Han passat gairebé dos mesos des que Pedro Sánchez va convocar eleccions generals anticipades el 23-J. La convocatòria es va produir l’endemà de la desfeta de l’esquerra espanyola del 28-M, amb un Alberto Núñez Feijóo pletòric que va arrasar en la batalla autonòmica i municipal. La intenció del president del govern espanyol era clara: no arribar desgastat a unes generals que s’havien de celebrar a finals d'any i confiar que la transposició dels resultats del 28-M al 23-J no col·locaria el PP a La Moncloa. I amb un encàrrec molt clar per a Yolanda Díaz: vertebrar l’espai situat a l’esquerra del PSOE per cristal·litzar millor els vots en escons. Tot al contrari que Feijóo, que estava convençut que el cicle polític ja estava capgirat com un mitjó.
❗ Per què s'avancen les Eleccions Generals 2023?
🗳️ Programes electorals a Espanya 2023: què proposa cada partit?
Avui diumenge es decideix tot. Es dirimeix si sortirà victoriós el bloc de la dreta o de l’esquerra i si Sánchez té més números d’ampliar la seva estada a La Moncloa, o si Feijóo podrà fer-lo fora. Caldrà veure també si hi ha un empat ajustadíssim entre els dos blocs que complica preveure qui governarà Espanya durant els pròxims quatre anys, cosa que podria dur l’Estat a celebrar una altra vegada una repetició electoral. Els progressistes saben que, per reeditar la coalició, hauran de comptar amb la resta de forces sobiranistes i independentistes del Congrés; el PP s'obre a la possibilitat d'haver de pactar amb Vox per desbancar Sánchez.
Sánchez, a reeditar el bloc progressista i Feijóo, a pel govern sense Vox
Aquest 23-J Pedro Sánchez aspira a quedar segon a les eleccions pispant el màxim de vot possible al votant centrista que en els darrers mesos ha caigut a les mans del PP. És a dir, evitar que els populars puguin treure un gran resultat que els permeti governar, sigui en solitari o amb el suport de Vox. I aconseguir, d’aquesta manera, que el bloc de l’esquerra espanyola (PSOE i Sumar) pugui tornar a arribar a suficients acords al Congrés dels Diputats per governar amb estabilitat. És a dir, mantenir l’statu quo de la passada legislatura.
En el cas de Feijóo, el somni és assolir una xifra d’escons que rondi els 150 diputats —o superar-los—, inspirant-se en el model madrileny o andalús. Amb aquest llindar, el PP creu que en tindrà prou per convèncer una amalgama de formacions, com el PNB, Coalición Canaria o Teruel Existe, que es poguessin abstenir en segona ronda i permetre un govern en solitari de Feijóo. De fet, en els últimes dies, l’aspirant del PP s’està esforçant a concentrar el “vot útil” cap a la seva formació per evitar la dependència de Vox i derrocar “el sanchisme”. S’ha fet un fart de fer crides als votants del PSOE desencisats amb Pedro Sánchez, i als de Vox, a qui promet ser l’única garantia “segura” per desbancar el socialista de La Moncloa. Si guanya les eleccions, el gallec ja ha avançat que trucarà els socialistes perquè el deixin governar. I si el PSOE s’hi nega, tal com es preveu, Feijóo ja ha dit que no li tremolaran les cames per negociar amb Vox. En qualsevol cas, tal com apunten la majoria d'enquestes, l'opció més factible és que el PP hagi de pactar amb Vox per capgirar la situació.
Els pactes: Esquerra i Bildu vs. Vox
Les aliances de Sánchez i Feijóo han format part de la columna vertebral d’aquestes eleccions. Davant d’uns comicis del tot polaritzats, l’electorat es dirigeix a les urnes aquest diumenge sabent que els aliats del PSOE tornaran a ser Sumar a la Moncloa i l’independentisme al Congrés, mentre que Feijóo haurà d’allargar la mà a Vox si el PP no aconsegueix un resultat espectacular. A la coalició PP-Vox, a més ja se li han vist les orelles aquestes darreres setmanes amb els pactes autonòmics.
