"La dona del Cèsar no tan sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar". Aquesta frase, pronunciada per Juli Cèsar l'any 62 a.C. per justificar el seu divorci d'una Pompeia que no havia fet res negatiu, fa temps que se li aplica al Barça amb mà de ferro. I l'últim exemple és el cas de les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor, un autèntic judici públic, sumaríssim i amb tocs d'escarni, que torna a demostrar el poder que té el gran altaveu mediàtic, situat únicament a Madrid i a un volum brutal. Perquè ja no importa si el Barça té raó o no, si LaLiga i l'RFEF s'havien sobrepassat en les seves funcions en aplicar un article, el 130.2, de forma errònia. El que interessa és el relat, el pòsit que quedi en el record col·lectiu. En el dia d'avui, per exemple, es continua recordant el Chelsea-Barça d'Ovrebo, "el robatori del segle", mentre que l'esdevingut un any després en l'Inter-Barça, el de Benquerença, ha passat al bagul de l'oblit. El relat.
Com va succeir en el cas Negreira, que es va convertir en tema capital a tota Espanya, fins i tot amb programes televisius especials i maratonians, el Barça ha estat considerat el dolent de la pel·lícula des del segon 1, per la qual cosa era d'esperar que una vegada se sortís amb la seva, tot saltaria pels aires. D'una forma més o menys rudimentària, el Barça ha guanyat al sistema, però la seva imatge ha quedat malmesa i ja no podrà reparar-la, ja que la piconadora, l'altaveu, està en marxa. El club blaugrana va cometre l'error de no mesurar bé els temps, atrapat en el laberint en el qual l'havia ficat LaLiga, i de pecar amb moments d'improvisació, encara que el relat que el Barça s'ha saltat les lleis per sortir-se amb la seva ja s'ha instal·lat en l'imaginari col·lectiu. Ja no importa si el club blaugrana té raó o no, ni tan sols tindran valor les explicacions que pugui donar Joan Laporta dimarts vinent. Com amb el cas Negreira, el Barça és culpable. I punt.
D'exigència en exigència fins al judici final
Ja al novembre, en el Barça van començar a sospitar que una cosa estranya passava amb les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor. En cada reunió amb LaLiga apareixien noves exigències, canvis en el guió. L'acord amb Nike, per exemple, va passar de ser vàlid a ser paper mullat, malgrat que el Barça va acceptar reafirmar-lo en una Assemblea de Socis extraordinària. Finalment, veient que LaLiga no deixaria de posar pedres al camí, el Barça va decidir canviar d'estratègia i va anar a la justícia, per aconseguir la inscripció a través d'una cautelar, seguint els mateixos passos que amb Gavi. En aquesta ocasió, tanmateix, LaLiga no es va creuar de braços i va entrar en l'equació, aconseguint tombar la petició blaugrana.
El Barça, però, tenia un pla C, el de les llotges VIP de l'Spotify Camp Nou. La seva venda feia temps que estava a la taula de negociacions, però Joan Laporta va decidir accelerar-la per mirar d'aturar una bola de neu que s'estava fent gegantina. I van tornar les traves. LaLiga va exigir el 40% de l'operació per avançat, però quan el Barça ho va aconseguir es va canviar l'exigència, ja que en haver 2 empreses implicades el pagament havia de ser de totes 2. El rellotge, imparable, va continuar corrent i finalment el segon pagament va arribar el 2 de gener, per la festivitat del dia 1. El Barça va rebre l'OK de la Lliga a tornar a la regla 1:1, però alhora va desinscriure Dani Olmo i Pau Víctor. L'incendi ja estava servit.
La interpretació de l'article 130.2
LaLiga va actuar amb celeritat i el mateix dia 1 va eliminar Dani Olmo i Pau Víctor de la plantilla del Barça, un acte que va sorprendre, i molt, en el club blaugrana. I és que els serveis jurídics blaugrana feia dies que emfatitzaven que ni LaLiga ni l'RFEF no podien vetar la inscripció a través de l'article 130.2 del Reglament General, ja que el seu marc d'acció era diferent. "Un/a futbolista podrà estar inscrit/a en un sol equip d'un club, sense possibilitat de ser donat de baixa i d'alta pel mateix en el transcurs de la mateixa temporada, tret de cas de força major o disposició reglamentària".
El punt de discòrdia és el "pel mateix", ja que el Barça no havia donat de baixa als seus jugadors de forma voluntària. Fa uns anys, per exemple, el Barça no va poder fitxar Aubameyang al mercat d'hivern perquè abans l'havia traspassat al Chelsea. El cas de Dani Olmo i Pau Víctor és diferent, per la qual cosa el Barça entén que té fins al 31 de gener, moment en què es tanca el termini d'inscripcions, per regularitzar la seva situació.
El Barça, empès a polititzar el cas Olmo
LaLiga, molesta amb el Barça i amb Joan Laporta per la negativa a acceptar el contracte de CVC i pel projecte de la Superlliga, va seguir inflexible, per la qual cosa la pilota va passar a una RFEF molt feble en aquests moments, ja que just acaba d'entrar en la presidència Rafael Louzán, que ha intentat calmar les aigües donant-li una vicepresidència a Javier Tebas i una altra a David Aganzo, president de l'AFE. De fet, continua sorprenent el silenci del sindicat dels futbolistes, tan actiu en d'altres ocasions, en el cas de Dani Olmo i de Pau Víctor, ja que ambdós es podien quedar sense jugar 6 mesos.
L'RFEF es va veure entre l'espasa i la paret, amb opinions de tota mena i amb el perill de tornar a trencar relacions amb LaLiga, per la qual cosa ves va decantar pel camí fàcil, es va alinear amb la patronal, conscient que el Barça aniria al Consejo Superior de Deportes (CSD), amb tots els números d'aconseguir la cautelaríssima. El club blaugrana, de fet, hauria anat a la justícia ordinària si hagués estat necessari, convençut que ha tingut la raó des del primer moment i que, en el fons, ha estat víctima d'una campanya de desgast que només buscava fer malbé la imatge del Barça. És cert que el club va anar tard, que va mesurar malament els temps i que ha donat una imatge de certa improvisació. Un altre tema és que l'incendi hagi estat provocat o no. I és que, quan es tracta del Barça, a més de ser honrat ho ha de semblar. Com Pompeia.