Daniel Sirera és un supervivent de la política que ha passat per quasi tots els esglaons de la cosa nostra catalana. Criat a les Noves Generacions del PP a Barcelona, fou un joveníssim diputat al Parlament, després regidor al Consell Municipal de Barcelona i també un brevíssim president dels populars (i senador a Madrit) abans que Alicia Sánchez-Camacho li robés la trona mercès a una brutíssima campanya del clan Fernández Díaz. Després d’una petita travessia al desert, el PP acabà regalant-li un d’aquells càrrecs al Consell de l’Audiovisual de Catalunya dels quals ningú té ni folla sobre què van (però que comporta una retribució anual de 104.000 pepinarros). El febrer de l’any passat, en allò que podia haver esdevingut un adeu definitiu a la tribu, Sirera fitxà com a director de gabinet del president del PP valencià, Carlos Manzón. Però Alberto Núñez Feijóo li demanà ser candidat a l’alcaldia i Sirera, disciplinat, decidí tornar a casa.
🔴 Debat TV3 | Debat electoral de Barcelona i fact-checking, DIRECTE
La fidelitat de Sirera al PP implica una resistència que no sempre ha estat agraïda. Arribà a dirigir els populars catalans perquè el nucli madrileny de Zaplana i Acebes va cansar-se d’un candidat massa filocatalanista com fou Josep Piqué. Sirera representava una opció un pèl més dura que l’exministre d’Aznar, però l’Operació Catalunya també funciona de portes endins, i la crosta dels eclesiàstics va destrossar-lo sense gaire pietat. De fet, Sirera no era la primera opció de Feijóo, que primer havia pensat en Dolors Montserrat com a candidata a l’alcaldia (però l’eurodiputada viu molt contenta fent allò que fan ses senyories a Brussel·les; és a dir, poca cosa) i després també s’intentà camelar algun antic president de Foment de Treball i alguna bellíssima alta executiva barcelonina. Cansat de negatives, el gallec acabà confiant en aquest “home de la casa” que ara té la patata calenta de salvar un partit que a Catalunya corre un perill més que real d’extinció.
Ara que el procés ha perdut intensitat i friquisme, el PP ja no necessita un candidat mig foll com era Josep Bou; i Sirera farà prou bé el paper d’assenyat
L’afirmació no és agosarada. Fa temps que la direcció central del PP dona per mort el seu capatàs a Catalunya, Alejandro Fernández (injustament, al meu entendre, perquè els va salvar de la desaparició a les darreres eleccions del Parlament). Però, en l’àmbit municipal, la majoria de les candidatures del PP són conformades per llistes fantasma curulles de militants d’altres regions d’Espanya i, en molts casos, els populars han patit una fuga de noms més que rellevant cap a Valents. Així doncs, Sirera s’enfronta al repte de reflotar un partit que no sempre l’ha tractat amb estima. Efectivament, en cas de millorar els dos regidors que té a Barcelona, pot acabar guanyant-se l’estima de qui talla el bacallà que, com passa sempre, viu a Madrit. Ara que el procés ha perdut intensitat i friquisme, el PP ja no necessita un candidat mig foll com era Josep Bou; i Sirera farà prou bé el paper d’assenyat.
En aquest sentit, té gràcia veure com, més que voler destronar Colau, Sirera ha fet bé ordint una campanya que bàsicament envestirà contra la complicitat de Collboni amb l’alcaldessa i que criticarà iniciatives com les superilles només pel fet que Xavier Trias les ajudà a mantenir (també insistirà sovint, buscant l’elector de l’Upper, en el suposat independentisme del convergent). Fet i fet, Sirera sap que ha de robar vots a Convergència i aprofitar que el seu candidat no acaba de disparar-se a les enquestes. És així com el popular no para de repetir que la ciutat està bruta, que hi ha un dèficit d’agents de policia als carrers i que la brillantor de l’olimpisme barceloní ja no s’olora ni al bell mig del Palau Sant Jordi. La seva obsessió amb la policia no és merament punitiva: el seu pare Baldomero fou intendent major de la Guàrdia Urbana i encara viatja per la ciutat amb el seu casc.
Sirera ho farà bé, no només perquè coneix prou bé la ciutat i qui sap si ampliarà el parell de regidors actuals, sinó també perquè comparteix amb els espanyols que, pel que fa a això tan pesat de Catalunya, la solució, al final, sempre l’ha d’acabar posant la bòfia.