Aquest dissabte 3 d'abril de 2021 es juga, per fi, la final de Copa, que va haver d'ajornar-se l'any passat per la pandèmia. Volien esperar a jugar-la amb públic, però la insistència de la maleïda covid no ho ha permès. L'estadi de la Cartoixa, a Sevilla, serà testimoni d'una final que és un derbi entre dos dels equips amb més personalitat del futbol europeu i, amb permís, del planeta.

Sé el que dic. Soc donostiarra de la Reial Societat i vaig estudiar la carrera i el màster a Bilbao, on vaig fer pràctiques, precisament a El Correo, un dels millors diaris del món. Puc dir, sense que em tremoli la veu, exactament el mateix d'El Diario Vasco. També vaig fer pràctiques en aquest diari guipuscoà, on em van ensenyar a escriure. A més, a les seves pàgines, el meu Aita [pare, en euskera] em va ensenyar a llegir.

Un derbi entre l'Athletic i la Reial o entre la Reial i l'Athletic, a Bilbao o a Sant Sebastià és, probablement, la festa més gran del futbol del món sencer. No sé si a Glasgow em perdonaran les meves paraules. Sé que he de viure'l, perquè un Rangers-Celtic és el derbi més antic del món. Però el que vivim els lleons i els txuri urdin [blanc-i-blau, en euskera] és únic.

Ningú no ens guanya a rivalitat, a acudits dolents, a escarnis diversos i a totes les mofes del món. Però només som això i res més que exactament això: rivals

Ningú no ens guanya a rivalitat, a acudits dolents, a escarnis diversos i a totes les mofes del món. Però només som això i res més que exactament això: rivals. Recordo que amb un gol de Bakero vam eliminar a San Mamés a l'Athletic per presentar-nos a la final de la Copa de Saragossa. Erem darrere la porteria a la Catedral, amb les nostres bufandes, voltats d'Herri Nord arreu. Tot van ser enganxades i comentaris, cigarretes i farias, kalimotxo i descollonamenta.

Quan al final els vam eliminar, tots els atlètics ens encaixaven la mà amb força i ens deien "Ara heu de guanyar la Copa". Vam sortir cap a Pozas, la mítica zona de potes al costat de la Catedral i vam seguir de copes pel Casc Antic fins que vam agafar el primer tren de tornada a Getxo a les sis del matí, trompes perduts, feliços, cansats i amb les nostres bufandes txuri urdin. No és només que des que vam sortir de San Mamés no ens van deixar pagar ni un maleït zurito, és que ens van convidar fins i tot al tren. Són així. Som així.

Recordo per exemple quan vaig portar la Cris a veure el derbi a Donosti. Ella, que va estudiar a la Universitat de Sevilla, recordava els partits entre el Betis i el Sevilla i estava una mica atemorida. Lògic. Quan el Betis i el Sevilla s'enfronten a la màgica ciutat —aires de Roma andaluza en su dibujada cabeza, va escriure Lorca de Sevilla per al torero—, la Policia Nacional estableix un dispositiu de seguretat que divideix la ciutat pel mig perquè les aficions no es trobin ni un sol segon, perquè es pot armar un sidral, que s'arma igualment.

Una parella rival al derbi del 2013

Els del Athletic del xampany en diuen Aigua de Bilbao i, esclar, mai no paguen perquè a Donosti l'aigua és gratis. Quan demanen els vins i les kañas fan veu de tenor per impressionar

Aquí, i dic aquí encara que escrigui des de Granada. Deia que aquí, en el cas de Donosti, les dues aficions se citen a Loviejo sense citar-se. Sense guasaps ni merdes. Tots els bilbains saben que abans del partit cal anar a la Part Vella de potes, a repetir que a la badia de la Concha cal construir-hi un aparcament i a dir a totdeu que el marc incomparable de l'Arriaga és molt més bonic que el de la Concha.

Superllavors es superomple Loviejo de superbilbains, aquests superlleons macos que tot ho fan supergran. Del xampanyen diuen Aigua de Bilbao i, esclar, mai no paguen perquè a Donosti l'aigua és de franc. Quan van al moll es posen a parlar del seu Superport, que tècnicament no és més que l'Abra Exterior amb els seus espigons rotunds. Quan demanen els vins i les kañas fan veu de tenor per impressionar i per a dir com han arribat expliquen que ho han fet per la Supersud, que no és més que un vial que du de Bilbao a Muskiz per travessar la muga i estiuejar a Castro (de Castro Urdiales, Santander).

Esclaríssim, els jugadors de l'Athletic són els lleons i el seu estadi, San Mamés, la Catedral del Futbol. Ho escriuen amb majúscula —la catedral de Santiago, al Casc Antic de Bilbao, amb minúscula. No podia ser d'altri. Déu és molt important a Bizkaia, que va haver de copiar a Gipuzkoa el seu Sant Patró, Sant Ignasi de Loiola. Però l'Athletic és que és la rehòstia. Amb perdó.

Discussió a la grada al derbi del 2013

Només llavors va ser que gairebé arribem a les mans. Per pagar. Per invitar. Per convidar. Per aquella nit de la semifinal

Després de la trobada a Loviejo, les dues aficions s'uneixen, ells blanc-i-vermells, nosaltres txuri urdin, i anem plegats fins l'estadi. A Anoeta. Travessem tota la ciutat, encara bo que és gairebé en línia recta, tots cantant i tocant-nos els kollons. La Cris, en veure la massa vermella-blanc-i-blava tots de tronc, cadascú animant el seu equip, va quedar bocabadada. Tots junts, abraçant-se, amb facècies, acudits i apostes, no podia creure el que veia. L'ambient, elèctric, vibrant, únic.

No teníem entrades, així que ens vam apalankar al Txamarta, un bar de tota la vida al costat d'Anoeta. Era ple d'aficionats del Athletic i de la Real. Ella seguia amb la mosca al nas. Jo vaig anar a petar al costat d'un de l'Athletic i la seva kuadrilla. Va marcar la Real, i els hi vaig una ronda a tots. Eren vuit o així. La Cris em diu: Els convides? Esclar, els hem fet un gol, estaran tristos, li vaig explicar. Va marcar ràpid l'Athetic. Llavors fou el seu torn. Volien convidar. No els ho deixem fer. Només llavors va ser que gairebé arribem a les mans. Per pagar. Per invitar. Per convidar. Per aquella nit de la semifinal.

Aquest dissabte a Sevilla, territori neutral, tots acollits a sagrat, se celebra aquest partit que passarà a la història per centenars de raons i que vull que guanyi la Reial. Tinc al cap un titular: "Del gol de Zamora al Molinón al gol d'Oyarzabal a la Cartoixa". El text ja te'l pots ben imaginar.