Adrián Guerrero Aguilar (Blanes, 1998) és un d'aquests pocs nens que ha aconseguit complir el seu somni, ser futbolista professional. Als seus 25 anys està passant per un dels seus millors moments a la lliga suïssa, de la mà del FC Zurich, on s'ha convertit en un autèntic ídol. A la seva esquena porta l'honor d'haver estat a la Masia del Barça, al Reus, el València Mestalla, el Lugano i d'haver debutat en Primera Divisió amb el primer equip che. Tanmateix, el camí d'Adrián, des que comencés a jugar a l'equip del seu barri, fins a guanyar una lliga amb el Zurich, no ha estat gens fàcil. Lesions, entrenadors que no comptaven amb ell, fins i tot un problema de cor que va estar a punt d'apartar-lo dels terrenys de joc, una infinitat d'obstacles que ha hagut d'anar superant fins a convertir el seu somni en una realitat, i és que Adrián, és un autèntic 'Guerrero'.
Començarem des del principi... Passes pel club del teu barri, el Cala Guidó, pel Blanes, pel Vilassar i d'allà fas el salt a la Masia, com va ser aquest procés per a tu?
Com has dit començo al club del meu barri, jugant des que tinc ús de raó. M'imagino que perquè la gent juga, al parc, també l'escola... Jo començo al Cala que era l'equip del barri, que era el que em quedava més a prop de casa. Va ser un pas molt feliç. Després me'n vaig anar al Blanes, vaig estar allà dos anys. En aquell temps me'n vaig anar perquè, encara que sempre hi ha hagut rivalitat entre Cala i Blanes era l'equip del poble i el que tenia les millors categories. Si no recordo malament estava allà el Tarradellas. Encara que crec que era l'últim any i ell ja se n'havia anat, però totes les categories que eren fortes encara hi eren. Recordo que estaven en Preferent i en Divisió d'Honor. Simplement me'n vaig anar a jugar contra el Barça i contra l'Espanyol. Aquest era l'objectiu, i així va ser. Allà vaig ser en Benjamí de segon any, i en Aleví de primer, i després me'n vaig anar al Vilassar de Mar. Em va sortir un bon any i em va trucar el Barça per fer les proves. Va ser una setmana d'entrenament allà. Recordo que va ser al novembre, al principi de temporada i ja em van dir que sí, que em volien per a l'any que ve, que s'anaven a posar en contacte amb mi més endavant, per 'oficialitzar-ho' tot, encara que tampoc no era oficialitzar res perquè era un nen petit. Al final era que et donessin la seva paraula de què sí, que m'anaven a fitxar. Aquell any també vaig tenir l'oportunitat d'anar amb la secció catalana i de jugar el campionat que es jugava de seleccions d'aleví sub-12 i també em va voler l'Espanyol. Però bé, em feia més il·lusió anar al Barça i li vam donar la nostra paraula al Barça.
Quan et fitxa el Vilassar que ja veus que vas fent aquests passos per complir el teu objectiu que era jugar professionalment a futbol. Com vius aquest procés d'anar veient que a poc a poc sembla que s'apropa al moment de fer aquest salt?
La veritat que jo sempre tenia molt clar que el meu somni era ser futbolista, però, m'imagino com tothom. Bé, és que sé de primera mà que tot nen, almenys al barri, volia ser futbolista de petit. Jugaves al parc, al camp, a l'escola... I tothom s'imaginava amb ser futbolista. Ho parlàvem entre tots, el primer que es responia quan et preguntaven quin era el teu somni, gairebé tots o molts dèiem que era ser futbolista. Llavors, això ho tenia, però tampoc no sabria dir-te ben bé, si en aquell moment era ambició, simplement era un somni. Al cap i a la fi, jugava perquè m'encantava jugar a futbol, perquè era la meva passió i perquè també era el meu somni. Després sí que és cert que me'n vaig al Blanes per poder jugar contra el Barça i l'Espanyol perquè em feia il·lusió. Ens n'anàvem l'Antelo i jo del Cala, perquè era una cosa que al Cala la veies molt lluny. Després em vaig anar al Vilassar de Mar perquè tenia millors categories encara, és a dir que estava jugant en Divisió d'Honor, que era una categoria per sobre del Blanes i també perquè et volen, però sense pensar que et puguin fitxar el Barça o l'Espanyol, al revés. Recordo que anàvem amb un company al cotxe i dèiem: "que avorrit ha de ser jugar al Barça i l'Espanyol que guanyes sempre". Després vaig tenir la sort que al cap d'uns mesos estava allà jugant amb el Barça.
