El passat 6 de febrer, abans del confinament i abans que la paraula coronavirus ens fos tan familiar, a tots els basars de Catalunya van començar-se a esgotar les espelmes amb els números 1 i 0. Segons sembla, també a les pastisseries del país van notar un augment de la demanda de pastissos d’aniversari amb el número 10 fet amb nata. La situació més curiosa es va viure als parcs infantils de piscines de boles, però, que durant dies no van donar l’abast amb l’acumulació de celebracions dedicades a criatures de 5è de Primària.

Segurament la majoria dels seus petits protagonistes no ho sabien, però tots són fills d’una nit del 6 de maig del 2009 de la qual avui es compleixen onze anys i que nou mesos més tard va comportar un inusual augment de la natalitat a Catalunya durant els últims dies de gener i els primers de febrer del 2010, segons va publicar fa uns anys un estudi del doctor Jesús Montesinos al British Medical Journal. Avui fa onze anys als bars es podia fumar, José Montilla era president de la Generalitat, el món es dividia entre els que a la butxaca hi portàvem un Nokia o els que hi portàvem una BlackBerry, i el Barça, que tres dies abans havia assaltat el Bernabéu guanyant 2-6 al Reial Madrid, només tenia dues Copes d’Europa a les vitrines.

Aquella nit del 6 de maig de 2009, quan al minut 92 de joc i amb 1-0 al marcador Dani Alves va centrar des de la banda dreta d'Stamford Bridge, el món es va aturar quan passaven 22 segons i 3 minuts de dos quarts d'onze de la nit: Eto’o no va rematar, la pilota va caure als peus de Messi després d’un rebot i l’astre argentí, sense pensar-ho, va passar l’esfèrica a Iniesta, que va disparar al primer toc per enviar al fons de la porteria de Cech el gol més inoblidable que el barcelonisme hagi celebrat mai.

En aquell moment, quan Andrés Iniesta va córrer cap a la graderia traient-se la samarreta i descrivint millor que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la paraula èxtasi en el seu rostre, el manxec no podia imaginar-se que nou mesos més tard es registraria un augment del 16% en el nombre de naixements a Catalunya gràcies al seu gol. Els fills del gol de 'Lo puto Gusiluz' també ho són de la galopada de Pep Guardiola celebrant el gol per la banda, de l’astúcia de Silvinho alertant el tècnic de Santpedor que fes un canvi per perdre temps o de les imatges d’un Joan Laporta eufòric abraçant-se a la llotja amb la resta de directius blaugranes, saltant-se el protocol i fent, senzillament, allò que els reclamava el cor.

Els fills de l’iniestazo potser encara no ho saben avui, però és possible que aquella nit del 6 de maig els seus pares fossin alguna de les moltes parelles que, moguts per la passió, es llencessin també a fer el que els reclamava el cor després de celebrar el gol en algun bar de l’Eixample, en alguna plaça amb pantalla gegant de Mollerussa, en alguna penya barcelonista de la Plana de Vic o en alguna habitació d’hotel amb televisió per cable.

Fa tres mesos, mentre les seves criatures bufaven les espelmes i obrien algun regal, uns quants pares potser ja no es van trobar en la compromesa situació d’haver d’explicar als seus fills petits d’on venen els nens, ja que a 5è de Primària ja s’estudia l’aparell reproductor a Naturals. Malgrat la ciència ajudi els seus fills a entendre com arribem al món, avui és el dia idoni perquè aquests pares expliquin als seus fills de deu anys i mig, però, la història de la cigonya que porta els nadons embolicats al bec. El 6 de maig és el dia idoni per a fer-ho, però que no els diguin que ve de París. Que els diguin que, en el seu cas, la cigonya va venir d'Stamford Bridge.