Fa quatre anys va guanyar les eleccions municipals a Barcelona. Esquerra Republicana, amb Ernest Maragall (Barcelona, 1943) al capdavant, va ser la primera força. Però Ada Colau li va "robar la victòria", com han denunciat durant aquesta campanya, amb els vots de la "vergonya" de Manuel Valls. En qualsevol cas, i malgrat les enquestes adverses, l'exconseller aspira a repetir la gesta després del cicle "esgotat" pels comuns. Ho fa alertant sobre la alternativa ("la sociovergència") i prometent que es quedarà quatre anys més a l'oposició si així ho decideixen els barcelonins. Per aquesta entrevista cita ElNacional.cat a l'Anella Olímpica, símbol d'una Barcelona, la del 92, projectada al món pel seu germà Pasqual Maragall. Evita proclamar-se'n hereu però sí que recull com a llegat la seva "actitud".
Per què ens ha citat a l'Anella Olímpíca?
És una bona pregunta. Això és una mostra del que en un moment va ser una afirmació potent d'orgull, de projecció i d'ambició de Barcelona. És l'actitud que hem de recuperar i que hem de saber compartir amb la ciutadania. Hem de tornar a la il·lusió. I això és una expressió molt explícita del que va representar aquesta il·lusió en un moment determinat.
Vol recuperar la Barcelona del 92?
No, no, no. Jo vull la Barcelona del 2030. La Barcelona que afronta reptes nous i diferents, que ho fa amb la mateixa actitud però no amb els mateixos instruments. Hi ha noves complexitats, nous reptes i noves dificultats. I una situació també d'exigència en termes de desigualtats o de les crisis energètica i social. Això demana un govern fort, amb ambició, que miri lluny, que sigui capaç de connectar amb la ciutadania, que sigui creïble en termes de transformació. Que no només tingui bones intencions, sinó que les dugui a terme amb una acció solvent, verificable i concreta.
Recull una mica el llegat del seu germà?
El llegat és l'actitud. El llegat és la manera d'entendre què vol dir Barcelona i a partir d'aquí ens hem d'espavilar. No es tracta de reproduir ni de copiar res sinó, al contrari, d'aprendre que l'actitud és una proporció elevada de risc i gosadia, acompanyada d'una proporció igual o més elevada de solvència i encert en la definició de fites i de conquestes a dur a terme.
I què pensa quan ara tothom reivindica la figura de Pasqual Maragall?
Tothom hauria de ser una mica més prudent i una mica més contingut en aquest sentit. Jo no ho faig i ningú ho hauria de fer. És un llegat col·lectiu, de ciutat i de país.
"L'únic efecte Trias és ajudar a reviure Colau, que ja estava descartada"
Creu que està sent una campanya neta?
Voldria més possibilitat de contrast i debat sobre Barcelona i el seu present i futur. I menys obsessions de passar comptes, mirar enrere o batalles personals. Això va de la ciutat i de la seva projecció i de la seva exigència, que és molt alta. I és una exigència de present i de futur. I el que té sentit demanar-li a una campanya és que ens distingim, que cadascú aporti la seva visió sobre present i futur. I que a partir d'aquí els ciutadans puguin decidir amb el major grau de coneixement.
Agafo com a exemple el que ha passat amb Collboni i els drets LGTBI.
La veritat és que em va sorprendre. No sé si és una mostra d'un cert nerviosisme o és una mostra d'un joc, com vostè diu, que no hauria d'entrar en els debats electorals. Nosaltres vam formular una posició i uns compromisos sobre una determinada qüestió, la defensa dels drets LGTBI. Ho vam fer amb una història llarga i amb una acreditada definició de posicions en aquest terreny i pràctica. Encara més acreditada per l'evidència del que està fent el Govern de Catalunya i el Departament d'Igualtat i Feminismes i del que votem al Congrés i al Parlament. Era una pura exposició de coherència política i d'ambició en aquest terreny, de com afegir Barcelona en aquesta lluita. I tota la resta, o és por o és un interès poc legítim d'un oportunisme personal.
