El candidat dels republicans a l'alcaldia de Barcelona, Ernest Maragall (Barcelona, 1943), convoca ElNacional.cat al carrer Girona, 63, davant de l'edifici on va viure durant 20 anys i on va veure créixer les seves filles. Hi feia vida de barri, “amb relacions, amics en aquest mateix edifici, amb els establiments que sovintejava...”, recorda abans de començar a recitar el nom de les botigues i locals del barri, alguns dels quals espais emblemàtics que els darrers anys han abaixat persiana o han canviat de propietari. La cita és precisament a la superilla de l'Eixample. Enmig del soroll de les piconadores que esmicolen el paviment del carrer Girona i castiguen les orelles dels transeünts, la conversa és gairebé impossible.
🗳️ Enquestes per a les eleccions municipals 2023 a Barcelona: qui guanyarà?
📅 Calendari de les eleccions municipals 2023 a Catalunya: quan són, dates clau i candidats
Les properes eleccions? Ja he dit que em sentia lliure i en aquesta llibertat hi incloc aquesta decisió de mirar lluny
A la recerca d'un racó menys sorollós, gairebé al migdia, la terrassa del restaurant Teruel ofereix un aixopluc, davant d'una ensalada russa i una taronjada. Ernest Maragall, amb 80 anys, és el més veterà dels candidats, l'edat mitjana dels quals se situa en la seixantena. L'alcaldable replica que tenir 80 anys és un "valor afegit" per aspirar a l'alcaldia, més que no pas al contrari. "Té un avantatge tenir aquesta edat, que és la llibertat. Jo ja no haig de fer cap càlcul, no tinc cap hipoteca constituïda, ni políticament, ni vitalment. Soc només Barcelona. No tinc cap altra dependència ni condicionament", argumenta el candidat, que reclama que se'l valori en termes de coneixement, projecte i capacitat de lideratge i no per l'edat.
Assegura que avui només pensa a guanyar. A ser alcalde de Barcelona. Amb aquest objectiu, rebutja pronunciar-se sobre què farà en cas de no aconseguir-ho. Tampoc vol avançar si pensa emular l'estatunidenc Joe Biden, també octogenari, que ha deixat clar que pensa optar a les properes eleccions. I això no obstant, amb la seva resposta, no ho descarta. "Això ja és molt dir, ja són figues d'un altre paner. Jo he dit abans que em sentia lliure i en aquesta llibertat hi incloc aquesta decisió de mirar lluny, sense cap obligació i sense cap contracte indefinit. Des de la llibertat absoluta de pensar que el millor que es pot fer ara és posar a Barcelona el rumb adequat".
[El 2019 amb la investidura de Colau] va haver-hi una conxorxa explícita. Em sorprèn que no produeixi als seus protagonistes vergonya
Ernest Maragall va entrar a treballar a l'Ajuntament per primer cop el 1979 i va aconseguir l'acta de regidor, sota les sigles del PSC, 15 anys després, el 1995. Va marxar del consistori el 2003 per acompanyar el seu germà, Pasqual Maragall, al Govern de la Generalitat amb el primer tripartit, com a secretari de Govern. Amb el segon tripartit, de José Montilla, va ser conseller d'Ensenyament i, amb Quim Torra, conseller d'Acció Exterior. Entre les dues conselleries, va abandonar el PSC, va entrar a ERC i va ser dos anys i mig diputat al Parlament Europeu. Va tornar a l'Ajuntament fa quatre anys, ja uniformat amb la samarreta dels republicans, per liderar la candidatura d'Esquerra a les darreres eleccions.
El 2019 Maragall va aconseguir la victòria, la primera d'ERC a la capital catalana. Això no obstant, un acord entre comuns i PSC, amb el suport dels ciutadans de Manel Valls, el va apartar i va investir de nou Ada Colau. "No hi va haver un acord de govern, va haver-hi una conxorxa, una conxorxa explícita. Em sorprèn encara que això no produeixi en els seus protagonistes almenys un mínim sentit de vergonya", retreu. A parer seu, aquella entesa va ser només un "repartiment de poder, de decisions, de càrrecs i de recursos econòmics".