Aquest escenari postelectoral del 28-M li ha servit a Sánchez per defensar-se quan els seus adversaris han anat a ferir el seu taló d’Aquil·les, els pactes amb l’independentisme. El president del govern espanyol ha defensat que és millor pactar amb Esquerra Republicana i Bildu per avançar en drets socials que no pas fer-ho amb l’extrema dreta per retallar en drets humans. D’aquesta manera, Sánchez no s’ha cansat de repetir que l’arribada del PP a la Moncloa del bracet de Vox serà un perill per les dones i pel col·lectiu LGTBI, entre d’altres. Així, ha sostingut que ell només ha arribat a acords amb ERC i Bildu al Congrés, i sempre per aprovar lleis que han servit per millorar la vida de la ciutadania.
Ho va fer a les eleccions autonòmiques i ho ha repetit a les generals. Feijóo ha demonitzat constantment els pactes parlamentaris del PSOE amb Esquerra i Bildu, “els enemics d’Espanya”, que “volen trencar-la”. Però és que, en els últims compassos de la campanya i davant de la proposta de doble referèndum d’Oriol Junqueras i Arnaldo Otegi”, el presidenciable del PP considera que, com que el seu contrincant socialista no serà primer a les urnes, els independentistes bascos i catalans no dubtaran a pujar el preu del suport. “I Sánchez pagarà”, ha dit Feijóo aquest dijous des d’un míting multitudinari a Madrid. Ara bé, el punt dèbil del PP en la campanya han estat els pactes municipals i autonòmics signats amb Vox, com el del País Valencià, les Illes Balears o Extremadura. L’esquerra s’ha encarregat de recordar-los i el PP n'ha pagat un desgast. L’argument més fort dels conservadors per respondre a les diatribes ha estat que els socialistes han impedit que el PP governés i que, per tant, no han tingut més remei que entendre’s amb l’ultradreta.
Precampanya: el discurs de la por contra la “derogació del sanchisme”
Durant els primers compassos de la precampanya, el PSOE va entonar el discurs de la por per una possible repetició dels resultats del 28-M al 23-J. Van arribar a parlar “d’onada ultraconservadora” i d’Espanya “en blanc i negre”. Al cap i a la fi, no era una estratègia de qui se sap guanyador, però els socialistes tenien un as a la màniga que, en part, els ha sortit bé: una ruta televisiva de Pedro Sánchez, endinsant-se a terrenys hostils com els platós d’El Hormiguero o d’Ana Rosa Quintana. Allà, l’entorn del president espanyol va començar a notar que el líder socialista revifava i tenia números de resistir davant Feijóo.
Mentrestant, el líder popular ha instal·lat amb eficàcia que l’objectiu del 23-J és “derogar el sanchisme”, un concepte entès com una forma “arrogant” de governar, que "vampiritza" les institucions al servei del partit i que es "rendeix als enemics de l’Estat” per seguir al capdavant de La Moncloa. Aquesta idea es pot materialitzar en l’eliminació de llei icòniques del govern progressista, com la de Memòria Democràtica, al marge de la norma Trans o d’Educació, que també estan al punt de mira. La derogació també comporta un pla per a Catalunya: Feijóo s’ha compromès a recuperar el delicte de sedició al Codi Penal derogat aquesta legislatura, endurir el de malversació de fons públics i tipificar de nou “el referèndum il·legal”.
Primera setmana: Feijóo arrasa al cara a cara
La primera setmana va quedar en mans del PP després de la victòria de Feijóo al cara a cara d’Atresmedia. El gallec va saltar al ring a mossegar, en una actitud força diferent respecte els debats parlamentaris que havien mantingut al Senat en l’últim tram de la legislatura. Davant les càmeres, Feijóo, especialment actiu, va replicar les dades econòmiques en positiu que hi va portar Sánchez, que no va saber saber donar una resposta als atacs del gallec. Amb una bateria de xifres i mitges veritats, el líder del PP va sortir victoriós i amb la sensació que arrencava la campanya de la millor manera possible.
