Xavier Trias és l’últim recurs que té Convergència per tornar a la pau autonòmica anterior al referèndum de l’1-O i vendre la moto que Barcelona (o qualsevol indret del país) pot prosperar i gestionar-se com déu mana sense la independència de Catalunya. Els barcelonins ja varen jubilar anticipadament l’antic alcalde, que cometé l’error de presentar-se a la reelecció desaccelerant el tremp sobiranista per xuclar vots al PP i, mitjançant un contorsionisme quasi risible, rivalitzar amb la demagògia justiciera-social del colauisme. Però els anys no passen en va, i el putaramonisme d’aquest bon polític amb formes delicades de pediatra no va satisfer ni els indepes que albiraven la possibilitat d’un referèndum unilateral ni els socialdemòcrates que, disposats a escoltar falòrnies, ja tenien les de l’Ada. El camí del mig, com passa sempre, només acostuma a regalar tones de frustració.

🔴 Debat TV3 | Debat electoral de Barcelona i fact-checking, DIRECTE
 

D’ençà del seu adeu, Xavier Trias no ha parat de dir que els veïns de Barcelona l’aturaven pel carrer demanant-li que tornés a l’alcaldia. La cosa és normal, i no només perquè el polític convergent fos un timoner prou correcte, sinó perquè és el que t’acostuma a passar quan només tresques per la Rambla de Catalunya. En aquesta ocasió, Trias ha topat parcialment amb la mateixa pedra. Entenc que renegui notòriament de les sigles d’un partit que cada vegada s’assembla més a una agrupació laurista de friquis, però no que hagi bandejat el debat sobiranista de la lluita per l’alcaldia, com si la centralitat d’una ciutat i l’alliberament nacional de la gent fos tema menor a l’hora de conquerir el benestar. Al seu torn, Trias s’ha dedicat a fer una campanya cristològica, com si la seva mera aparició (i l’escalf d’uns articulistes de La Vanguardia que ja no llegeix ni déu) li garantissin la victòria.

Entenc que renegui notòriament de les sigles d’un partit que cada vegada s’assembla més a una agrupació laurista de friquis, però no que hagi bandejat el debat sobiranista de la lluita per l’alcaldia, com si la centralitat d’una ciutat i l’alliberament nacional de la gent fos tema menor a l’hora de conquerir el benestar

Setmanes abans de presentar-se oficialment, Trias tingué la bona jugada d’entaular-se amb Ada Colau per tal de pactar una fotografia que polaritzava la campanya per beneficiar els dos antagònics protagonistes. Però l’antic alcalde oblidava que Colau és una política molt més experimentada que l’activista que ja el cardà fora de la Plaça Sant Jaume. Al seu torn, fa vuit anys, quan els defectes de la majoria dels polítics catalans no havien quedat manifestos pel seu galdosíssim paper durant l’1-O, la particular dicció i la tremolor de mans d’en Trias podien tenir certa gràcia. Però el processisme ha abusat d’una forma tan pornogràfica de tota quanta tara, que els dits i les erres de l’antic alcalde ja només comporten els defectes simpàtics d’un senyor que s’ha fet gran. Tot plegat, resulta una cosa tan d’Ancien Régime que ni tota la nostàlgia convergent ho ha pogut esmenar.

Tot i l’estranyesa de veure un home que s’apropa a la vuitantena demanant aires de canvi, pel que fa a l’electorat independentista, Trias ha tingut la gràcia —i la sort— de semblar jove si se’l compara amb Ernest Maragall (un polític que, a banda de la pulsió gerontocràtica, no comparteix amb en Xavier el do de la simpatia). Però l’electorat acostuma a votar amb una certa perspectiva de durabilitat, i tampoc hi ha ajudat gaire que el líder d’aquest projecte unipersonalista digui als electors que, en cas de perdre les eleccions, fotrà el camp del consistori. La gent pot ser una mica lenta, però ruca del tot ja seria molt demanar. Per altra banda, el sobiranisme acumula una certa memòria, i té prou gràcia que Trias s’hagi posat Jordi Pujol a la boca durant totes les setmanes de precampanya quan fou uns dels primers polítics que renegà de l’ombra corrupta de l’antic president. El camí del mig, insisteixo.

També resulta molt irònic que Trias, en una de les poques afirmacions notòries que li hem escoltat fins al moment, hagi fet marxa enrere a l’hora de defensar que un barceloní va curt de butxaca encara que guanyi 3.000 euros. Si, com diuen els cursis, fos un candidat business friendly, no només hauria mantingut una afirmació molt objectivable (si hom sap sumar), sinó que hauria fet trempar el seu electorat hipotètic dient-li que les seves polítiques aconseguirien ciutadans amb més pasta al banc. Té molta raó Junqueras quan sosté que, a la llista de Trias, hi ha gent que abandonà el país pels volts del 2017, però l’Oriol oblida que ell no només ens abandonà aquell any... sinó tots els següents. L’alcalde Trias s’estalvià el trasbals de l’1-O i ara vol fer-nos recular al passat com si res de tot allò no s’hagués esdevingut. Però les màquines del temps són cosa de la ficció, no pas de la política.

L’últim recurs no acostuma a funcionar i la nostàlgia no preludia gaires canvis. Tot el contrari. De fet, la història té aquella tossuda i afortunada tendència a exercitar-se en la repetició.