L’únic highlight interessant que ens ha regalat Meritxell Batet durant les últimes setmanes s’esdevingué tot just a inicis de campanya quan, en una entrevista a SER Catalunya, la candidata del PSC digué que “la major part de la població no té problemes per seguir pagant el lloguer”. Batet lamentà de seguida aquesta frase (una puntada directa als picarols d’aquells qui tenim la desgràcia de pertànyer al col·lectiu en qüestió, especialment a Barcelona) amb el clàssic argument del “no m’he explicat bé”. Sincerament, no crec que l’actual presidenta ignori els problemes dels ciutadans amb l’habitatge (ella mateixa ha explicat manta vegada com fou desnonada de ca sa mare), però el lapsus en qüestió explica prou bé el camí d’una política que prové de baix, curranta i sacrificada, però que ha passat a ésser vista a com un element decoratiu més de l’aristocràcia progre espanyola.

Les declaracions en qüestió devien fer mal a Batet, i no només per la cagada monumental d’estratègia, sinó perquè el seu paper en aquesta campanya consistia a passar com més desapercebuda millor. Espanya viu un ressorgiment del presidencialisme i, com passa també al PP, els candidats al Congreso es diuen Sánchez i Feijóo a tot arreu; and the rest is noise. De fet, aquesta ha estat la salmòdia recurrent de la seva fidel escudera, primer al Gobierno i després al Congreso: recordar que, per molt que els catalanets puguem estar un pèl cabrejats pel fet que Grande-Marlaska ens enviï espies que s’alliten amb els nostres activistes, la seva administració sempre serà un pèl més bonhomiosa a l’hora de cascar-nos que no pas si Abascal és vicepresident. Com passa sempre amb l’esquerra, lluny de reivindicar l’obra de govern, el que cal és atiar el cangueli.

El viratge del PSC cap a la dependència amb el quilòmetre zero explica que el 2015 Batet es presentés com a número dos de la llista per Madrid, tot just després de Sánchez

Cal estudiar molt bé l’evolució de Meritxell Batet, una dona formigueta que va passar d’alumna becada a professora de Constitucionalisme a la UPF, per després entrar a l’òrbita del PSC com a cap de gabinet de Narcís Serra i presidenta de la Fundació Pi i Sunyer (s’acabà afiliant al partit el 2008, coincidint amb la seva segona legislatura al Congreso). El currículum de la política és interessant, sobretot per recordar quan el PSC va trencar el vot socialista a la cambra baixa espanyola arran de la demanda convergent d’un referèndum on Catalunya pogués decidir la seva relació amb la resta de l’Estat. Tot això queda molt lluny, car Batet ha acabat fent carrera només a la capital del regne i enguany, pel que fa a la cosa nostra, els socialistes només es limiten a repetir que amb Pedro Sánchez Catalunya ja no viu tan malament com el 2017, quan es cremaven contenidors i blablablà.

El viratge del PSC cap a la dependència amb el quilòmetre zero explica que el 2015 Batet es presentés com a número dos de la llista per Madrid, tot just després de Sánchez. D’ençà d’aquell moment, tot i que hagi tornat a ocupar el primer lloc a Barcelona, el nucli gravitatori d’aquesta política és el poder central. Pel que fa a Catalunya, a Batet només la veiem com a fons de pantalla de les habituals intervencions dels diputats catalans al Congreso (amb una cara de parsimònia que espanta i resant perquè no hagi d’advertir-los per enèsima vegada que en aquell indret venerable només s’hi xerra espanyol). A banda de fer de cap de bidells, Batet ha promogut moltes trobades entre polítics del PSOE i del PP, la qual cosa certifica les ganes que hi ha a Madrit d’acabar amb la mandanga del pluripartidisme. També aquí, of course, on molts pagarien per fer tornar a reviure la sociovergència.

Després de la seva relliscada, Meritxell Batet ha tornat al perfil d’anònima que tant li agrada d’ençà que presideix el Congreso, lluint rínxols pel territori amb molta gràcia, qui sap si conscient que el seu nom només apareix de tant en tant dins d’una parsimoniosa conversa de whatsapp on algú gosa recordar com l’havia vist, dansarina i estupenda ella, servint copes en alguna cocteleria de Barcelona (diuen algunes veus acreditades que l’establiment en qüestió era el Nitsa Club, també Luz de Gas, però, a través de fonts molt directes, puc tancar el debat quasi de forma definitiva: era la Sala Bikini). Al PSC li anirà molt bé el 23-J, pel simple fet que un independentisme pactista sempre acaba beneficiant els sociates. Feta la cosa, Batet podrà tornar ben aviat a Madrid, que és la ciutat on li va tocar la grossa; si Sánchez guanya, continuarà essent la cap de bidells més ben pagada del món.