El Partit Popular i Vox s’han convertit en l’única aliança que pot desbancar Pedro Sánchez, a excepció que els populars sumin més que tota l’esquerra junta i puguin governar en solitari, cosa que només apunten algunes enquestes. La partida està ajustadíssima a les portes d’obrir-se les urnes del 23 de juliol. Espanya no és cap illa continental perquè a arreu d’Europa, la dreta i l’extrema dreta han teixit aliances de poder. És més, a Itàlia, Georgia Meloni ja té el tron. En qualsevol cas, el PP ha lligat el seu futur immediat a Vox, encara que tan sols el temps dirà si és un company de viatge puntual o permanent. Als ajuntament i a les comunitats autònomes ja s’ha obert la veda, però una coalició a La Moncloa té una força simbòlica extraordinària.

❗ Per què s'avancen les Eleccions Generals 2023? 

📬 Com sol·licitar el vot per correu per a les eleccions generals 2023? Terminis i documentació

🗳️ Com em puc excusar d'una mesa electoral a les eleccions generals si tinc un viatge?

 

La dreta es fragmenta: Ciutadans i Vox amenacen el reialme del PP

La unitat històrica de la dreta espanyola es va començar a esberlar quan Ciutadans, força sorgida de l’anomenada regeneració política, va irrompre al sistema polític espanyol. L’artífex Albert Rivera, que es va presentar com una opció de centre liberal, va ‘morir’ intentant substituir el PP fins al punt que Ciutadans no concorre a les eleccions d’aquest diumenge, però sí que va deixar obert el camí de la fragmentació de la dreta, a la qual es va aferrar a posteriori Vox, que va assumir que la fortalesa construïda pels populars des de la Transició tenia escletxes. Engolida la bossa de votants dels taronges, ara Alberto Núñez Feijóo tan sols ha de competir electoralment en el mateix rail amb el partit ultra, amb qui ja forma governs compartits en ajuntaments i comunitats.

En ple 2023, el PP ha naturalitzat els pactes amb Vox després de les eleccions del 28 de maig. Tot i que el primer precedent el marca Alfonso Fernández Mañueco a Castella i Lleó, Feijóo ha creuat el rubicó definitivament després de la victòria aclaparadora de la primavera havent segellat coalicions al País Valencià i a Extremadura i havent signat acords de legislatura a les Illes Balears, a l’espera que es resolgui els casos de Múrcia i l’Aragó. Vox ja no només influeix des de l’exterior, sinó que ja toca poder. Ja no els alimenten molles. En cinc anys, Santiago Abascal ja ha culminat i consolidat el seu partit en institucions a tots els nivells: ajuntaments, comunitats i Corts Generals. I no només com un agent satèl·lit, sinó assumint funcions executives. En els pactes de governs signats, el PP es fa càrrec del marc ideològic, el llenguatge i les formes de l’ultradreta espanyola.

De Mariano Rajoy a Núñez Feijóo via Pablo Casado

El PP pot tornar a tocar el poder suprem a l’Estat després de l’era Rajoy, que va quedar escapçada de cop i volta arran del triomf de la moció de censura que va originar la sentència de l’Audiència Nacional sobre la trama Gürtel. Aquell cop judicial vinculat amb la corrupció va aturar en sec els mandats de Rajoy, que el 2011 va guanyar José Luis Rodríguez Zapatero a les urnes. La miopia del socialista per contenir la crisi immobiliària va acabar ungint Rajoy a La Moncloa. Arrencaven set anys de regnat popular i Rajoy va portar amb solvència la direcció orgànica del Partit Popular, acompanyada per Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal. Del 2011 al 2016 amb majoria absoluta i fins al 2018 amb majoria simple.

 

En l’etapa al capdavant de La Moncloa, Rajoy va entomar la resposta al procés independentista, que va culminar amb el referèndum de l’1 d’octubre i la Declaració Unilateral d’Independència suspesa uns dies més tard. El contraatac de Rajoy, que va enviar la policia a reprimir els votants, va ser acordar amb Pedro Sánchez i Albert Rivera l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, que Santiago Abascal veu massa tou. Però no va ser l’1-O el que va fer descarrilar Rajoy, sinó la sentència de la Gürtel i la conseqüent moció de censura, que va catapultar Sánchez com a substitut a mitjan 2018. Aquella derrota va aparcar la carrera de Rajoy, a qui li van sortir tres aspirants al tron de Génova: Pablo Casado, Soraya Sáenz de Santamaría i María Dolores de Cospedal.

