L’ombra de Carles Puigdemont plana sobre totes les portades de les eleccions generals 2023. Algunes ho reconeixen al títol principal —El Mundo i l’ABC— i la resta ho confirma als secundaris: la constitució d’un govern a Espanya penja dels set escons de Junts, que ara són tots de neta sensibilitat puigdemontista. Els diaris estrangers de pes parlen de “confusió política” i “d’elecció no concloent”, com The New York Times o el Financial Times, que pronostiquen setmanes i setmanes de negociacions abans no es pacti un nou govern. Al tabloide ultra li haurà costat molt d’empassar-se tot el que ha escrit en una primera pàgina que, per primer cop en molts mesos, respecta la realitat i no l’encabeix a martellades en les seves preferències i dèries: Feijóo guanya però gairebé no té cap opció d’arribar a la Moncloa; la gran victòria del PSC sosté al PSOE a Espanya, que enfronta un “escenari incert amb el país ens mans de Bildu i Puigdemont”, com diu al títol de l’editorial ploraire que arrenca en portada.
La Razón es tapa els ulls, com els nens que no volen acceptar els fets que els desagraden, i dona tot el protagonisme a Bildu, malgrat que un dels seus cronistes polítics de capçalera afirma que Puigdemont té la clau. L’ABC ho deixa ben clar: “Puigdemont o bloqueig”, com volent prevenir a Pedro Sánchez d’un possible pacte i promoure que la repetició de les eleccions abans que cedir als independentistes de Junts. El Mundo fa el mateix efecte de missatge mafiós. Estan molt empipats els diaris del Trio de la Benzina i encara més les seves cases enquestadores. Els han caigut a sobre totes les fabricacions, invencions i mistificacions mediàtiques i demoscòpiques a què han sotmés a Pedro Sánchez, des de la il·legitimitat del seu govern fins al retrat de la coalició parlamentària que li donava suport com una colla de comunistes, terroristes i separatistes colpistes —la anti-España—, com encara els retratava Santiago Abascal (un altre fracàs) aquest mateix dilluns a la matinada, amb els resultats de les eleccions generals mal païts.
La resta de diaris retrata la situació d’incertesa amb el típic i tòpic “el govern, en l’aire” —hi coincideixen La Vanguardia i El País—. Altres assenyalen que Feijóo no hi arriba i Sánchez sí que pot, com El Periódico, que no s’atreveix a assenyalar que depén del president exiliat. Té gràcia perquè el títol diu, literalment, que “Sánchez té la clau” —no és cert— malgrat que una de les seves analistes de capçalera, Ástrid Barrio, titula la seva anàlisi “En mans de Puigdemont”. L’Ara amplia el focus i explica al títol principal que ara Sánchez depén dels independentistes, de tots ells. Tècnicament és cert, el que passa és que tots ja han avançat que investiran l’actual president del govern espanyol mentre que Junts ha dit que no i que no pensa “moure’s ni un mil·límetre” d’aquesta posició. El Punt Avui, amb un títol contundent (“No sumen”), deixa clara la situació: no hi haurà president del govern, ni govern, si Junts no vota a favor o s’absté del candidat d’algun dels dos blocs.
La incertesa de la formació de govern i la rábia pel papu Puigdemont amaguen almenys tres matèries que podrien tenir crida en portada. La primera és que la gent vota d’aquesta manera des del 2015, sense donar a cap partit o bloc una majoria per governar sols. Potser seria hora de deixar de qualificar de “Frankenstein” aquesta mena de govern com fan sistemàticament l’ABC i La Razón, que també el titlla de “coalició de perdedors”. Potser resulta que Espanya és diversa i plural i no binària, blava o vermella —o en blanc i negre— com pensen aquests diaris i el seu kommentariat tossut. El segon afer que passa desapercebut és el fet que Feijóo, ell solet, s’ha petat en la setmana final de campanya tot l’avantatge, tant per errors no forçats —pensions, masclisme…— com per errades pròpies, com la relació amb el narco o deixar a Vox desfermada en mans del seu instint nativista primitiu, com demostra l’ofensiva contra el català al País Valencià i les Illes o la censura cultural en pic no ha tocat el poder que el mateix PP li ha facilitat i justificat.
La tercera qüestió de relleu que es troba a faltar a les portades es l’ensorrada independentista a mans de la por al llop de la ultradreta —el vot útil o el vot dual, com en diuen els que en saben— i de l’abstencionisme i el vot en blanc actius. ERC ha perdut mig milió de vots i la primera posició respecte a les anteriors eleccions generals espanyoles del 2019. Els republicans es consolen assenyalant que en tenen 66.000 més que Junts, però s’obliden que els partits indepes van aplegar gairebé 1,7 milions de paperetes el 2019, de les que aquest 2023 n’han perdut més de 729.000. S’ho hauran de fer mirar —potser sota l’ombra de Carles Puigdemont.