Quan ja s''oficialitza' que et quedaràs al Barça com és aquell moment?
Érem un dilluns a casa de nit i van trucar al telèfon i recordo que el vaig agafar jo. Era el coordinador del Vilassar de Mar i va preguntar que si estava el meu pare i li vaig dir que sí. Llavors ell es va posar a parlar a la cuina i jo era fora i com un nen qualsevol vaig intentar posar una mica l'orella. Recordo haver sentit que deien alguna cosa del Barça i jo després li vaig preguntar al meu pare quan va acabar de parlar amb ell i li vaig dir "t'ha dit alguna cosa del Barça?" I em va dir que no, que era per un tema de la fitxa. Llavors, no li vaig donar més importància perquè m'ho vaig creure. Al següent dia que teníem entrenament, jo no tenia ni idea de res, però en acabar, quan estàvem estirant, l'entrenador va dir "feliciteu el vostre company Adri que anirà a fer la proves amb el Barça", així va ser com me'n vaig assabentar. I després sí que és cert que, una vegada ja vaig fer les proves, em van ser molt bé i quan les vam acabar em van dir que sí, que comptaven amb mi per a l'any que ve. Llavors, es pot dir que era més o menys oficial. Això va ser a final de novembre o així i encara quedava tot l'any i recordo que vam jugar un partit al camp de la Damm i estava per allà el coordinador del Barça, llavors el nostre entrenador va anar després a parlar amb ell perquè em diguessin alguna cosa perquè no m'havien tornat a dir res després d'allò i l'Espanyol feia dues setmanes que havia preguntat per mi, que volien que firmés la fitxa ja i tot per a l'any següent. Després d'això es van posar en contacte amb els meus pares i els van dir que sí, que comptaven amb mi per a l'any que ve. Després vam anar a jugar un torneig amb la selecció catalana sub-12 a Miranda de l'Ebre, van venir els meus pares i allà la mà dreta del coordinador va estar menjant amb ells, que els van convidar, imagino que per explicar-li una mica les coses. No sé exactament per a què la veritat, a mi m'ho van explicar després.
Quan et poses per primera vegada la samarreta del Barça, què et dius a tu mateix, com reacciones davant d'això?
Al principi va ser complicat, perquè, clar, passes a formar part del Barça que és el millor planter que hi havia a Espanya i un dels millors del món. Ja no estaves al Vilassar, que, encara que fóssim seleccionats, no era el mateix. El Barça va ser el pas següent, hi havia gent de tot el món i el nivell òbviament es va incrementar. Ja comences a viure el que és la pressió de jugar al Barça, no només pel fet d'haver de guanyar cada partit, sinó pel fet que tu saps que cada any és una escabetxada. Cada any podia entrar qualsevol jugador de qualsevol part, ja no només de Catalunya ni d'Espanya, eren de tot el món. Recordo tenir converses amb els meus companys, teníem 12 o 13 anys, que dèiem "jo crec que aquest any em fan fora a mi perquè no estic jugant" i estàvem tots cagats. Allà passava de tot, l'any que vaig entrar el lateral dret jugava sempre i l'any següent no va seguir. Tu t'imaginaves que si jugaves sempre tenies més possibilitats de quedar-te, però també hi havia de vegades que un que havia jugat tot l'any potser se'l carregaven. Aquesta situació és molt difícil i més amb 12 o 13 anys, perquè no depenia de tu.
El teu pas pel planter del Barça et va fer madurar més ràpid?