Quin és el llegat dels vuit anys d'Ada Colau?
És l'evidència d'un projecte esgotat. Ha tingut tot el temps i oportunitats per demostrar el que era capaç de fer. I és evident que no ha estat capaç de passar de les bones intencions als resultats. No ha estat capaç de passar de la ideologia a l'acció política i institucional efectiva. S'ha quedat enclavada en una barreja de dogmatisme i clientelisme, que ha neutralitzat qualsevol bona intenció. A més, amb alguns resultats clarament contraproduents, com en el terreny de la mobilitat, l'habitatge o l'exercici de la capitalitat de drets i llibertats. En tots aquests àmbits ha quedat llunyíssim del que un podria haver esperat inicialment.
A què es refereix quan parla de clientelisme?
Parlo d'una pràctica política de la institució que ha aconseguit distanciar la immensa majoria d'una magnífica, diversa i riquíssima societat que tenim: entitats, associacions, sectors professionals i empresarials. S'han sentit distanciats, si no rebutjats o negats. S'ha caigut en la pretensió d'imposar una raó pròpia unilateralment. Un exemple és el món de la cultura: no hi ha interlocució, no hi ha reconeixement de la realitat, no hi ha un aprofitament real des de la institució pública de la capacitat creativa d'aquesta ciutat. Però també al terreny econòmic, al terreny social, al terreny de les entitats, que en molt bona mesura estan substituint la insuficiència o la dificultat de l'administració pública. I tot això s'ha substituït per una relació privilegiada amb molt poqueta gent, amb uns quants amics i fidels.
I per què creu que aquest govern no ha passat de les bones intencions a les accions? Què ha fallat?
Ha fallat aquesta instal·lació en la ideologia o en la convicció que tenien la raó i que amb això n'hi havia prou. És molt típic de les esquerres radicals, de creure's que tenen una concepció del món i que pel fet de tenir-la tothom l'ha de compartir i seguir-la dòcilment. No, no. Les esquerres ens hem de guanyar el pa, ens hem de guanyar la complicitat de la ciutadania, ens hem de guanyar la comprensió, ens hem de guanyar el respecte. Ho hem de demostrar amb coherència, amb efectes tangibles de les nostres polítiques. I això és el que no hi ha hagut. Per això crec que és un projecte obsolet.
"Colau ha substituït gestió per una relació privilegiada amb uns quants amics i fidels"
De les seves 2.000 propostes, quina seria la més prioritària, la primera que aplicaria?
En són moltes. El primer que faria és, precisament, canviar el clima i la qualitat de la relació de la relació entre l'Ajuntament i la ciutadania. I mostrar no només aquesta bona voluntat, sinó aquest efectiu compromís de treballar des del lideratge i des de la complicitat. I construir, amb tota urgència, almenys en tres grans àmbits: desigualtats, habitatge i gestió de la mobilitat i l'espai públic. Això vol dir prendre mesures, moltes de les que estem anunciant, i vol dir sortir al carrer, a explicar-les, defensar-les i compartir-les. I a més d'això hi ha moltes coses a fer urgentment, en atenció a col·lectius concrets, temes que han quedat penjats durant massa anys, a barris concrets que esperen resposta de vellíssimes reivindicacions. Des de la Ronda de Dalt fins a Can Peguera, passant pel Besòs, per la Marina i fins i tot al propi Eixample. És necessari prendre mesures a curt i curtíssim termini i és igualment necessari iniciar immediatament estratègies de llarg abast i d'àmplia ambició.
L'habitatge probablement és un dels principals problemes de Barcelona. És la ciutat més cara de l'Estat. Com es resol un problema com aquest?
