Si tingués qualsevol dubte sobre algun aspecte polític, històric i fins i tot administratiu de la ciutat de Barcelona (i quan escric “qualsevol dubte” em refereixo a preguntes tan dispars com ara aclariments sobre l’autor de l’escultura de Santa Eulàlia que tinc tot just sota la finestra de casa, el pressupost exacte de l’Arxiu Municipal o el nom i cognoms del conserge del Museu Marès), d’entre tots els candidats a l’alcaldia, trucaria sens dubte a Ernest Maragall. El polític d’Esquerra té dues qualitats úniques que el converteixen en una espècie en vies d’extinció: primer, un llinatge familiar que el relliga als fonaments històrics moderns de la nostra ciutat i, per altra banda, el coneixement mil·limètric d’un ajuntament del qual ho sap tot pel fet que en fou un dels principals arquitectes. Pasqual somiava una ciutat fastuosa de contorns infinits; l’Ernest la feia possible.
🔴 Debat TV3 | Debat electoral de Barcelona i fact-checking, DIRECTE
La política ha canviat molt en els darrers anys, i això d’ésser un fontaner de la burocràcia i de justificar l’arrelament polític en l’ascendència del cognom (valors que, en qualsevol país normal, haurien de tenir el pes d’una estàtua grecoromana) ara és vist com una llosa poc cool. Per aquest motiu, l’Ernest no ha pogut convertir-se en una espècie de Joe Biden del municipalisme barceloní. Els seus assessors li han recomanat que faci algun bot d’alegria quan es troba davant d’una multitud (de la mateixa manera que els spin doctors ianquis feien esprintar l’Uncle Joe abans d’un míting, pobrissó meu), però ni acabar una marató en temps rècord regalaria a l’Ernest una condició que, al límit, ha de tenir qualsevol alcalde: la de simpàtic. A un caràcter poc amical, Maragall suma la condició d’haver format part de la política catalana durant més de cinc dècades; i actualment, l’antiguitat fa certa basarda.
Els barcelonins hauríem de gaudir l'última campanya electoral de Maragall com un dels darrers exemples presencials d’un polític que té la delicadesa de parlar la nostra llengua sense destrossar-la i que guarda els secrets de la ciutat al cervell com cap altre regidor en actiu en tot el país
Si Junqueras hagués volgut, Ernest Maragall hauria tingut una presència mediàtica molt més gran als mitjans públics i un relleu polític de major pes en el nucli dur d’Esquerra. Però al capatàs dels republicans ja li va bé que Ada Colau o Jaume Collboni arribin al tron de l’alcaldia, perquè els necessitarà a l’hora de mantenir Aragonès a la Generalitat i per poder negociar amb Pedro Sánchez, respectivament. Aquest joc d’escacs ha deixat Maragall en fals; no ha pogut sobrevolar durant aquesta campanya ni amb els comodins d’haver estat desbancat de l’alcaldia per les elits espanyoles (via Manuel Valls) ni tampoc pel fet que quatre imbècils pengessin cartellets escarnint la salut del seu germà. A l’Ernest se’l veu ple de fatiga, agònicament abraçat a una forma de fer política que li és aliena, i el seu passotisme ja no té el glamur de la maragallada, sinó el passotisme d’un ancià.
Les enquestes certifiquen quelcom sabut per tot déu. Ernest Maragall s’acosta, ara sí, a la jubilació definitiva. Crec sincerament que el PSC i Esquerra farien bé de regalar-li l’homenatge que es mereix com a arquitecte de la nostra capital i excel·lent actor secundari dins del govern de la tribu. Afirmo que els barcelonins, lluny d’escarnir-lo, hauríem de gaudir la seva última campanya electoral com un dels darrers exemples presencials d’un polític que té la delicadesa de parlar la nostra llengua sense destrossar-la i que guarda els secrets de la ciutat al cervell com cap altre regidor en actiu en tot el país. Jo espero que l’Ernest visqui molts anys més, perquè les seves memòries polítiques seran un llibre molt digne (i útil) de llegir. De fet, seria del tot just (i com sempre passa amb l’adjectiu just, un pèl cruel) que el futur alcalde li entregui la Medalla d’Or de la “seva” ciutat.
No, l’Ernest no emularà el seu germà. Ni de bon tros. Però la política no només es fa de genis. Algú ha d’arromangar-se per tal d’executar els seus somnis. I l’Ernest ho ha fet com ningú.