Òbviament, perquè comences a conviure amb aquesta pressió que potser no és normal en un xaval de 12 o 13 anys. És una pressió que penso que és més normal en un adolescent, quan s'ha d'enfrontar a uns exàmens de Batxillerat i Selectivitat, que comences a conviure amb pressió, això els meus companys i jo ja ho portàvem de feia molts anys. Aquesta pressió de dir "he d'entrenar molt bé i jugar molt bé" perquè si no te n'anaves fora, perquè et pots imaginar qui decideix, però no partint de què decideix.
El teu pas pel planter del Barça ha tingut molta importància i t'ha fet ser millor, tant futbolísticament com a persona.
Sí, òbviament. Principalment pel que hem comentat anteriorment d'aquesta pressió que m'ha fet créixer molt com a futbolista i m'ha ajudat a estar preparat davant de situacions adverses, perquè jo ja me les trobava en aquell dia a dia des que tenia dotze o tretze anys. I sobretot en l'àmbit futbolístic, m'ha ajudat moltíssim perquè òbviament tàcticament, a nivell concepte de joc... He après molt, és una escola increïble. I pel que fa a valors també perquè el que t'intentaven inculcar, ja fossin els entrenadors, o el club en general, són valors que he anat mantenint durant tota la meva carrera i que formen part de la meva personalitat. El fet de donar sempre el màxim, en cada entrenament, en cada partit, de ser professional i de cuidar-te i de tenir bons valors com la companyonia.
Parlant d'adversitats... Primer vas tenir una lesió de genoll, sent jugador del Barça encara, i van decidir cedir-te a la Damm, vas témer que allò fos definitiu?
Sí. Jo recordo que tinc la lesió del menisc del genoll esquerre que em van haver de treure un tros. El vaig tenir en Cadet A, amb setze anys, i a sobre era l'edat clau perquè en complir-ne setze, és quan tu pots firmar el teu primer contracte professional amb el club, quan fas el pas a juvenils, que en teoria és el pas important dins del club. Per a mi hi ha dos passos rellevants dins del Barça, un és el de Cadet a Juvenil i l'altre el de Juvenil al segon equip. I lògicament, el del filial al primer equip, però estem parlant d'un altre nivell. Allò va ser dur perquè jo m'havia lesionat i em van dir que no em preocupés, que estigués tranquil que jo anava a estar al Juvenil l'any següent, que me n'anava a anar a viure La Masia i tot. Recordo que en l'Institut en la graduació em fan un comiat, anunciant que me n'anava a La Masia. Després ens plantem en la pretemporada de Juvenil, hi havia molts jugadors a la plantilla, i a tres de nosaltres, García Pimienta ens diu que érem molts i que havien decidit entre tots que no anàvem a tenir minuts i que ens n'havíem d'anar. Tu com a nen el que entens és que no et volen i que et fan fora. Aquell moment va ser dur, perquè jo havia començat la pretemporada després de la lesió i no és bonic que et diguin que no compten amb tu per a aquell any. Me'n vaig poder anar al Girona o a la Damm i en aquell moment ens decidim per la Damm perquè ens portaven a entrenar i tot. Fins i tot em van donar l'opció de quedar-me a La Masia, però jo vaig dir que me n'anava cap a casa, que no em volia quedar allà veient com tots els meus companys anaven a entrenar i competir al Barça mentre jo estava en un altre equip. En aquell moment t'enfonses, perquè és una llauna, però al futbol de vegades quan se't tanca una porta s'obre una finestra i això és el que va passar. Sense jo saber-ho l'any de la Damm em va venir fenomenal, perquè venia de lesió i necessitava jugar i ho vaig jugar pràcticament tot. Vaig agafar molta confiança, i només vaig tornar jo al Juvenil del Barça l'any següent.
Hi ha un moment en què et detecten un petit problema al cor, i et diuen que has de deixar de jugar a futbol almenys un temps, vas témer haver de deixar de jugar definitivament?
