaç de fer-lo president després de les eleccions del 23-J. A Yolanda Díaz se li ha d’atribuir un mèrit, al cap i a la fi: pocs vots d’aquest espai es tiraran a les escombraries perquè ha aconseguit que les formacions de l’esquerra alternativa repartides per tot el territori espanyol se situïn sota el seu paraigua. Però les enquestes no pronostiquen que tregui uns resultats gaire superiors que els actuals d’Unidas Podemos. Té un segon objectiu, també: consolidar-se com a tercera força en aquelles circumscripcions en què la quarta força no es dirigeix al Congrés, i evitar així que el PP pugui sumar amb Vox i arribar a la Moncloa.

Els comuns canvien de vaixell: de Podemos a Sumar

Pel que fa a Catalunya, el primer nom propi que ve al cap quan es pensa en aquest espai polític és Ada Colau. Una persona que no només darrerament està especialment vinculada a Yolanda Díaz, sinó que també s’ha relacionat amb Podemos de forma similar a com ho ha fet la vicepresidenta espanyola. Els comuns han estat aliats amb Podemos els darrers anys, i s’han dirigit a Madrid del bracet de Pablo Iglesias. Per això, a Catalunya, l'antiga Iniciativa ha mutat en els comuns.

Quan han ensumat que Podemos començava a perdre sang, s’han entregat de braços oberts al projecte de Yolanda Díaz. Colau, que ha estat alcaldessa de Barcelona des del 2015, ha participat en nombrosos actes de Díaz durant el darrer any, i la vicepresidenta es va bolcar especialment durant la campanya del 28-M perquè Colau revalidés el seu càrrec. No va ser possible; i ara, la ja exalcaldessa de la capital catalana, ocupa un lloc simbòlic a les llistes de Sumar pel 23-J.