La política és la manifestació més despullada de la ironia i del cinisme. Per aquelles coses de la vida, Barcelona en Comú ha aconseguit que la seva campanya a les municipals es fortifiqui mitjançant la viralització fotogràfica del projecte de la superilla del carrer Consell de Cent. Si viatgeu a Twitter, comprovareu fàcilment la manada de ciutadans entusiasmats que repeteixen frases del tipus: “votis a qui votis, això és una meravella”. Després d’haver posat els fonaments de la seva carrera política en una lluita acarnissada contra els valors, suposadament, conservadors de l’Eixample (paratge natural de l’establishment barceloní), Ada Colau ha desembarcat al meu barri com una deessa que transforma miraculosament els automòbils en roselles. El ciutadà informat podrà considerar que això és una presa de pèl i adduir que el projecte superilla fou un invent socialista que Trias havia promès mantenir. Però això de fer memòria i viatjar a l’hemeroteca fot un pal tremendo i, al capdavall, qui ha posat a currar els manobres és l’Ada. En efecte, només els rondinaires podran discutir que —ara per ara— Consell de Cent és un dels carrers més camacus del món.

🔴 Debat TV3 | Debat electoral de Barcelona i fact-checking, DIRECTE
 

Després de dues legislatures a la trona, Colau ha après a xuclar l’essència barcelonina del PSC de forma magistral. Fixeu-vos en l’espot de campanya dels comuns, protagonitzat per una antiga icona progre de la capital com és l’actor Eduard Fernàndez; un producte visual on el protagonista equipara el fet d’abraçar les reformes urbanístiques colaueres a l’hàbit civilitzat de deixar de fumar als hospitals (“passa amb tot el que és nou; que sovint t'adones que és bo quan deixa de ser nou”). Amb aquella barreja fantàstica d’indiferència i charm que nostre senyor li regalà de naixement, l’Eduard hi va explicant les revolucions urbanes/socials de la ciutat —de la vaga de La Canadenca a la utopia del Pla Cerdà, del transvestisme d’Ocaña a les reformes olímpiques d’Oriol Bohigas—, en una progressió immodesta que clou, només faltaria, amb el rostre somrient de l’Ada al bell mig de l’Eixample. Posats a fer-se del sistema, els comuns han rematat el gest de fagocitar l’espai de centre (llur transformació s’assembla molt més a començar a fumar d’adult) amb un lema tan convergent com “Barcelona obre camí”.

Colau ha vist molt bé l’espai infinit que li ha ofert la mediocritat vergonyosa dels seus rivals a l’alcaldia, regalant-nos un recital de vella política amb tot allò que ha funcionat de sempre

Tant li fot que aquest viatge als mètodes de la casta et sembli digne d’una galta més dura que el marbre, perquè en política les coses bones acostumen a ser les que funcionen. Colau ha vist molt bé l’espai infinit que li ha ofert la mediocritat vergonyosa dels seus rivals a l’alcaldia, regalant-nos un recital de vella política amb tot allò que ha funcionat de sempre: esventrar la ciutat a cop de màquines trituradores d’asfalt i gastar pasta a dojo per guapejar Barcelona tot just abans dels comicis. Si penseu que exagero, guaiteu les riuades d’habitants d’Horta i del Paral·lel que han agafat el metro per viatjar a Consell de Cent, instagramejar-lo i cardar-se un suís a can Vives. Per primera vegada en lustres i a pesar de cagar-se en la presència invasiva dels guiris, els barcelonins s’han desplaçat als seus propis carrers per fer una cosa tan xarona com el turista. La metamorfosi estètica no és només urbana; per molt que dolgui a l’Ada, cal mencionar també la conversió física de l’alcaldessa, que ha passat de la imatge prototípica d’una assistent social a la d’una chief executive ben guapa que s’imposa joliua als ciutadans difuminats.

Poc importa, en definitiva, que les polítiques de Barcelona en Comú empobreixin sistemàticament el seu electorat més fidel o que el colauisme continuï apostant per una Barcelona malaltissament espanyola i sotmesa a les dinàmiques culturals de Madrit. La política mundial funciona com una autocràcia on guanya qui pot oferir més brillantina i poder. En aquest aspecte, i més encara si penseu en la tristor del parell de senyoros prejubilats amb què el processisme intenta salvar els mobles a Barcelona, l’Ada mai no tindrà rival. Fixeu-vos si Colau ha abraçat el sistema, que la victòria de Barcelona en Comú a les municipals comença a fortificar-se amb allò que els cursis anomenen “vot secret.” Quan érem joves, això de votar PSC a la capital o Convergència a pagès provocava aquella vergonya de pertànyer al mainstream.  Actualment, els xiuxiueigs de la capital duen el nom d’Ada Colau. Si guanya les eleccions —sigui per la incompareixença dels rivals, per la seva suprema intel·ligència o per una barreja de tot plegat—, Colau haurà mostrat una capacitat de resistència envejable. I caldrà reconèixer-li-ho amb una barretada.