En les proves mèdiques de principi de temporada, a l'electrocardiograma, van veure una cosa diferent. M'ho va controlar la cardiòloga i em va fer una ecografia del cor i va veure que tenia una petita hipertròfia. És difícil d'explicar, però així resumint, vol dir que una part del cor era una mica més gruixuda del normal. Em van fer parar tres mesos, no podia fer res d'esport per saber si això disminuïa o no, o si era una cosa genètica o a causa de l'esport. Va ser dur perquè la veritat és que pintava malament, pensava que havia de deixar el futbol. A sobre has d'estar aquells tres mesos amb la incertesa de pensar "què passarà amb mi". Tenia 18 anys i era a prop, però no sabia que podia passar amb mi i cap a on podia anar la meva vida. Al cap dels tres mesos em van tornar a fer controls, van veure que em va disminuir i van entendre que era a causa de l'esport, tot i això, cada any em faig controls, però és per la meva salut així que no hi ha problema.
Justament en aquell moment, has de fer el salt al filial, però decideixen que ja no compten més amb tu i te'n vas al Reus, on també vius un moment complicat...
Jo ja ho veia venir. Pensa que sí que vaig jugar en juvenils, però el segon any ho vaig fer amb el B, quan en teoria els forts de segon any passen a l'A. L'últim any amb el Juvenil A, fins al gener no vaig jugar pel tema del cor, i quan ja estava bé crec que vaig jugar només 10 partits. Ja veia que era impossible passar al filial, perquè estava a punt de pujar a Segona, i després perquè tenia per davant a Cucurella, jo m'imaginava que tocava sortir. Encara que sàpigues que no continues, quan et diuen que no compten amb tu i allà sí que s'acaba el món Barça, és un pal dur. Vaig sortir d'allà i em van començar a caure les llàgrimes i vaig començar a plorar, perquè encara que ja ho sàpigues és dur que et diguin que no et creuen vàlid per passar al filial. Al Reus, el primer any jugo al filial que acabava de pujar a Tercera. Vaig jugar molt, però la veritat que era un altre món, un altre futbol, t'ajuda a adonar-te de la realitat del futbol. Aquell any alguns mesos ja no pagaven al dia i van començar a fer coses estranyes. L'any següent vaig pujar amb el primer equip, però tenia fitxa de filial. Van fer molt bon equip, però no hi havia diners, i a molts no els van poder ni inscriure. A partir d'allà, ens van pagar un mes, i després ens van deixar de pagar. Vam estar cinc mesos sense cobrar, va ser una situació molt dolenta. Sobretot per a mi perquè era la meva primera experiència com a professional i et trobes que el propietari et mentia. Al final vam haver de sortir, perquè el propietari es va comprometre amb els capitans a què ens deixaria sortir lliures si no cobràvem fins a una certa data. El primer equip i nosaltres vam contractar un advocat que va ser ell que va haver de bregar amb tot això, vam poder sortir del club mitjançant un advocat gràcies a un acord que havien arribat amb el propietari, va ser un enrenou la veritat. Per sort ens en vam poder anar perquè, si no, no sé què hauria passat la veritat, perquè no es podia competir, al club no li van deixar competir més en Segona Divisió, és una situació que mai no s'ha donat, que no li permetin a un club continuar competint.
El Reus et va donar l'oportunitat de créixer i debutar a Segona, i després te'n vas al València Mestalla, on després d'uns anys aconsegueixes la capitania del filial i l'any de pandèmia debutes en Primera Divisió amb el primer equip...
Sí, és just el que et deia abans que et tanquen una porta i s'obre una finestra. Estava vivint el futbol professional a Segona, jugant en camps increïbles com el de l'Sporting, Las Palmas, el Depor... I després me n'he d'anar a jugar a Segona B, que és una categoria molt bona, però jo pensava que ja me l'havia passat, perquè me l'havia saltat, però no. El primer mig any al principi va ser difícil perquè no jugava, però més tard, vaig tenir sort perquè estava preparat quan es va lesionar el titular, perquè entrenava bé i tot i vaig agafar l'oportunitat i em vaig quedar jugant jo. L'any següent vaig ser el segon capità, ho jugava tot i quan va arribar la pandèmia vaig tenir la sort de debutar en Primera Divisió amb el València.