No quedant-nos atrapats amb una concepció dogmàtica. Prenent la iniciativa i utilitzant adequadament la capacitat regulatòria i de lideratge de l'Ajuntament. Posant en peu polítiques concretes d'impuls de l'oferta de nou habitatge, perquè hi ha sòl disponible per fer-ho. Adoptant també iniciatives de presència d'inversió privada en les degudes condicions a sòl consolidat de la ciutat, on puguem aplicar, no com ara, regles com la del 30% d'habitatge protegit i assequible. Això és perfectament possible. Ho estan fent moltes ciutats a Catalunya, a l'Estat i a tota Europa. No hi ha cap raó perquè aquí no passi. I això només té a relació amb la incapacitat. Aquest dogmatisme que ha acabat sent dissuasiu, que ha paralitzat de nova oferta. Això ha d'anar acompanyat de l'autorització i el desplegament adequat, ara que la tenim, de la Llei de contenció de lloguers, de matriu i autoria republicana. Aquí li toca un paper també a l'Ajuntament. I s'ha de fer en suma positiva amb el Govern de Catalunya. És tot el contrari del que ha fet fins ara el govern de la senyora Colau i el senyor Collboni.
I la Generalitat ha fet tot el que li pertocava?
El Govern de Catalunya té deures pendents en matèria d'habitatge, té molts deures pendents, però ara s'hi ha posat. Amb aquest Govern nou i amb aquest departament en mans d'ERC, per fi tenim un aliat efectiu, al qual exigir i del qual esperar. Però al qual sumar des de la nostra pròpia responsabilitat, lluny del joc fàcil de la culpabilització i de l'externalització de responsabilitats.
I pot ser un llast la llei estatal d'habitatge, que queda bastant lluny de la que s'havia aprovat al Parlament?
Ara està vigent més enllà del sistemàtic bloqueig que des del Tribunal Constitucional s'ha fet de les iniciatives legislatives catalanes. El millor que podem fer ara és utilitzar-la a fons, que el Govern de Catalunya faci el desplegament que li pertoca i l'Ajuntament també. Que l'apliqui amb totes les conseqüències. I que busquem totes les oportunitats, totes les escletxes possibles, perquè efectivament tingui resultats tangibles immediatament en la contenció dels preus del lloguer.
Parlem de mobilitat i transició verda. Què s'ha fet malament amb les superilles?
Si ho fem bé, si s'ubiquen en els llocs adequats i en acord amb el veïnatge, poden tenir sentit. S'ha fet d'una abús de la marca. I no s'ha definit i executat bé el concepte d'eixos verds. S'han triat unes actuacions concretes, delimitades, en uns determinats punts, en lloc de portar una visió global de ciutat. Ara tenim uns efectes de reducció al 100% però també efectes paral·lels d'augment quasi al 100% de la mateixa intensitat de trànsit als voltants d'on s'està actuant. S'està demostrant que no és la millor opció en termes de gestió de la mobilitat. S'ha abusat de l'Eixample com a escenari de regulació de mobilitat. I no només ha de venir de mesures de regulació sinó de l'aparició d'alternatives: una xarxa de busos interurbans que ara no tenim, uns processos d'electrificació que ara no tenim, una política de distribució de mercaderies que ara no tenim, uns aparcaments connectats a la xarxa de transport públic que tampoc tenim. Hi ha moltes coses que no s'han fet i que són molt menys cares i afecten molt menys a la realitat diària de la ciutat. Hi ha hagut un error de càlcul clar.
S'ha debatut d'ocupacions, d'inseguretat, de narcopisos... No s'està jugant la partida al terreny de la dreta?
Que això ho intenti la dreta era previsible. El més incomprensible és que hagin decidit sumar-se a aquest joc forces com el PSC o el senyor Trias. Han abonat aquests debats i han afegit llenya al foc. Tampoc ho han acabat d'aconseguir, em sembla a mi. En el cas més concret d'intentar aprofitar una incidència determinada, la pròpia actuació dels Mossos ha desarticulat i desactivat la intenció provocadora i la apel·lació directa a la violència que es va fer des de la dreta i l'extrema dreta. Jo crec que això està superat. Però hi ha una responsabilitat clara dels que, com el senyor Collboni, es juguen a quedar-se enganxats en aquest espai o a competir entre ells.
S'han desplaçat a la dreta?
