El Barça va dormir la nit del 14 de febrer divorciat del seu món de somni. Havia de ser estimat el dia de Sant Valentí i va acabar sent odiat. Havia estat maltractat pel PSG al Parc dels Prínceps amb una golejada històrica (4-0). Però si el marcador va fer mal, molt més letal va semblar la imatge d'impotència que va donar l'equip. Resultat i joc van servir per rescatar fòbies i fílies de l'entorn, savis oportunistes que ja havien anunciat el desastre, però, sobretot, per demanar subreptíciament el relleu de Luis Enrique i, en definitiva, per enterrar l'equip. El barcelonisme en la seva essència. El Barça en crisi, contra la paret. Tot un problema per plantejar al gran professor Merlín.

Històricament al futbol com a la vida les veritats absolutes han tingut raó en funció dels resultats. Avui hi ha dues veritats. Una és indiscutible: el Barça va perdre 4-0. L'altra pot discutir-se: el Barça no està eliminat.

Quan Johan Cruyff va pronunciar la mítica frase de "s'ha acabat un cicle", el maig de 1994, el Barça acabava de perdre estrepitosament i sorprenentment la final de la Copa d'Europa a Atenes amb el Milan (4-0). Però no havia passat ni una setmana que aquest mateix equip va dur a l'èxtasi i a un estat d'efervescència majúscul el barcelonisme després de conquerir en l'últim minut de l'última jornada de Lliga un nou títol. En menys de quatre dies, aquest mateix Barça que al gener també havia golejat 5-0 al Madrid, va passar de ser el "dream team" a un equip per desballestar. Del cel a l'infern. Igual que ara.

El sostre molt alt

En l'anàlisi del desastrós partit de París no s'ha d'oblidar que la imatge del Barça triomfador dels últims anys apareix a la retina constantment. Aquest equip va pujar el llistó del futbol a un sostre que avui dia sembla irrepetible. Fins i tot el mateix Pep Guardiola, creador d'aquesta bonica criatura, va renunciar a continuar dirigint-la perquè va creure que havia arribat al límit.

Els següents sempre van deixar en l'ambient una frase que roman en l'òrbita: "Qualsevol comparació amb el Pep, la perdrem". Res no seria igual encara que tornés Pep. Fins i tot ell perdria amb si mateix.

La perfecció redueix el rival

En la mateixa anàlisi cal recordar que el millor Barça, el que va crear el Pep de la mà de Messi, el de Tito Vilanova, també de la mà de Messi, i el de Luis Enrique, que compta amb Messi, han tingut actuacions que ens han obligat a escriure cròniques en les quals l'equip blaugrana semblava jugar sol i reduïa a la mínima expressió l'adversari per molt gran que aquest fos.

Quan un equip juga perfecte, com ho va fer el PSG dimarts, el rival sembla petit. Els partits dolents existeixen fins i tot per als que han marcat l'excel·lència. I no hi ha entrenador que no s'hagi equivocat mai en la vida. Des de Cruyff passant per Guardiola i fins arribar a Luis Enrique. Tots ells han rebut golejades en algun moment com a entrenadors. El Bayern de Munic de Pep, per exemple, va rebre una pallissa en les semifinals de la Champions del 2014 al seu camp a càrrec del Reial Madrid (0-4).

Sempre resulta molt fàcil fer llenya de l'arbre caigut. La premsa francesa ha preferit elogiar el PSG, parlar d'una increïble demostració, d'una nit màgica, per enfonsar el Barça. La premsa catalana ha triat l'ensorrament de l'equip.

Errors de Luis Enrique

En la mateixa anàlisi no s'han d'oblidar els defectes de l'equip i el mal plantejament del partit, responsabilitat que recau sobre l'entrenador. Ningú no ha de dubtar de la professionalitat i la capacitat de Luis Enrique. Ho ha demostrat per dirigir un equip que és cert que té la millor davantera del món, però que ha perdut qualitat i força en el migcamp i defensa.

No s'ha d'oblidar que el futbol base no està produint un cervell com Xavi, Guardiola o Milla, però tampoc que Robert Fernández, el cos tècnic i el o els directius de torn es van equivocar en fitxar André Gomes, un futbolista sense sang que sembla estar encara atordit per la qualitat més gran que tenen les estrelles del vestidor.

És l'entrenador qui tria les alineacions en funció dels entrenaments. Però costa creure l'obstinació en Sergi Roberto com a lateral dret i no oferir-li les mateixes oportunitats com a centrecampista, que és la seva posició natural.

Sempre m'he imaginat Luis Enrique com un entrenador valent. Em costa creure que no s'atreveixi amb un lateral contractat per al B com Nili, un jugador que ja té 23 anys. Què fa un futbolista amb aquesta edat en un filial?

Ningú no ha de dubtar tampoc que Luis Enrique no és un estudiós del futbol. I sap perfectament que el que més agrada al jugador és que li diguin les debilitats del rival. Davant del PSG l'efecte que va fer és que els jugadors desconeixien que els tallarien pel centre.

Al mal plantejament, reconegut per Busquets, s'hi va sumar una nit horrible de jugadors que solen marcar la diferència. Messi va ser pressionat de tal manera que quan va baixar a la recerca de pilotes que no li arribaven va acabar perdent-les.

Però aquest Barça, amb Luis Enrique al capdavant, mereix continuar sent respectat com ho van fer fins i tot els mateixos jugadors del PSG.

Agafar-se a la fe de Neymar

El partit més important en la història d'aquest equip ara és el de tornada, el del 8 de març al Camp Nou. És cert que un equip que ha guanyat 4-0 en l'anada té un 100% de possibilitats de classificar-se, en una estadística oferta per la UEFA sobre 169 partits. És a dir, que el Barça no té cap possibilitat. Però en el futbol les veritats absolutes van en funció del resultat. Fins aquell dia, el culer pot aferrar-se a aquesta frase de Neymar que va pujar a instagram després de París:

"Enquanto houver 1% de chance, tenemos 99% fé" (Mentre que hi hagi un 1% de possibilitats, es té un 99 % de fe).