Un moment, en el qual et passen moltes coses pel cap, quan et diuen "escalfa que surts".
Sobretot abans d'això, perquè anar convocat ja era un somni, era un objectiu que tenia estant al filial. Jo sabia que era el tercer lateral esquerre, perquè només n'hi ha dos més amunt, i sabia que si faltava un anava jo. Cada vegada que algun lateral esquerre estava tocat jo anava a entrenar amb ells. Jo pensava "a veure quan cau la primera convocatòria" i quan això va passar va ser increïble. Vaig trucar als meus pares i estava molt emocionat perquè era un somni simplement anar convocat. No m'imaginava poder debutar i vaig jugar mitja part. Et passen moltes coses pel cap, tants anys... Et passa pel cap el teu pare, la teva mare, el teu germà, els teus amics, la teva parella... Molts pensaments, i la veritat és que és difícil concentrar-se en aquell moment.
Després d'això, primer te'n vas al Lugano, què fa un català a Suïssa?
En haver acabat la temporada jugant amb el primer equip, vaig pensar que era el moment de fer el salt al futbol professional i anar-nos-en cedits a un equip professional, a un Segona o a un Primera a l'estranger. A mi em cridava més anar-me'n a Segona Divisió aquí, hi havia equips interessats, però no hi havia un interès concret. Jo crec que m'hagués sortit alguna cosa, perquè me'n vaig anar al Lugano molt aviat, però el Lugano estava molt interessat i em volien tant sí com no. En aquell moment a l'Acadèmia estava Marco Otero que coneixia el futbol suís, i jo sempre havia volgut emprovar-me, sortir a l'estranger i demostrar-me a mi mateix que de veritat volia ser futbolista i que aniria a on fes falta a demostrar-ho. I així va ser, me la vaig jugar. Vaig sortir cedit al Lugano, i va ser un any que vaig jugar molt i vaig aprendre moltíssim, sobretot l'italià, una altra cultura, un altre país, una ciutat molt bonica i un altre tipus de futbol, molt bona experiència.
Gràcies a això fitxes pel Zurich, on per sorpresa, guanyeu la lliga...
En haver fet un bon any a Lugano, perquè vaig jugar tots els partits que estava disponible, això va fer que molts equips de Suïssa s'interessessin per mi. Em quedava un any de contracte a València i vam decidir que si no tenia lloc al primer equip, que ja ho sabíem perquè la meva posició estava coberta, vam acordar que em deixessin lliure i em vaig decidir pel Zurich, que és un club històric i que volia tornar a ser un equip fort a la lliga, i la guanyem el meu primer any, allò va ser una bogeria.
Aquella temporada, després de guanyar la lliga us quedeu a un pas de jugar la Champions League, però us classifiqueu per a l'Europa League, on us enfronteu a equips com Arsenal o PSV, un altre objectiu complert...
Sí, gràcies a guanyar la lliga vam tenir la sort de disputar les prèvies de Champions, allà vam caure a la primera contra el Qarabag, però vam guanyar les següents, primer contra el Linfield d'Irlanda del Nord i després contra el Hearts d'Escòcia i ens vam classificar a Europa League. Va ser una bogeria. Poder jugar al camp de l'Arsenal era un somni que es feia realitat i jugar a Europa que, encara que no fos la Champions, l'Europa League és una cosa increïble. La llàstima és que a la lliga estàvem molt malament, perquè vam començar malament l'any i això de jugar dues competicions ho vam arrossegar i no vam poder gaudir tant com si haguéssim estat millor en lliga.
Aquest any heu començat molt millor, sou a la zona alta de la classificació, hi ha bones sensacions?
