El soroll de les obres per aixecar les graderies de la pista central del Reial Club Tennis de Barcelona són la banda sonora de l'entrenament d'Albert Ramos Viñolas (Mataró, 1988). El millor tennista català, número 24 del rànquing ATP, continua la seva posada a punt amb la mateixa mentalitat que l'any passat el va convertir en la dissetena millor raqueta del món: "No m’estic trobant en el meu millor moment, però crec que tot s’ha de relativitzar una mica".

Ramos afronta el seu debut a l'Open Banc Sabadell, una cita "molt especial', amb una consigna clara: "L'objectiu no és perdre la final contra Nadal, sinó jugar i guanyar el torneig". I ho fa després de caure a la segona ronda del Masters 1000 de Montecarlo contra l'alemany Philipp Kohlschreiber. "Si juguem entre 25 i 30 campionats l’any, el més normal és perdre 30 partits", comenta per donar valor a l'èxit en un esport tan físic com mental.

El seu discurs és agraït en un esportista d'elit: calmat, serè, realista i sense estridències. Les seves paraules no ocupen titulars; el seu tennis, sí. "Penso que el que jo opini no és prou important perquè la gent ho sàpiga", es defensa mentre evidencia un gran coneixement del tennis, després d'onze anys com a professional: "Abans hi havia més especialistes, ara tot va més ràpid".
 

El reconforta veure’s al número 24 del rànquing de l’ATP?

En tennis, com que és un esport individual ordenat per un rànquing, sempre estàs pensant a intentar millorar i a no perdre posicions. És complicat que això et reconforti, perquè tot és tan intens que simplement em dedico al dia a dia i poques vegades m’aturo a pensar-hi. Hi ha moments que veus que si sumes, puges, però és el mateix si estàs al 100 o al 17.

No aixeca la veu, fuig de les polèmiques... Això l’ajuda centrar-se en el tennis?

No ho sé. Soc així i no ho faig perquè vulgui passar desapercebut o estar més concentrat. Penso que el que jo opini no és prou important perquè la gent ho sàpiga. Les meves opinions són meves, com qualsevol persona normal. Intento no entrar en problemes innecessaris.

Vostè té 30 anys. Es considera especial per haver entrat entre els millors relativament tard?

Ja m'hauria agradat estar com ara amb 23 anys, però és el que hi ha. Sempre he intentat fer el que he sabut i he donat el màxim. No crec que em pugui retreure res. Les coses han anat així.

En què dedica més temps del seu entrenament?

Ara estic intentant agafar ritme i sensacions. No sempre es juga bé, i menys en un entrenament. No em trobo en el meu millor moment, però crec que tot s’ha de relativitzar una mica i estar tranquil per continuar entrenant.

En què creu que té marge de millora?

Aquesta pretemporada passada he entrenat molt fort i molt bé, però de moment els resultats no han estat els esperats. A vegades, quan menys t’ho esperes, les coses surten. L’esportista, quan entrena molt, espera resultats immediats...

L’experiència és un valor afegit respecte als tennistes més joves?

Té la part bona i la part dolenta. La part bona és que hi ha situacions que les has viscut moltes vegades. Hem de pensar que, si juguem entre 25 i 30 campionats l’any, el més normal és perdre 30 partits. He guanyat un campionat en tota la meva carrera i les altres setmanes sempre he acabat perdent. En això es tracta de perdre com més tard millor. La part dolenta és que hi ha una bossa on s’acumulen les derrotes, i s’ha de saber portar.

Per això és important el treball mental...

Molt. El psicòleg esportiu probablement va molt bé, però a mi no m’ha interessat mai. Crec que mentalment soc un jugador bastant lluitador, perseverant... així que no ho considero un punt feble.

Menja sense gluten. Això és un hàndicap?

No, perquè al final menges coses que et cauen bé. El problema seria si no pogués menjar pasta ni arròs sense gluten. El dia de partit no canvio mai la dieta i miro de menjar zero salses. Tenim la sort que l’ATP és una organització professionalitzada i als tornejos sempre hi ha menjar òptim per als esportistes.

El tennis cada vegada és mes professional...

La gent està més preparada en força i resistència. Tot va més ràpid. Tots els jugadors poden ser bons en terra, gespa i pista ràpida. Abans hi havia més especialistes. La gent s’està cuidant molt més: alimentació, preparadors físics i fisioterapeutes. Abans, amb 30 anys, estaves retirat, i ara encara te’n queden uns quants més.

Com divideix l'èxit entre el seu equip?

No en tinc ni idea. Sempre és molt important tenir un equip en qui confiïs i que vol el millor per a tu. Segur que el meu entrenador té molta part de l'èxit, però no en sé el número. Potser amb un altre entrenador hauria estat més bo, o potser no hauria estat tennista. El que et puc dir és que el meu entrenador i el meu equip m’han ajudat en tot el que han pogut. Els estic molt agraït.

Li va saber greu no jugar els quarts de la Copa Davis contra Alemanya?

Sí, perquè la primera ronda va ser una gran experiència. Em feia il·lusió, però les competicions per equips funcionen així. Hi ha un capità que ha de decidir, i en aquest cas només em va quedar acceptar-ho.

Què canvia entre jugar un torneig i una eliminatòria de la Davis?

La Davis és una competició per equips i no només jugues el teu partit, sinó que et desgastes amb els altres. A més, quan ets a la pista hi ha un entrenador, uns companys, un equip tècnic... Té una mica més d’atenció de la gent. Després, tant si vols com no, no és el mateix entrenar per a un campionat que fer-ho quan t’estàs jugant el lloc, entre cometes. Et pressiones més, sense voler, perquè passes més temps competint.

L'Open Banc Sabadell és un torneig especial?

Sí, molt. Fa molts anys que tinc la sort de jugar aquí, i és un torneig que m’agrada molt. Visc a prop de les pistes i la gent em ve a veure: família, amics, coneguts del tennis català...

Encara recorda el partit contra Murray?

A Montecarlo el vaig guanyar perdent 3-0 al tercer set, i aquí vaig perdre servint amb 5-4 per guanyar el partit. Són coses del tennis. Un partit que no havia de guanyar, vaig guanyar-lo. I aquest, quan hi estava més a prop, el vaig perdre. No em faig mala sang.

Hi ha motius per somiar en una final Nadal-Ramos?

No en tinc ni idea. Ara mateix he de tornar a agafar el nivell. L’objectiu no és perdre la final contra Nadal, sinó jugar i guanyar el torneig.

Des de dins el circuit tenen la sensació que la rivalitat Federer-Nadal és excepcional?

Sí, però tinc la mateixa sensació amb Djokovic. Ara no està al seu millor nivell, però és increïble.

Si pogués construir el tennista perfecte, què triaria de cadascú?

El servei de Raonic, la dreta de Federer o Nadal, el revés de Djokovic, la voleia de Federer, la mobilitat de Djokovic o Murray i la mentalitat de Nadal.

Té algun objectiu marcat al calendari?

No ha estat el millor inici de temporada, així que intentarem recuperar el nivell a poc a poc perquè els resultats arribin. Assenyalar-me un torneig seria posar-me més pressió; cada torneig és important. Els punts són iguals a tot arreu i he de dedicar-me a guanyar-ne com més millor.

Com porta això de viatjar pel món cada setmana?

És la meva feina. Al final hi ha moments de tot, però sempre intento veure que és una sort. I ho veig més quan soc a casa.

Fins quan es veu jugant?

No ho sé. El tennis et retira, més que tu et retires del tennis.