El senyor Collboni se situa en l'espai del PP i de Ciutadans. El senyor Trias diu que comparteix el model econòmic del senyor Collboni. Això va quedant clar de què va. I s'hauria de posar en un context a mitja campanya. Queda clar que el senyor Trias no guanyarà, això ja és evident. Després d'haver passat unes setmanes, uns mesos, on podria haver semblat una determinada impressió, si alguna cosa queda clara és que no passarà. I l'únic efecte real que ha tingut l'impuls que en un moment va pretendre el senyor Trias ha estat ajudar a reviure la senyora Colau. I ara queda clar que sobre la taula queden tres alternatives.
Quines alternatives?
La primera, la continuïtat del govern actual: la continuïtat Colau-Collboni o Collboni-Colau, que no sé què és pitjor i que té el rebuig de la immensa majoria. Quasi ningú vol continuar igual en aquesta ciutat. Després hi ha una segona alternativa, que és encara pitjor, però s'està coquetejant: la favorita dels grans poders, que és un govern PSC-Junts, amb el suport directe del Partit Popular. I això està sobre la taula. I, per tant, queda una tercera alternativa, que és l'opció progressista, una opció liderada per ERC i Ernest Maragall. Continuïtat, sociovergència o transformació progressista en mans d'ERC.
"Un govern de Junts i el PSC amb el suport del PP és el favorit dels grans poders"
És una amenaça real la sociovergència?
No és que sigui una amenaça. És que ho estan negociant en públic, en directe, en cada moment que tenen una oportunitat. Ho estan exhibint, no com a amenaça, sinó com a oferta. I això confirma el trasllat explícit de la força socialista cap al centredreta i la dreta. La coincidència des de l'espai liberal-conservador tradicional de Catalunya que representa el senyor Trias. I, a més a més, amb el valor afegit per ells d'aquesta oferta explícita del PP, d'afavorir-ho i donar-hi suport. Aquest és el risc real per a Barcelona.
I Ernest Maragall és l'únic que ho pot frenar?
Jo crec que l'única capacitat realment transformadora, de canvi, de nova etapa és la que estem representant jo mateix i ERC. Vaig a ser la força més votada i a partir d'aquí construir una aliança transformadora potent i explícita.
I vostè no posaria els seus vots per evitar que el senyor Sirera fes de Manuel Valls?
Perquè això passi he de ser la força més votada. Si algú vol evitar que es repeteixi la història de 2019, i que hi hagi cap possibilitat d'una escena semblant, l'únic vot útil és ERC i Ernest Maragall.
Durant aquesta campanya han denunciat que els van "robar" la victòria...
No sé si he utilitzat aquestes paraules. He dit "conxorxa de la vergonya". Tant se val... Hi ha moltes maneres de descriure-ho.
El senyor Rufián sí que va fer-ho. I vostè va dir que "ens van robar la ciutat i una esperança".
L'efecte real ha estat aquest: un govern que ha estat molt per sota de les possibilitats i de l'expectativa que la pròpia ciutat demanava i el que va expressar quan em va votar a mi en primer lloc. Aquell govern ha defraudat aquella expectativa. Ha negat clarament la voluntat majoritària de Barcelona.
També han fet servir termes com "operació d'estat". No són paraules molt gruixudes?
És molt clar que en aquell moment hi havia una coincidència d'interessos per evitar, a qualsevol preu, el reconeixement d'una majoria democràtica encapçalada per ERC. I per tant la conxorxa política era només l'eclosió d'una voluntat i d'una pressió econòmica, institucional i social en aquesta direcció. Això es va fer explícit durant la campanya i encara més explícit a partir dels resultats de les eleccions.
En tot cas, el 2023, Ernest Maragall respectarà la llista més votada?
El que faré sempre és respectar els meus principis. El que no faré és fer res semblant al que va fer el senyor Valls amb Colau i Collboni. Això segur que no ho faré. Qualsevol acord al que es pugui arribar haurà de ser en base als principis que no trencaré mai. Primer ha d'haver-hi una claredat de proposta en base a la qual té coherència un govern clar, que Barcelona reconegui, que pugui definir amb tots els seus objectius. El que ara no tenim. Ara tenim un repartiment de cadires i poder entre ells. No hi ha projecte. L'únic pacte que jo crec que estic en condicions de respectar és d'aquell que expressi un projecte ambiciós i transformador per Barcelona.