Això d'anar líder, ara, és anecdòtic. L'important és que hem començat bé la temporada, hem sumat molts punts, que tots ho haguéssim firmat al principi de temporada després de l'any passat que va ser molt difícil, però som ambiciosos. Podríem haver sumat més perquè ens han empatat algun partit al descompte. Estem contents, però sabem que podria anar millor, però l'important és fer un bon any, ser a dalt i no patir com la temporada passada. L'objectiu és estar entre els sis primers, que disputaran el play-off pel títol, perquè aquest any els sis de baix juguen per no descendir, i els sis de dalt pel títol.
Ara que ets futbolista professional, has guanyat una lliga, has jugat a Europa, què et queda per fer?
Soc molt ambiciós, la veritat. Sempre he dit que m'agradaria jugar a les millors lligues del món. És un objectiu que és aquí i que tant de bo es doni un futur pròxim. Tot el que sigui fer passos endavant: jugar en altres lligues millors, amb clubs històrics i tots aquests reptes que em facin créixer com a jugador i com a persona, aquest és l'objectiu.
Tornar al Barça és difícil, però si et sortís l'oportunitat de tornar a Catalunya, de la mà de l'Espanyol o el Girona, per exemple, t'has plantejat aquesta possibilitat?
Òbviament, un sempre troba a faltar casa. Tant Girona com Espanyol són dos clubs molt grans i clar que m'agradaria tornar a LaLiga. En un futur m'agradaria. Tampoc no tinc pressa, no seria tornar per tornar, també hi ha altres lligues que em criden l'atenció, per exemple, Alemanya o Itàlia. Sí que m'agradaria tornar, però tampoc no és que em mori de ganes, m'agradaria viure altres experiències. Quan un surt fora l'experiència és bonica, si està l'oportunitat, òbviament m'agradaria tornar, però tampoc no passa res si no torno, que sigui el que hagi de ser.
Veus factible, en un futur no molt llunyà, fer el salt a una de les grans lligues?
Aquest és l'objectiu, la veritat. Aquest any tant de bo sigui molt bo, perquè també acabo contracte i veurem el que passa. Al futbol mai no se sap, però òbviament el meu objectiu és aquest, vull apuntar alt, soc exigent amb això i estic treballant de valent perquè l'oportunitat arribi, o almenys per ser a prop.
Fent una menció al barri, al Ca La Guidó, que com hem comentat van ser els teus inicis, com va influir el teu pas per allà?
Forma part de mi. Quan jo jugava allà era molt petit, vaig entrar amb 5 anys i me'n vaig anar amb 10, però sobretot et diria que influeix en mi, que és part de la meva personalitat perquè és el barri. Jo soc de Ca La Guidó, els meus pares viuen allà, i m'he criat allà. És el barri, sempre que puc m'escapo al camp a veure algun partit. Tinc molts valors que s'identifiquen amb el barri: la humilitat, treballar fort, ser bona persona, ser agradable amb els altres... Estic molt orgullós, sempre ho dic que soc de Ca La Guidó, m'enorgulleix el que representen.
Per a tots aquells nens que somien aconseguir el que tu has fet, quin consell li donaries?
Que gaudeixin, que si els agrada de veritat que vagin assolir-ho. Que espremin la seva passió al màxim, que juguin sempre que sigui possible. Que gaudeixin, sobretot, que no es pressionin gaire i que s'ho passin bé als seus equips i amb els seus amics i el que hagi de ser serà. Però que ho somiïn fort, que ho treballin, les coses es compleixen, per què no? Cal anar darrere d'això.
I a aquells que no el puguin complir?
És més fàcil, perquè l'estadística ho diu, de tots els nens que juguen a futbol n'hi ha molt pocs que arriben a ser professionals. Jo crec que no és qüestió de ser futbolista professional o no, està clar que jo soc un afortunat perquè em guanyo la vida amb això i soc un privilegiat, però si no fos professional estaria jugant al meu barri, perquè m'apassiona el futbol. Si de la teva passió pots fer el teu treball, perfecte, és el somni de molts, però si no ho pots aconseguir, no pot deixar de ser la teva passió i no has de deixar de jugar a futbol per no ser professional.