"El cognom Maragall és una exigència imparable i un privilegi. El pitjor que se'n pot fer és l'ús i encara menys l'abús"
L'ombra de Pasqual Maragall és una presència constant quan el candidat evoca el seu recorregut polític i vital. És present en els moments clau de la seva carrera al consistori barceloní: en el millor moment —l'explosió d'alegria amb la proclamació de Barcelona com a seu olímpica l'octubre del 1986—; i també en el més difícil, precisament la marxa de Pasqual Maragall de l'alcaldia, el setembre del 1997, que els dos germans havien preparat l'estiu anterior durant un viatge familiar amb les respectives esposes per Califòrnia, "un viatge meravellós, que va donar lloc també a molta, molta conversa, molta reflexió". Admet que el cognom pesa; que és alhora "una exigència imparable i un privilegi"; però també un patrimoni col·lectiu. "El pitjor que se'n pot fer en aquests casos és l'ús i encara menys l'abús", adverteix, conscient que cada cop que es convoquen eleccions també els seus rivals reivindiquen l'herència de l'alcalde de la Barcelona Olímpica.
Tot i els anys viscuts a l'Eixample, els orígens de l'alcaldable republicà se situen al barri de Sant Gervasi, al carrer Brusi, a prop de la plaça Molina, on encara viu part de la família. A casa dels Maragall i Mira eren vuit germans, tres noies i cinc nois. “Amb tota la meravella que això significa i també amb tota la complexitat que sempre ha tingut”, recorda amb to nostàlgic, repassant els noms de tots els germans, entre els quals, Pau Maragall, representant de la contracultura barcelonina, que va morir a finals del noranta per una sobredosi, en un dels episodis públics més dolorosos —i controvertits— que van viure els Maragall.
Els 45 Maragalls
El pare del candidat, Jordi Maragall i Noble, era el darrer fill del poeta Joan Maragall, el número 13. L’autor de l’Oda a Espanya va morir als 51 anys, quan el més petit de la prole tot just tenia deu mesos. I tot i això, Ernest Maragall recorda que la figura de l’avi seguia marcant molt la família, que, amb 45 cosins germans, es reunia cada Nadal a la casa del poeta al carrer Alfons XII, on encara vivien les tietes solteres. D’aquelles trobades, els Maragall encara mantenen una cita abans de Nadal, a la qual estan tots convocats.
Una truita històrica
Maragall i la seva esposa, Pepa de Gispert Val, tenen dues filles i cinc nets. Per desconnectar després de la jornada de campanya, a Maragall li agrada veure esports per la tele, o alguna pel·lícula. Entre els seus referents cinematogràfics, que comparteix amb la seva esposa, destaca La solitud del corredor de fons, de Tony Richardson, que cita en anglès The Loneliness of the Long Distance Runner. "Pel·lícules que t'acostin a la vida", explica. Es va resistir durant molts anys a les sèries, però confessa que es va deixar vèncer per títols com Breaking bad o obres més amables com Totes les bèsties petites i grosses.
En qüestió de música es confessa eclèctic, des de Bach fins a Bruce Springsteen, passant per Keith Jarrett. Ernest Maragall no té problemes per cuinar. De fet, forma part de la història del país que un vespre de setembre del 2005, sent secretari de Govern del tripartit, es va haver de plantar un davantal per preparar una truita a l'aleshores portaveu del grup parlamentari de CiU, Francesc Homs, amb qui es va citar al pis del carrer Girona per intentar tancar un acord per a l'Estatut. Assegura que no és un gran cuiner, que s'hi dedica especialment a les nits, per fer el sopar, bàsicament plats de batalla, arrossos, pastes, amanides... L'Estatut, però, es va acabar pactant i votant dos dies més tard de preparar la truita. Això va ser molt abans, és clar, del ribot del PSOE al Congrés i de la retallada al Tribunal Constitucional el 2010.