Vaig conèixer Nacho Martín Blanco farà tot just una dècada, quan tots dos participàvem en l'enyorada tertúlia La Rambla del periodista Daniel Domenjó a BTV, un programa d’aquells temps en què la televisió pública barcelonina tenia la curiosa pretensió d’acumular espectadors i que fou pista d’enlairament de molts polítics joves de la meva quinta com ara Inés Arrimadas, Andrea Levy, Aurora Madaula o Roger Montañola. Per allí també hi passava en Nacho, un periodista i politòleg que repetia amb un tremp envejable l’argumentari de l’espanyolisme a Catalunya, però que, a diferència d’altres futures superstars del seu espai polític, tenia la decència de xerrar en català sense destrossar-lo. De formes exquisides i un tracte exasperantment afable amb tothom, Martín Blanco tenia perfil d’estudiant exemplar i una voluntat gens dissimulada d’acabar fent política al Parlament.
Així seria, en efecte. Per això val la pena fer memòria i, si em permeteu la nostàlgia, recordar una mica més el passat. Jo vaig conèixer Martín Blanco quan Catalunya celebrava el Tricentenari (esmentem-ho tot, un fast patriòtic comissariat per Toni Soler i Miquel Calçada), l’independentisme esdevenia hegemònic al país encara sota el domini de Convergència, i Catalunya rabejava d’alegria per la celebració del 9-N. En aquell moment d’efervescència, i encara que sembli impossible, l’espanyolisme català aglutinava el discurs victimista i molts dels seus tertulians s’erigien en una minoria en vies d’extinció. Encara recordo com Martín Blanco i companyia ploriquejaven per no ser considerats catalans de primera, lamentant que l’única manera de prosperar aquí era fer-se indepe. Doncs bé —ja ho veus, Nacho— jo aquí suant per pagar la quota d’autònoms i tu amb un peu al Congreso.
Catalunya no és clau per a una victòria del PP, però si fa bons els pronòstics amb un resultat notable, Martín Blanco podria fer un salt a Madrit carregat de capital
Fet i fet, Martín Blanco ens ha demostrat que mantenint una esmena parcial a la immersió lingüística (el sistema que l’ha fet aprendre català, dit sigui de pas) i defensant la Constitució amb l’ajuda de la bòfia, n’hi ha prou perquè la vida et vagi molt bé a la colònia. Si alguna cosa demostra la seva biografia política, primer al PP i després a l’ombra de Ciutadans, és que amb un ideari de mínims es pot anar tirant d’una forma molt còmoda (encara que, en el seu cas, sigui al preu d’abandonar els taronges quan aquests el volien fer alcaldable a les darreres municipals de Barcelona, deferència a la qual Martín Blanco respongué virant al cavall guanyador). Entenc també que Feijóo l’hagi escollit com a lloctinent a Catalunya: Martín Blanco mai no farà una declaració excessivament incendiària, mantindrà sempre la cordialitat, i ni li passarà pel cap gosar matisar el seu superior.
A Catalunya, i a tot arreu en general, el PP ha desestimat regalar un perfil excessiu als seus candidats, abocant tota la força de la campanya en els aires aparentment moderats d’Alberto Núñez Feijóo. Martín Blanco s’hi ha adaptat la mar d’alegre, això sí, amb un accent més proper a la cosa nostra per diferenciar-se de l’ideari voxista, recordant que el PP defensa l’autonomia de les nacions (dins els límits de la legalitat), que no té cap mena de recança en parlar de violència masclista o d’assumir que calen millores de finançament de la Generalitat, i també que, malgrat no estar d’acord amb allò que els espanyols anomenen “la imposició del català”, aquí viu molt naturalment i confortable la seva existència bilingüe. Catalunya no és clau per a una victòria del PP, però si fa bons els pronòstics amb un resultat notable, Martín Blanco podria fer un salt a Madrit carregat de capital.
En el fons, Martín Blanco sospiraria molt tranquil amb una abstenció del PSOE en cas de victòria popular i un ancoratge dels socialistes a posicions més centrades. Sigui com sigui, l’etern opinador ja té una pròrroga a la seva carrera política. Com la majoria dels seus companys de tertúlia (els espanyolistes, of course), ha acabat fugint del país que deia tractar-lo tan malament per buscar escalf a la capital del regne. Que és on es decideixen les coses importants, només faltaria.