La paraula ‘coalició’ ja apareixia als diccionaris dels governs autonòmics des de feia anys, però no va ser fins al 2020 que la paraula va introduir-se a La Moncloa. El gran llegat que va deixar el 15-M va ser la consolidació d’un espai situat a l’esquerra del PSOE, la consegüent fragmentació del Congrés dels Diputats, i la necessitat dels socialistes d’haver de compartir el govern espanyol amb Podemos. Si hi ha una raó per la qual segur que el govern de Pedro Sánchez marca un abans i un després és per haver estat el primer govern de coalició a Espanya. Alguns es referiran a ell com “el més progressista de la història”, i altres com “Frankenstein”.
🔴 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats
Tot indica, a més, que si després del 23-J Alberto Núñez Feijóo no és capaç de sumar els suports suficients amb Vox per ser investit president del govern espanyol, es repetirà un nou govern de coalició capitanejat per Sánchez i amb Yolanda Díaz com a vicepresidenta. La paraula coalició, sembla, doncs, que almenys en l’espai de l’esquerra espanyola ha arribat per quedar-se. Ara bé, per molt que aquesta aliança hagi permès l'aprovació de diverses lleis progressistes, els morats no han apropat els socialistes, en cap cas, a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, per molt que Podemos sempre n’hagi fet bandera. Els seus opositors ja ho han acabat acceptant, però en un principi van referir-se a l'executiu de Sánchez com a "govern Frankenstein" en una manera de deslegitimar la necessitat de Sánchez d'haver d'anar del bracet amb Podemos i haver de buscar suports de l'independentisme català i basc. Ha estat una coalició que, sens dubte, ha posat a prova la salut democràtica d'Espanya.
Abans de la presidència de Pedro Sánchez
L’entrada de Podemos al taulell de la política espanyola i l’arribada de Pedro Sánchez al capdavant del PSOE coincideixen en el temps. Així com la crisi econòmica explica la desafecció política dels joves convertida en 15-M, també explica la derrota de José Luis Rodríguez Zapatero a les urnes el 2011, cosa que va acabar tres anys després amb Pedro Sánchez al timó del PSOE.
Els primers combats electorals de Sánchez, a més, no van anar gaire bé. En les eleccions generals de 2015 i les repetides de 2016 va obtenir 90 i 85 diputats, respectivament. I en aquestes segones es va arribar fins i tot a parlar d’un possible sorpasso per part de Podemos al PSOE, cosa que finalment no es va acabar produint mai.
Un cop a La Moncloa: de Pablo Iglesias a Yolanda Díaz
No va ser fins a l’any 2018 que a Pedro Sánchez se li va fer entrega de les claus de La Moncloa, després de guanyar una moció de censura contra Mariano Rajoy, i va ocupar-la només amb ministres del seu partit o independents. Davant la impossibilitat d’aprovar uns pressupostos generals, el socialista va veure’s obligat a convocar unes eleccions generals el 2019 i, després d’una repetició electoral, va ser llavors quan la coalició amb Podemos va fer-se una realitat.
Parlant de coincidències en el temps, l’entrada de Podemos al govern espanyol conflueix amb la seva debilitació com a partit. El PSOE, com que ha ostentat la presidència aquests darrers anys, s’ha enfortit davant dels morats. I, a més, Pablo Iglesias va suïcidar-se políticament quan l’any 2021 va decidir abandonar la vicepresidència espanyola per presentar-se a les eleccions autonòmiques de la Comunitat de Madrid i vèncer Isabel Díaz Ayuso. Va fracassar estrepitosament i la seva labor política actual ha quedat relegada a ser tertulià.
Ha sigut víctima, a més, d’un parricidi polític. Quan va abandonar el govern espanyol va triar a dit Yolanda Díaz com la seva successora a la vicepresidència. I en els darrers mesos ella mateixa ha creat el partit Sumar, que ha tingut com a objectiu aniquilar Podemos, absorbir-lo dins la seva marca i, per assegurar-se que fa net, decapitar la cara més coneguda dels morats: Irene Montero, que per a més inri és la parella de Pablo Iglesias.
Mala salut de ferro
Però la coalició de PSOE i Podemos no només ha deixat tragèdies gregues a La Moncloa. Ha estat una aliança d’esquerres que ha aportat, amb totes les seves imperfeccions, avenços socials que eren d’esperar: augment del salari mínim, ingrés mínim vital, reforma laboral, una llei d’habitatge, la llei trans, la llei del "només sí és sí", benestar animal, revalorització de les pensions, memòria democràtica, etcètera.
Això, però, s’ha acabat traduint en crisis internes i conflictes entre PSOE i Podemos del tot inacabables. Ni les diferències en algunes lleis, ni la pandèmia ni la guerra d’Ucraïna han provocat l’expulsió de Podemos de l’executiu, però s’han viscut moments d’alta tensió entre les dues parts. De fet, la promoció de Yolanda Díaz al capdavant de l’espai situat a l’esquerra del PSOE ha estat pilotada pel mateix Pedro Sánchez, amb l’esperança que un govern amb Sumar seria més còmode que amb Podemos.
La dependència de Sánchez amb l’independentisme
Cal tenir en compte, a més, que en aquesta darrera legislatura la suma dels diputats de PSOE i Podemos era insuficient per tirar endavant lleis al Congrés, cosa que ha provocat que Esquerra Republicana i Bildu es convertissin en socis habituals de l’executiu. Això ha fet que ERC hagi aconseguit, per exemple, que Pedro Sánchez indultés els presos polítics, però la taula de diàleg ha acabat del tot descafeïnada i no ha aconseguit demostrar cap utilitat per resoldre el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.
La relació de necessitat de Pedro Sánchez amb l’independentisme és el que més el castigarà a les urnes el 23-J. L’electorat espanyol considera que el president del govern espanyol pateix una greu crisi de credibilitat, cosa que ja el va fer perdre les eleccions municipals i autonòmiques del 28-M i que també ha tensat la seva relació amb els barons del PSOE.
De fet, Podemos no ha tingut prou influència per imposar al PSOE un referèndum d’autodeterminació per Catalunya, per molt que els comuns i el mateix Pedro Sánchez sempre hagin defensat aquesta consulta per resoldre el conflicte. És més: Yolanda Díaz ha espanyolitzat més la seva postura sobre Catalunya i ha aniquilat la proposta de referèndum, reduint la solució a un retorn a l’Estatut. I el PSOE, per la seva banda, ha eliminat la taula de diàleg del seu programa electoral per les eleccions generals del 23-J.