Junts per Catalunya diu que ja n’hi ha prou de tot plegat: la frase en qüestió, dins l’àmbit de la cosa nostra al Congreso, voldria dir que s’ha acabat això d’anar a Madrit per tal d’agenollar-se davant dels polítics espanyols a canvi d’unces de peix al cove i tones de frustració pels incompliments del presidente de torn amb la tribu. Però la genètica de l’enèsima transformació del pal de paller manté intacte el gen convergent: per passar olímpicament de la capital i bloquejar qualsevol temptació de pactisme amb les elits del kilòmetre zero, lluny de no concórrer als comicis espanyols (com feia la CUP quan tenia alguna neurona) o d’apostar per l’abstenció, el que cal és pillar l’AVE, dipositar el culet al Congreso, muntar-hi un xou de tant en tant i cobrar tota quanta dieta possible. Per molt ardida que sigui a nivell retòric, ho sabem de fot segles, Convergència sempre acaba trobant el camí del cash.

Per salvar aquesta contradicció sempiterna, Carles Puigdemont ha continuat imposant Míriam Nogueras com a cap de llista juntaire a la capital del regne. Aprofitant el breu moment d’auge de Xavier Trias, Jaume Giró intentà emular l’antic alcalde i retornar a l’esperit pactista del centredreta català amb una candidatura al Congreso que Waterloo va fer durar menys que una avemaria. Després de tots els seus incompliments manifestos (i de tenir la barra d’especular sovint amb el seu retorn i una insurrecció popular que només albira en somnis), a Puigdemont només li resta la buidor d’una retòrica ampul·losa. Nogueras és, des d’aquesta perspectiva, la candidata ideal per continuar musculant un octubrisme que ja no fa mal a ningú i advertint que Junts bloquejarà qualsevol iniciativa política dels grans partits espanyols si Catalunya “no cobra per avançat".

Em fa molta gràcia veure com la Míriam ha passat d’impostar una imatge d’empresària triomfadora hot maresmenca a calçar-se unes espardenyes per fer-se una mica la pageseta i així excitar els ànims patriòtics dels puigdemonters

Cal reconèixer dos fets innegables a Nogueras: primer, que està aprofitant molt bé les plantofades que rep Esquerra per emular fil per randa allò que Convergència havia fet de tota la vida. En segon lloc, la candidata juntaire ha pogut presentar-se com una autèntica mauleta de l’independentisme a Madrit mercès que els electors tenen poca memòria; car, en cas de tenir-ne una mica, els votants recordarien que —sense ser una gata vella del món convergent— Nogueras té un currículum prou antic. Primer es va fer forta com a regidora independent a Cardedeu (en la llista de Convergència) quan el seu perfil empresarial s’adaptava als candidats de la corda masista; dos anys abans del referèndum, assaltà el Congreso sota el paraigua d’aquell invent anomenat Democràcia i Llibertat, encapçalat per l’inefable Quico Homs i salpebrada de futuribles d’ERC com Carles Campuzano i Miquel Puig.

Nogueras és bona en l’art de l’aposta a cavall guanyador. L’any 2019, després d’ésser entronitzada com a candidata juntaire a les municipals de Mataró, abandonà la cursa electoral quan veié que a la ciutat lliure i tropical no hi sucaria gaire. Amb Artur Mas encastat a la paperera de la història, s’arrapà a Puigdemont durant la transició del PDeCAT a Junts i, des d’aquell temps, el president que no va aplicar la DUI l’ha tinguda com a cònsol de Waterloo a Madrid. Ja té gràcia, per tant, que Nogueras hagi tingut l’habilitat de fer campanya com si fos un rostre jovenívol al·lèrgic a la temptació pactista. I encara en té més, en definitiva, que gosi parlar dels incompliments de Pedro Sánchez quan —a l’hora de xerrar sobre promeses sepultades en el no-res— faria bé de recordar-nos les del seu estimat mentor. Però ja sabem, ai las, que assumir responsabilitats no és marca d’aquesta casa.

A mi em fa molta gràcia veure com la Míriam ha passat d’impostar una imatge d’empresària triomfadora hot maresmenca a calçar-se unes espardenyes per fer-se una mica la pageseta i així excitar els ànims patriòtics dels puigdemonters. Ha obrat santament, perquè això d’anar de guais ja no està de moda i, al capdavall, els seus electors estaran prou satisfets a còpia de discursos amb pretensió incendiària. Si guanya la dreta, Nogueras podrà triomfar com a agitadora histriònica del Congreso contra això que ara anomenen el feixisme. Si Pedro Sánchez aguanta l’escomesa, a Junts li tocarà posar preu al seu discurs; perquè, com saben els convergents, les lluites ideològiques i nacionals es matisen una miqueta si hom hi acaba posant uns quants milionets d’euros. No crec que els cobrem per avançat, com voldrien els juntaires: Sánchez pot estar desesperat, però mai no deixarà de ser espanyol.

Perquè d’això, vull dir de ser espanyols, els espanyols no n’acaben mai de tenir prou.