Després del cara a cara, els ànims de Pedro Sánchez van caure per terra. Allò que semblava haver-se revifat va consumir-se i des de llavors els socialistes s’han encarregat de deixar clar que el seu principal adversari va fonamentar tot el seu combat dialèctic en la mentida i en acorralar Sánchez a través de dades falses o manipulades. A més, fonts de la Moncloa i de Ferraz van arribar a reconèixer que el president espanyol no va mostrar la seva millor versió, per molt que també critiquessin el paper dels moderadors.
Segona setmana: esperit de remuntada al PSOE i el pes de les mentides al PP
Durant la segona setmana, arran de la mentida del líder del PP a TVE sobre la revalorització de les pensions, l’esquerra s’ha mobilitzat. Ha tingut la sensació que l’electorat ha tingut davant dels seus nassos les mentides de Feijóo, cosa que beneficia al PSOE. A Pedro Sánchez se l’ha vist més còmode als actes de partit, i ha decidit tornar a apostar en l’últim tram de la campanya pel míting, a més de mantenir les seves aparicions a les ràdios i les televisions. Tot plegat, en les últimes hores s’ha instal·lat al PSOE un sentiment de remuntada, que també van traslladar al debat a 3 de Ràdio Televisió Espanyola (RTVE). Feijóo va declinar la invitació i Díaz i Sánchez van fer pinça contra la posició de Santiago Abascal, a qui van situar al mateix nivell que el PP. Tot i això, la líder de Sumar va estar més proactiva que el cap de files del PSOE.
Si bé és cert que Feijóo ha mantingut un ritme de mítings molt més alt que el seu rival -tot i la treva d’un dia per una lumbàlgia-, els populars han pagat les mitges veritats enxampades a la televisió pública espanyola. Després d’enfrontar-se dilalècticament a la periodista Silvia Intxaurrondo, Feijóo va rectificar en una piulada, admetent que no havia estat rigorós en directe. Aquesta pífia i les polèmiques fotografies al costat del narcotraficant Marcial Dorado han estat una llosa per a la campanya dels conservadors, que han anat de més a menys. Tot i això, el búnquer de Génova està convençut que les dues relliscades no els passaran factura a les urnes.
Catalunya: sense referèndum ni taula de diàleg i amb amenaces d’un 155 més dur
És ben curiós el paper que ha tingut Catalunya en aquestes eleccions, més enllà del pactisme de Pedro Sánchez amb Esquerra Republicana. El PSOE va celebrar a Barcelona el seu acte central de campanya, mentre el PP va obrir-hi la campanya, concretament a Castelldefels. Tot indicava que el territori seria el gran protagonista d’aquests comicis, més tenint en compte que els socialistes esperen ser-hi la primera força aquest diumenge i el PP creu que hi obtindrà uns resultats esplèndids. Més tard, Sánchez —així com la seva aliada Yolanda Díaz— s’ha encarregat de deixar clar que la seva presidència és del tot incompatible amb la celebració d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya. A més, el PSOE es presenta a les eleccions d’aquest diumenge havent esborrat la taula de diàleg del seu programa electoral.
Catalunya és un dels graners de vot més important: 48 de 350 diputats es disputen a les quatre circumscripcions catalanes. Per això, Feijóo hi ha anat dues vegades durant la campanya, amb la sensació que hi obtindran uns “resultats històrics”: calculen que entre sis i vuit diputats, molt per sobre dels dos actuals. Com més esgarrapin a Catalunya, creuen, menor serà la diferència amb el PSC, a qui els populars veuen guanyadors a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Si bé el PP s’ha encarregat, com el PSOE, de barrar el pas a un referèndum, l’estratègia del PP, a base de “conciliació”, “cordialitat” i “diàleg” amb els sectors benestants catalans, va quedar eclipsada de cop amb l’estripada de Santiago Abascal, que va renegar del “155 d’acudit” de Rajoy el 2017 i va prometre una “intervenció sostinguda i duradora” a Catalunya, al marge d’augurar “pitjors” tensions si el PP i Vox assoleixen el poder. Per allunyar-s’hi, Feijóo va respondre que ell s’encarregaria de “rebaixar les tensions” en relació al conflicte Catalunya-Espanya.