Donald Trump, José Luis Rodríguez Zapatero, feminisme, drets LGTBI, l’11-M, platós de televisió, CIS, narcotraficants i una mica de Carles Puigdemont. Són els principals ingredients que ha cuinat a foc lent Pedro Sánchez durant els darrers dos mesos per elaborar la seva recepta contra Alberto Núñez Feijóo. La campanya del PSOE per a les eleccions generals del 23-J ha estat dividida en dues etapes: l’abans i el després del cara a cara entre el president del govern espanyol i el cap de l’oposició, un combat dialèctic que els socialistes van perdre contra tot pronòstic i que, més que fer variar els ingredients a utilitzar, ha afectat els ànims de l’entorn de Sánchez.
🔴 Quan són les Eleccions Generals 2023 a Espanya? Dates clau i candidats
Anem a pams. Aquests comicis havien de celebrar-se al desembre, i Sánchez havia de poder treure partit durant la precampanya de la presidència espanyola del Consell de la Unió Europea. No ha pogut ser. La desfeta del 28-M va provocar la convocatòria d’eleccions generals anticipades i la figura d’un president de gran presència internacional no s’ha pogut esprémer. Ara bé, des d’un principi les sales de màquines de La Moncloa i de Ferraz han plantejat aquesta campanya a través del desgast del PP per haver pactat amb Vox, i de confiar que un millor resultat de Yolanda Díaz que no pas de l’extrema dreta pot decantar la balança a favor de les esquerres.
Diguem-ho tot, també: de tots els ingredients de la recepta de Sánchez, el menys utilitzat en els darrers mesos ha estat el de Carles Puigdemont. Ha fet la seva feina, però mai no ha estat una arma clara dels socialistes per guanyar-li el pols al PP. El primer cop que des de La Moncloa van utilitzar el president de la Generalitat a l’exili va ser per pressionar el partit d’Alberto Núñez Feijóo a investir Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona. Asseguraven que si no ho feien i deixaven que Xavier Trias fos el batlle de la capital, la formació es convertiria en el “PPP”: Partit Popular de Puigdemont.
Més tard, la decisió del TGUE de retirar-li la immunitat a Puigdemont va ser celebrada per la sala de màquines de Pedro Sánchez com un gol a favor, i es va insistir que Puigdemont ha de tornar a l’estat espanyol i seure davant del jutge Pablo Llarena. I, finalment, els socialistes van aconseguir que a Madrid no es fes gaire rebombori d’una informació que va donar el president de la Generalitat a l’exili: que ha rebut emissaris del PSOE a Brussel·les per proposar-li un indult a canvi d’entregar-se a Espanya i passar una temporada curta a la presó.
Zapatero, l’escuder de Pedro Sánchez
Un dels elements més interessants de la campanya del PSOE ha estat l’ús que s’ha fet del seu exlíder José Luis Rodríguez Zapatero. L’expresident espanyol és d’una corda molt diferent de la de Felipe González, que sempre que fa aparicions públiques aprofita per atacar Pedro Sánchez.
Zapatero s’ha passejat durant aquesta campanya per multitud de mitjans de comunicació. I ha tingut dues missions molt clares: ampliar l’altaveu del PSOE, fer gala de la seva figura —respectada per un electorat més centrista que ha pogut caure al sac del PP a les darreres eleccions—, i endinsar-se en terrenys més complicats per a Sánchez, com els seus pactes amb l’independentisme. Concretament, Zapatero ha sortit en aquesta campanya a presumir d’haver acabat amb ETA i defensar la normalització de Bildu a les institucions.
Donald Trump
Hi ha hagut una línia estratègica que s’ha mantingut inamovible de principi a fi de la campanya. En un principi es van fer clares al·lusions a Donald Trump i en els últims trams de la cursa electoral s’ha parlat de “túnel tenebrós”. Però la línia ha estat sempre la mateixa: l’aliança del PP amb Vox pot dur l’Estat al trumpisme i fer-lo retrocedir desenes d’anys pel que fa a drets socials. S’ha arribat a parlar, fins i tot, d’una "onada ultraconservadora" i d'una “Espanya en blanc i negre”.
ERC i Bildu vs. PP i Vox
Aquesta estratègia, doncs, s’ha fet servir sobretot quan els seus adversaris han anat a ferir el seu taló d’Aquil·les, els pactes amb l’independentisme. L’argument és senzill: és millor pactar amb Esquerra Republicana i Bildu per avançar en drets socials que no pas fer-ho amb l’extrema dreta per despenjar banderes LGTBI dels balcons de les institucions. Així, Sánchez no s’ha cansat de dir que si el PP arriba a La Moncloa del bracet de Vox, perillaran els drets de les dones, per encaixar mans amb una formació que nega la violència masclista. Així, ha sostingut que ell només ha arribat a acords amb ERC i Bildu al Congrés, i sempre per aprovar lleis que han servit per millorar la vida de la ciutadania.
ETA i l’11-M
També ha defensat els seus pactes amb l’independentisme escudant-se en haver “canviat d’opinió”, davant les acusacions d’haver mentit a l’electorat. Així, ha fet ús d’un dels moments de la història recent que més han marcat els espanyols (i que alhora és sinònim de victòria socialista a les urnes): els atemptats de l’11-M. Ha recordat que el PP va voler enganyar la ciutadania fent-los creure que havia estat ETA, i que allò sí que és mentir.
Així, també ha defensat que, en certa manera, el fi justifica els mitjans. Ha defensat durant tota la campanya que haver indultat els presos polítics ha permès desinflamar el conflicte polític amb Catalunya. “I ara la primera força política allà és el PSC”, ha reiterat contínuament el president espanyol en múltiples entrevistes. De la mateixa manera, ha retirat la taula de diàleg del seu programa electoral.
Platós de televisió: bones entrevistes i mals debats
Una de les estratègies que també ha seguit el president del govern espanyol és passejar-se pels platós de televisió i deixar enrere els mítings electorals. L’estratègia li ha sortit bé en l’apartat de les entrevistes. Va estar especialment bé en dos territoris hostils, El Hormiguero i el programa d’Ana Rosa Quintana, i ben segur que li va esgarrapar algun vot a Sumar al pòdcast juvenil La Pija y La Quinqui.
Ara bé, el més sorprenent és que els debats no han anat com es pensava el seu laboratori. El seu cara a cara amb Alberto Núñez Feijóo va ser desastrós. El líder popular va saber-lo acorralar amb èxit i en va sortir victoriós. En el debat a tres amb Yolanda Díaz i Santiago Abascal va estar millor, però va mostrar-se molt més encongit del que se’l veu al Congrés i al Senat i va escudar-se en la seva vicepresidenta en l’embat contra el líder de l’extrema dreta.
Enquestes inflades del CIS
Una altra arma que ha pogut utilitzar a favor seu Pedro Sánchez és que el Centre d’Investigacions Sociològiques estigui dirigit per un socialista com José Félix Tezanos. El CIS ha intentat traslladar dosis de dopamina a Ferraz en els seus darrers dos baròmetres, anant a contracorrent de la resta d’enquestes i situant el PSOE en primera posició.
Guerra bruta contra Feijóo: narcos i sobresous
El PSOE ha entrat també en la guerra bruta contra Alberto Núñez Feijóo instant-lo a explicar quant cobra del PP, i arribant a insinuar que la forma en què el cap de l’oposició pot cobrar aquest “sobresou” sigui “en B”. A més, els socialistes han tornat a recordar la relació de Feijóo amb el narcotraficant Marcial Dorado, en un clar intent d’atacar la imatge del cap de l’oposició.