Fa uns quants dies que els diaris del Trio de la Benzina —i avui s’hi suma El Periódico— enquadren a les seves portades la narrativa que el canvi de cicle polític és inevitable i Alberto Núñez Feijóo acabarà a la Moncloa vulguis no vulguis. El PP encapçala totes les enquestes serioses i sobre aquest fet hi ha diaris que fan sonar campanes de canvi. Escampen la sensació que ja està tot dat i beneït. No encara. Falten cartes per jugar. Les eleccions del 23 de juliol no estan tancades, tant perquè més d’un 20% dels ciutadans encara no ha decidit el seu vot com perquè els resultats de les enquestes no són concloents si es consideren per blocs polítics. Tot va molt just. La utilitat d’instal·lar la narrativa de la inevitabilitat d’un bloc o d’un candidat en unes eleccions tan disputades és estimular i consolidar el vot al partit o bloc que es presenta com a guanyador i, sobretot, desanimar als votants del partit o bloc que apareix com a perdedor.
Hi ha tota una tècnica de campanya que acompanya aquest esforç. Per exemple les típiques bustiades de propaganda que promou el missatge que tots els partits són iguals, que els polítics són uns bandarres i que tant se val si no vas a votar. A ningú li agrada perdre, de manera que els que tenen més probabilitats de ser desanimats —i de quedar-se a casa— són els ciutadans que pensen votar al partit o bloc presentat com a perdedor. Alhora, s’estimula als indecisos a triar al presumpte partit o bloc guanyador. L’altre efecte que es busca amb el qüento de la inevitabilitat és moure vots dins del mateix bloc cap al partit al que es dona per vencedor. De Vox al PP o de Sumar al PSOE. Si llegeixes les portades amb aquest focus pots entendre millor els titulars. Sobretot els dels diaris de Madrid, que fa setmanes i mesos que no tenen vergonya de fer campanya descarada per un o altre bloc. Els de Barcelona, malauradament, fa dies que han perdut l’interés de portada per les eleccions generals.
Que El País remarqui com el PP no s’està de pactar amb Vox allà on necessita la ultradreta per governar s’entén millor en aquest context, per exemple. Avui obren amb aquest títol: “El PP consuma l’aliança a Extremadura amb Vox malgrat la topada inicial”. El missatge està en el “malgrat” i el que segueix. Si se l’haguessin estalviat no passaria res. En realitat, però, el que pretenen dir no és que hi ha un govern més de coalició entre Vox i el PP, sinó que el PP no té paraula i que, si els votes, regales el vot al partit ultra.
Un altre detall interessant és com La Razón i El Mundo reblen el relat de la irremeiable victòria del PP. D’una banda, mai esmenten que només pot arribar de la mà de Vox, que fa ballar als peperos la seva música (i no semblen gaire descontents). De l’altra, remarquen l’esforç dels de Feijóo per obtenir una majoria que no necessiti Vox —ara per ara, això és més un desig que una probabilitat— per contrarestar el desgrat que causa la coalició amb l’extrema dreta. Finalment, diuen que el PSOE ha llançat la tovallola, s’ha desanimat i no lluita. No pensis que tot això no és el fruit d’una conspiració carbonària a les fosques, orquestrada por uns poders ocults. Té més a veure amb la inèrcia d’aquests diaris, la cultura interna, la mentalitat. Ja fa massa temps que han decidit que el periodisme no és fer informació sinó fer política per altres mitjans.
