Diu el títol principal d’El Periódico que la campanya electoral clou amb un esprint final mogut, mentre El País explica per sota de la portada que els candidats fan servir tota l’artilleria en la recta final, una imatge bèl·lic-deportiva un xic confusa —si parles d’artilleria hi escau més “ofensiva final”, "atac final" o així— i El Mundo, en una columneta, en fa un retrat més peus a terra, agafant-se a les paraules de “Ferraz”, que no és un senyor sinó el nom del carrer on el PSOE hi té la seu central: “Pugem fort. Tot anirà de 7 o 8 diputats”. La Vanguardia tria un dels fets que permeten a d’altres parlar d’esprint i d’artilleria: com Yolanda Díaz aquest dimecres, Pedro Sánchez ha esmentat les fotos d’Alberto Núñez Feijóo amb Marcial Dorado, un empresari gallec condemnat a 14 anys per narcotràfic i blanqueig de diners.
Fa sentit que La Vanguardia especifiqui. Dos periodistes del diari, Eduardo Martín de Pozuelo i Jordi Bordas, van publicar el 1989, ara fa 34 anys gairebé exactes, la primícia que el grup de Dorado —el padrino de la ría de Arosa, l’anomenen— era el més actiu en el blanqueig de diners del narco gallec, segons França i Suïssa. A l'estiu del 1995 Dorado i Feijóo, qui llavors era secretari general del Servicio Gallego de Salud, passaven uns dies d'esbarjo a bord d’un iot. El 2013, El País va publicar les fotos de l'esdeveniment, quan Feijóo ja era president de la Xunta de Galícia. L'home va dir que no tenia especial relació amb Dorado. Que ell era un més entre molts en aquell iot. Que no sabia a què es dedicava Dorado. El mateix Dorado va dir que Feijóo era amic seu. Que havien viatjat plegats a Andorra i a Portugal. Que l’havia tingut a casa molts cops. En fi. Es coneix que el iot de Dorado era molt gran —hi cabia tanta gent!— i que Feijóo no llegia La Vanguardia. Si algun dia els de Netflix fan Narcos: Galicia, aquesta és una escena que no es deixaran escapar. O sí: els votants gallecs han atorgat a Feijóo quatre majories absolutes a les autonòmiques i els diaris s’han fet l’orni. Només pensa quin festival no seria si haguessin tractat les relacions de Feijóo i Dorado amb el mateix zel agre que els viatges de Sánchez amb el Falcon o els tràfecs de Correos amb el vot per correu, per posar dos casos entre cent.
El Mundo presenta Feijóo amb posat de càuboi, els braços fent nanses, desafiant, en un pas de vianants de la Diagonal. De fons, les fletxes dels carrils en la seva direcció, com empenyent. El candidat pepero parla de “concòrdia” i ens avisa: “No provocaré cap tensió a Catalunya però no admetré xantatges”. Moltes gràcies. Alguna consigna corre entre els líders de la dreta, perquè el president de la Junta de Andalucía, Moreno Bonilla, diu una cosa semblant en una entrevista a El Periódico: “Cal intentar que Catalunya i la resta d’Espanya puguin entendre’s”. Tenen gràcia aquests títols, no tant pel que proposen, que és tòpic i suat, sinó per la situació que donen per suposada, sense la qual no s’entenen les declaracions: que Catalunya i Espanya no s’avenen o que, de fet, hi ha tensió i no “concòrdia”. La consigna seria que cal desmentir el relat del PSOE que “avui, Catalunya no és un problema”. Es veu que sí que és un problema. Ells mateixos s’ho diuen.