El dinovè Congrés del PP va escollir com a nou líder Casado, que va derrotar Sáenz de Santamaría després de garantir-se el suport de l’entorn de Cospedal. Va començar una etapa d’escàs èxit electoral del PP, a qui Ciutadans va estar a punt de fer el sorpasso. Casado, al costat de Teodoro García Egea, va cavalcar quatre anys aconseguint resultats decebedors a les eleccions generals i creant un caldo de cultiu entre els barons, que els acabarien foragitant de la direcció del partit en un febrer negre per al Partit Popular, al 2022.

La mà de ferro amb la qual García Egea tractava els territoris i la irrupció de la figura d’Isabel Díaz Ayuso van ser els dos detonants que van sepultar la carrera política de Casado de forma fulminant. Després d’enfrontar-se públicament amb la presidenta de la Comunitat de Madrid per un contracte sanitari signat amb el seu germà, Casado es va quedar sol com un sol entre les files del partit, que li van fer el llit. Ell i García Egea van ser escapçats i l’encarregat de recosir ferides va ser Alberto Núñez Feijóo, que va assumir les regnes amb l’obstinació de reimpulsar el principal partit conservador espanyol fins a les eleccions generals. En qüestió d’any i mig, el gallec s’ha endut una victòria aclaparadora als comicis locals i autonòmics d’aquest maig. Ara bé, Feijóo pot convertir-se en el primer president que lliga el seu futur a l’extrema dreta.

Un objectiu: derrocar el “sanchisme”

A manca de saber els resultats de les urnes, totes les enquestes privades apropen Feijóo i Abascal a la majoria absoluta. O la tenen o l’acaricien, malgrat que el Partit Popular té el somni humit d’assolir els 160 diputats que evitarien la dependència parlamentària de Vox, que no tindria prou arguments per exigir entrar al govern, seguint l’estela del model andalús o madrileny. Amb tot, el CIS ha fet sempre la guerra pel seu compte i ha anat a contracorrent. Fins l’últim baròmetre, l’organisme liderat per José Félix Tezanos ha donat la victòria a Pedro Sánchez, per davant de Núñez Feijóo, que li acabaria trepitjant els talons. Segons Tezanos, el bloc de l’esquerra sumaria més que la dreta i l’extrema dreta, en contra del criteri dels estudis realitzats per mitjans de comunicació privats.

El desig compartit per Feijóo i Abascal és eliminar el “sanchisme”, interpretant-lo, al seu entendre, com una forma de governar arrogant, que vampiritza les institucions al servei del PSOE i que pacta “la direcció de l’Estat” amb Podemos (Sumar) i l’independentisme català i basc, a qui consideren “els enemics d’Espanya” per voler “trencar-la”. En resum, posar l’Estat a mans de “populistes i separatistes”. El tot s'hi val per mantenir-se al poder. Amb tot, el PP tradueix la fi del “sanchisme” com la derogació de les lleis icòniques del govern progressista perquè, segons entenen, són normes “ideològiques” que volen dividir i enfrontar la societat.

En aquest punt, Feijóo ja ha avançat que eliminarà la de Memòria Democràtica i d’altres com la Trans o la nova Llei d’Educació també estan en el punt de mira. Ara bé, el pla de Feijóo per a Catalunya també preveu accions que tindran un fort impacte a Catalunya si acaba governant. El programa electoral del PP, que es basa en 365 mesures, també posa el focus en el conflicte català, posarà la banya a l’escola catalana i preveu un reguitzell de mesures per aturar un altre hipotètic desafiament independentista. Entre elles, el PP aposta per fer vehicular el castellà a les escoles catalanes, malgrat els intents del govern català per blindar-lo, recuperar el delicte de sedició derogat pel PSOE i Esquerra, endurir el de malversació i modificar la llei d’indults perquè s’hagin de justificar més i millor.