El descens anunciat de l'Espanyol a Segona Divisió ha generat una divisió interna dins del barcelonisme. D'una banda, un sector dels aficionats culers ha celebrat sense dissimular la caiguda als inferns de l'etern rival. L'altra divisió, en canvi, ha lamentat la pèrdua del contrincant ciutadà. Les dues opcions, encara que no ho sembli, són legitimes.
En les darreres setmanes, i veient que la trajectòria del conjunt blanc-i-blau era irreconduïble, diverses veus acreditades del barcelonisme han pontificat sobre com calia afrontar la caiguda de l'Espanyol. I el veredicte ha estat unànime: es tracta d'una tragèdia, els catalans hem d'estar units, el Barça no pot celebrar desgràcies alienes en una temporada nefasta. Etcètera, etcètera, etcètera.
Entenguin-me, no seré jo qui celebri el descens del conjunt blanc-i-blau. Personalment, conec aficionats pericos que avui passaran una mala nit. Una nit de merda. Professionalment, i després de viure la caiguda del Girona en primera persona a Montilivi, sé què comporta que un equip passi de jugar a Primera a fer-ho a Segona. Menys seguiment, menys pressupost, menys responsabilitats. Hi haurà gent, també periodistes, que perdran la feina. L'autèntica tragèdia és aquesta.
Suárez celebra el gol del Barça / EFE
Dit això, tampoc seré jo qui negui el dret dels culers a celebrar el descens de l'Espanyol. En un món Mr. Wonderful programat per invisibilitzar tots els inputs negatius, les rivalitats futbolístiques són una de les poques alegries que ens queden. I té tot el sentit del món.
Recordin, per exemple, el Tamudazo de l'any 2007. Aquell partit, el penúltim de la temporada, enfrontava un Barça que es jugava la Lliga contra un Espanyol salvat. I, així i tot, els pericos recorden la diana de Raúl Tamudo com un dels millors moments d'aquest segle. Culpar-los no tindria sentit. És la gràcia de la rivalitat.
Ara, tretze anys després, alguns culers es curen les ferides d'aquell gol signant la sentència de mort de l'Espanyol. Podria haver estat fa tres dies o la setmana vinent, però el destí ha volgut que els fets succeïssin al Camp Nou. I tampoc hauria de passar res.
L'Espanyol i els pericos no tardaran en tornar i, quan ho facin, tindran un nou motiu per viure el derbi amb la excitació pròpia d'un derbi. Que la correcció no ens robi l'entusiasme.