De totes les batalles que ha lliurat Podemos al Consell de Ministres contra el PSOE en la darrera legislatura, n’hi ha una que clarament va acabar amb victòria de Podemos. La llei trans ha estat, al cap i a la fi, l’únic gran llegat que Irene Montero ha deixat del seu pas per la política espanyola, tenint en compte el seu fracàs amb la llei del només sí és sí. L’aprovació de la llei trans va ser enrevessada. El conflicte entre els dos socis de govern es va traslladar a l’interior del PSOE, i va posar en relleu la divisió que hi ha dins del mateix moviment feminista. Tot, per una qüestió que acostuma a ser delicada en alguns debats de la guerra cultural: la sexualitat dels menors d’edat.
🔴 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats
El passat mes de febrer les Corts espanyoles van aprovar de forma definitiva la llei trans, després d’haver estat pinzellada al Senat. Va ser una forma de reforçar la ministra d’Igualtat, Irene Montero, que en aquell moment es trobava enmig d’una crisi a causa dels estralls de la llei del només sí és sí: la seva norma estrella va provocar la reducció de condemnes de centenars d’agressors sexuals, tot se li va girar com un bumerang, i el PSOE va aprovar una reforma de la llei de bracet del PP. Tot allò va convertir-se en una humiliació per a Montero, que va repetir per activa i per passiva que la reforma dels socialistes era un retorn al model anterior. És a dir, que la llei trans és, al cap i a la fi, l’única gran llei aprovada durant aquesta legislatura amb el segell del Ministeri d’Igualtat de Podemos.
Això, però, no significa que la llei no estigués envoltada de conflicte. PSOE i Podemos es van enfrontar per unes esmenes presentades pels socialistes al Congrés dels Diputats que demanaven que fos un jutge qui autoritzés el canvi de gènere en el registre a menors d’entre 12 i 16 anys. Per a Podemos això implicava vulneració de drets humans als menors. L’excusa dels socialistes era la seguretat jurídica. Però, al cap i a la fi, era una distinció entre el feminisme clàssic i el feminisme ‘queer’.
En la màxima representació del feminisme clàssic hi havia, per part del PSOE, Carmen Calvo. Els socialistes van defensar aquestes esmenes fins al final. Però, perduda la votació, el partit va acceptar la victòria d’Irene Montero, va cedir i va decidir votar a favor de l’aprovació de la llei, sense posar més pals a les rodes. L’exvicepresidenta Carmen Calvo, però, no va donar el seu braç a tòrcer, va trencar la disciplina de vot i va votar en contra de l’aprovació de la llei. El partit va amonestar-la, havent de pagar una multa per haver-se saltat la disciplina de vot.
Friccions dins del feminisme
La divisió entre socis del govern es va traslladar als carrers dies més tard. La manifestació del 8 de març va servir com a aparador perquè les diverses branques del moviment feminista exposessin les seves diferències. Aquell 8-M no va estar marcat per la crispació de la llei del ‘només sí és sí’ que sí que es vivia als passadissos de la Moncloa i del Congrés dels Diputats. Va ser la llei trans la que, en el cas de Madrid, va provocar que hi haguessin dues manifestacions ben diferenciades: la integradora i la bel·ligerant amb les persones trans.
La segona branca del moviment és habitualment vista com a trànsfoba i fa ús de lemes com que “ser dona no és un sentiment”. En aquell 8-M també es va posar de manifest que existeixen importants diferències en el que té relació amb la prostitució. A Madrid una manifestació es va declarar absolutament abolicionista, mentre que l’altra respectava que hi hagués diverses opinions al voltant de la qüestió, i diferenciava entre la prostitució i el tràfic de persones i l’explotació sexual.
Comparació amb altres legislacions europees
Si bé la llei trans ha suposat un avenç a Espanya, Irene Montero no va descobrir la sopa d’all. A Europa, la majoria de països exigeixen que aquelles persones que volen canviar de gènere al seu document d’identitat han de passar per un quiròfan o haver passat per un tractament hormonal. Però aquesta condició ja havia estat eliminada a països com Portugal, Bèlgica, Dinamarca, Noruega, Malta o Irlanda.
Cada país, però, té la seva lletra petita. El cas de Dinamarca és el més antic, i es remunta gairebé a una dècada enrere: l’any 2014. Ara bé, la norma s’aplica a majors de 18 anys. En el cas de Bèlgica, els menors han de comptar amb el consentiment dels pares i també han de presentar un informe d’un psiquiatra infantil que avali la decisió del canvi de gènere. Els portuguesos, per exemple, poden fer ús de la lliure determinació d’identitat de gènere si són majors d’edat, i els majors de 16 anys necessiten un informe mèdic.
