Un Barça que ha utilitzat dues disfresses al Vicente Calderón davant l'Atlètic de Madrid ha obtingut una victòria que en reconforta la imatge, n'enforteix la moral i n'augmenta la cotització en la lluita pel títol de Lliga. Ha estat un Barça que ha guanyat des de la resistència. Amb una careta de feble a la primera part i una de gladiador a la segona, en la qual Rafinha ha obert el marcador i Messi, ja cap al final, ha desfet l'empat materialitzat per Godin.

Hi ha partits que es perden i es guanyen per testosterona. El del Calderón, el Barça no l'ha perdut en el primer temps perquè Ter Stegen ha estat el seu millor baluard. Però l'ha guanyat a la segona pel nervi, la puixança i l'obstinació dels seus jugadors, que han sabut aprofitar la davallada física que ha patit l'Atlètic després d'un lliurament a fons en els primers 45 minuts.

Pot ser que a la primera part moltes cròniques ja hagin parlat del que el Barça va ser i era en aquell moment. Probablement l'equip hauria de llegir que abans era un equip que dominava i que ara era el dominat en la major part d'un partit. Que abans captivava i ara era captivat; que abans dictava lliçons de futbol i ara les rebia. Que abans feia de qualsevol partit un monòleg i el rival l'escoltava embadalit, i avui qualsevol adversari l'interrompia i fins i tot li cridava. Que abans era un equip que feia propostes de joc, i avui no tenia opcions. I que ara escollia l'única que li donaven: puntada de peu a la recerca del miracle dels tres de davant; que abans el porter blaugrana era el que menys intervenia, i avui Ter Stegen és el que més es llueix, el que evita golejades majúscules, i el protagonista que l'equip encara figuri en les estadístiques amb la millor possessió de pilota.

Que abans el Barça era un equip que no feia patir els seus aficionats perquè ell tampoc patia; es divertia, i avui, en canvi, rep un constant càstig que manté la seva gent amb el cor en suspens i els seus jugadors pateixen assetjament i asfíxia.

Que abans a la banqueta es veien uns suplents somrients, i avui l'equip tenia el rostre de l'entrenador: agre, amb les celles arrufades, amb la cara amargada i fins i tot amb els braços plegats. Probablement tot això també ho pensaven els aficionats i socis que viuen en la nostàlgia.

El partit del Calderón ha estat en línies generals una continuació de l'últim disputat en el Camp Nou. En què l'Atètic va repetir la mateixa dosi de joc intens, agressiu, de pressió, com si el seu desig fos estrangular el Barça, guanyar els punts, com en la boxa, però demolint el rival.

Davant d'un joc tan punxant, al Barça no li ha quedat més remei que resar i resistir en aquesta primera part en la qual ha semblat més un equip feble que no pas un que ha arribat al Calderón amb la intenció de recuperar la imatge i mantenir la seva candidatura al títol de Lliga.

La millora del Barça en la segona part ha estat notable. Ha aconseguit escapolir-se de l'aclaparament blanc-i-vermell, que ha notat l'esforç d'una primera part superba, en la qual ha tingut el trist premi d'un empat a zero. Encara sense Iniesta en el seu millor moment, la lluita i el coratge dels jugadors, especialment de Luis Suárez i Neymar, i la valuosa actuació de Ter Stegen, salvador de diversos gols, han posat el Barça en el partit com li agrada a la seva gent.

S'han posat la granota de treball, han deixat el que semblen haver perdut al vestidor, i han obtingut un triomf per lluita, treballat, ficant el peu, rascant com rasca l'Atlètic.

El Madrid ja sap que aquest Barça, que alguns han enterrat abans d'hora, ha ressuscitat per carnaval. Ha estat una victòria per comprovar el domini que té aquest equip sobre l'Atlètic de Simeone en competicions espanyoles (el tècnic argentí no ha guanyat un partit al Barça en 20 enfrontaments) i que Messi gaudeix marcant gols als blanc-i-vermells (21 gols en 21 partits). Aquest Barça, sense ser brillant, no està mort.