En cas de no respectar la llista més votada, no seria fer el mateix que denuncien des de fa quatre anys?
La llei electoral crea dues possibilitats. O la força més votada, perquè no hi ha una majoria alternativa, o una majoria alternativa coherent, en base a un projecte. El que es va produir el 2019 no era això. No era una majoria política d'un determinat color, que expressés una majoria de la ciutat. Era una traïció a aquesta majoria. Era una majoria absolutament incoherent. I jo amb això no hi jugaré.
Amb qui preferiria governar?
Amb Esquerra Republicana.
Però Esquerra Republicana no podrà governar sola.
Per això li dic que és important que estiguem en condicions d'articular aquest projecte potent, transformador, reconeixible, que la ciutat entengui i que es plasmi amb uns acords concrets. I claredat de l'aliança necessària i imprescindible amb el govern de Catalunya.
I el PSC està vetat.
El PSC s'està vetant ell mateix. S'està allunyant. Està fent impossible que el considerin com un soci natural.
I això podria canviar?
La campanya està com està i cada cop més clar en aquest sentit crític que li estic dient. En aquests moments és impossible veure-ho d'una altra manera que no sigui aquesta.
"El PSC s'està vetant i fent impossible que el consideri un soci"
En el seu moment, quan es va trencar el Govern de la Generalitat, el senyor Junqueras va dir que no es podia pactar amb el PSC de la repressió. I després han acabat aprovant els pressupostos junts.
Hi ha una distància molt evident entre prendre decisions de suport a una mesura determinada o una llei o una decisió econòmica com els pressupostos i tancar un pacte de govern o una coalició. Hi ha una infinita distància entre una cosa i l'altra. El PSC són els adversaris i els interlocutors per avançar en la negociació dels nostres drets com a país i com a societat.
També ha dit que no faria alcaldessa Colau, però podria governar amb els comuns?
Jo repeteixo el que he dit: estic en condicions de liderar aquesta ciutat des de la posició d'alcalde més votat, de tenir la possibilitat de posar sobre la taula una proposta de govern que tingui el major grau de recolzament possible i que tingui el reconeixement i la comprensió de la ciutadania. El que hem de fer és respectar també el missatge de la ciutadania. La ciutadania votarà i ens posarà cadascú al seu lloc. Haurem d'atendre aquesta decisió.
I aquesta proposta de govern inclouria l'espai de Xavier Trias?
A mi em sembla que està molt clar del que estic parlant. Estic parlant d'una opció transformadora, progressista, d'ambició, de recuperació de confiança i d'il·lusió per la ciutat.
Per tant, no contempla formar-hi una majoria de govern?
Per tant, contemplo formar un govern liderat per Esquerra Republicana i Ernest Maragall.
Però que no...
Ho pot tornar a preguntar unes quinze vegades més, si vol.
Insisteixo: on no hi té cabuda...
Deixem que els ciutadans decideixin quines són els límits i les possibilitats i la major capacitat d'aliança estable i de govern fort, que és el que necessita Barcelona.
Però vostè deu tenir aliances al cap.
Quan tinguem els resultats a la mà, sabrem llegir correctament la voluntat democràtica dels ciutadans.
Com ha vist l'erupció del senyor Trias?
L'únic que ha aconseguit és cremar-se ell en l'intent i fer reviure una opció que estava pràcticament descartada, com era la de la senyora Colau, que ha viscut de l'aparent i artificiós procés de bilateralització de la contesa. Això s'ha acabat i ja no dona més resultats. Per tant el senyor Trias ara està en una altra situació.
Se'n penedeix del seu suport a mesures puntuals durant l'anterior legislatura?
