L'Eurocopa d'Alemanya 2024 serà la segona que se celebrarà al país teutó. La primera va ser l'històric Campionat d'Europa de 1988, un torneig que va deixar per a la història imatges inoblidables, com la del golàs de Marco Van Basten a la gran final, la volea impossible d'un dels millors davanters europeus de tots els temps, davant l'alegria de Rinus Michels.
En aquesta ocasió, però, la final se celebrarà, com és l'habitual, a la capital del país amfitrió, Berlín. I és que a l'edició de 1988 la seu escollida va acabar sent Munic. L'elecció cal emmarcar-la en el context de la Guerra Freda de l'època. El bloc soviètic es negava a acceptar Berlín com a ciutat pertanyent a l'Alemanya Occidental, fins al punt d'amenaçar de no participar si Berlín acollia partits del torneig.
Les 8 elegides d'Alemanya 88
Mentre que a Alemanya 2024 hi haurà un total de 24 participants, rècord històric d'equips, a Alemanya 1988 només hi va haver 8 seleccions, ja que en aquells temps les fases finals eren molt més selectives. Amb Alemanya Occidental ja classificada com a amfitriona, les altres 7 seleccions es van decidir d'una forma tan senzilla com complicada, 7 grups en els quals arribaven al torneig els 7 guanyadors. I les vencedores van ser Espanya, Itàlia, l'URSS, Anglaterra, els Països Baixos, Dinamarca i Irlanda. Seleccions com França, que defensava títol, Portugal, Iugoslàvia, Txecoslovàquia o Bèlgica es van quedar fora.
El sistema de torneig va ser el de 2 grups de 4 equips dels quals els 2 primers de cada grup es van enfrontar creuats en unes semifinals a partit únic. Per guanyar l'Eurocopa, doncs, s'havien de superar només 5 partits. En el grup 1 van quedar emmarcades Alemanya Federal, gran favorita en ser l'amfitriona, Itàlia, Espanya i Dinamarca. I en el 2, els Països Baixos, l'URSS, Irlanda i Anglaterra.
Alemanya Federal i l'URSS dominen la fase de grups
En el grup 1, Alemanya, amb un equipàs, amb jugadors del nivell de Brehme, Kohler, Littbarski, Matthaus, Völler o Klinsmann, va empatar 1-1 en la primera jornada contra Itàlia, que també es va presentar al torneig amb un gran equip, amb futbolistes de la talla de Baresi, Maldini, Bergomi, Ancelotti, Donadoni, Mancini i Vialli. L'Espanya de Miguel Muñoz va aconseguir imposar-se a la Dinamarca de Michael Laudrup en el primer partit, amb un espectacular 2-3, però no va poder fer res contra les dues gegants, que van accedir a les eliminatòries, Alemanya com primera per un gol de diferència respecte a Itàlia.
En el grup 2, la gran dominadora va ser l'URSS del mític Valeriy Lobanovski, que va vèncer als Països Baixos i a Anglaterra i només va punxar contra una sorprenent Irlanda, amb la que va empatar 1-1. Amb una Anglaterra decebedora, que no va sumar ni un sol punt, la segona plaça se la van jugar els Països Baixos i Irlanda en un partit dramàtic disputat a Gelsenkirchen. Als oranje només els valia la victòria, que va arribar en el minut 82 gràcies a un gol de Wim Kieft.
Una de remuntada per iniciar el somni
La primera semifinal va ser llegendària, la que va enfrontar a Alemanya Federal amb els Països Baixos, llavors coneguda com a Holanda. En un Volksparkstadion, a Hamburg, ple a rebentar, l'ambient estava molt enrarit pel context històric, ja que els neerlandesos no oblidaven la sagnant invasió patida per l'Alemanya Nazi en la II Guerra Mundial. Els locals eren els clars favorits i van posar un peu a la final gràcies a un gol de Matthaus, des del punt de penal, ja entrada la segona meitat. Els tulipes van aconseguir l'empat també de penal, comès sobre Van Basten i transformat per Koeman. I quan semblava que el partit se n'anava a la pròrroga, Van Basten va aconseguir un gran gol, amb una rematada creuada, la qual cosa significava el primer bitllet per als Països Baixos per a la final d'una Eurocopa. Alemanya Federal estava fora.
Menys història va tenir la segona semifinal, que va enfrontar a l'URSS amb Itàlia, a Stuttgart. I és que la piconadora soviètica no va tenir compassió d'una selecció azzurra amb millors individualitats, però irregular, i es va imposar per 2-0, amb gols de Lytovchenko i Protasov, ambdós jugadors del Dinamo de Kíev, bloc d'aquella selecció.
La volea impossible de Van Basten
A la final, doncs, s'anava a repetir l'URSS-Països Baixos de la fase de grups, per la qual cosa la gran favorita per endur-se el títol era la selecció roja, que ja havia guanyat als oranjes amb certa facilitat. En el record, a més, estava la final del Mundial 74, també disputada a l'Olympiastadion de Munic, en la qual la Taronja Mecànica de Johan Cruyff va caure contra Alemanya Federal (2-1). La història va començar a canviar en el minut 32, quan Ruud Gullit va obrir el marcador amb una gran rematada de cap.
L'URSS no es va ensorrar i va buscar l'empat amb insistència, generant ocasions de gol molt clares, fins que Van Basten va caçar una centrada bombada de Muhren per inventar-se la volea més mítica de la història del futbol. L'URSS no es va rendir i va poder ficar-se a la final mitjançant Belanov, que en només 2 minuts va enviar una pilota al pal i va fallar un penal. Va ser el final de la llegendària selecció soviètica de Lobanovski i la revenja dels Països Baixos, que després de perdre les finals dels Mundials de 1974 i 1978, va aconseguir el seu primer èxit internacional amb una generació de futbolistes fantàstica, amb l'històric Rinus Michel a la banqueta i estrelles com Van Basten, Gullit, Rijkaard, Koeman i Vanenburg a l'equip.