No, al contrari. Estic perfectament orgullós i disposat de donar totes les explicacions que se'm demanin. Sempre hi ha hagut una relació directa amb l'interès general de Barcelona, enfortint la institució. Nosaltres hem propiciat, per exemple, la taxa turística. Nosaltres tindrem uns recursos significatius, uns 400 milions de euros, que podrem tenir al llarg del primer mandat. Ara podrem començar a tenir polítiques de regeneració, polítiques d'adequada gestió del turisme. I això és només un exemple. Però no ens fem responsables de l'aplicació...
De quines mesures?
Tenim l'exemple de les dark kitchens. És l'exemple d'una proposta que va ser aprovada però que va ser perfectament destruïda per la mala gestió. Com la compra de locals buits amb l'aplicació d'un criteri de promoció del comerç de proximitat. Han fet el contrari. Estic tan orgullós de la proposta com crític amb la gestió que se n'ha fet.
"Trias ja està exhibint la seva condició natural de perdedor"
Les decisions han semblat externes al grup municipal de Barcelona, que s'han fet per altres interessos.
Van ser els comuns que van obligar a fer dependre el pressupost de Barcelona al pressupost de la Generalitat. El pressupost de la Generalitat era massa important també per Barcelona com per poder prescindir d'aquesta imposició negociadora dels comuns. I per tant vam actuar amb la responsabilitat de protegir l'interès de Barcelona i de fer possible que s'aprovés. Inclouen un grapat important de mesures i recursos concrets en educació, salut, cultura, en tots els àmbits d'interès necessaris per a la ciutat i per a l'Ajuntament. I per això vam acabar prenent la decisió que vam prendre.
No suposa cap llast aquest suport?
Jo crec que no. Va ser la decisió més coherent amb l'interès general de la ciutat.
En aquesta campanya estem sentint parlar molt poc d'independència.
Aquesta campanya a Barcelona, com arreu de Catalunya, va dels governs locals i de la construcció del país des d'aquesta dimensió local. La millor contribució a la independència és convertir Barcelona en una ciutat d'equitat, de drets, de qualitat urbana, de reducció de desigualtats, de lideratge republicà. És la millor contribució que podem fer avui a la causa catalana i és el que estem oferint. Hem de construir país i hem de construir ciutat al mateix temps que avancem amb la resolució del conflicte per la via democràtica. El millor resultat ara és una Barcelona republicana, una Barcelona amb orgull, amb autoestima, amb il·lusió de futur. Amb l'exercici del lideratge de capital del país, amb l'exercici de gran capital europea. Aquesta és la millor aportació a l'avenç del país i a la seva llibertat.
Si no pot formar govern, es quedarà l'oposició o plegarà?
Quan un es presenta a unes eleccions d'alguna manera assumeix un contracte de representació democràtica amb la ciutadania. Quan escolto els que diuen "si no guanyo marxaré", com el senyor Trias, que ja està exhibint la seva condició natural de perdedor.... Llavors què ha vingut a fer? A representar la ciutadania i a una organització? Com es dirà el seu grup municipal si ell marxa perquè no ha guanyat (que no guanyarà)? Això és absolutament incoherent i no mereix massa consideració. O el senyor Collboni, que també diu alguna cosa semblant: "Jo no em quedaré a l'oposició". Jo he aguantat quatre anys a l'oposició amb serenitat, exercint la defensa de l'interès general i millorant. Hem après, hem treballat molt, hem trepitjat la ciutat, l'hem escoltat, l'hem entès millor. Per això ara estem en condicions de projectar-la i oferir-li tota l'ambició i tota la credibilitat i confiança que la ciutadania busca i no troba en el govern actual. Jo he signat un contracte i el compliré.
Quatre anys més, doncs.
Doncs sí, en principi sí, no veig cap raó per no fer-ho.
Es creu les enquestes?
Em puc creure més o menys les nostres, que són prou bones. Em crec al palp que observo cada dia al carrer, als actes i en el contacte amb la ciutadania. I em crec sobretot el vot del dia 28, que és el definitiu. Tots sabem que això està molt ajustat, que aquesta campanya acabarà sent més determinant que altres vegades. Juguem la partida fins al final. I jo ho faig amb més convicció, amb més energia.