Els culers boomers d'arreu del país tenen una frase estrella per alliçonar els seus primogènits millenials cada vegada que el Barça perd un partit: "Vosaltres esteu molt ben acostumats", diuen. Sense que serveixi de precedent, s'ha d'admetre que la sentència té certs fonaments.

Aquest avorrit dissabte de desconfinament es compleixen onze anys de l'històric 2-6 que el conjunt blaugrana va signar contra el Reial Madrid al Santiago Bernabéu, un duel que ha passat a la història pel resultat –que fins i tot es va quedar curt– i per l'exhibició futbolística del Barça de Pep Guardiola.

Un servidor va viure el partit amb només 13 primaveres a les seves espatlles, però aquest fet no m'impedeix recordar a la perfecció tots els detalls d'aquell 2 de maig de l'any 2009 en el qual el Barça va començar a construir el primer triplet de la seva història.

Quelcom que sovint passa per alt quan es rememora el Clàssic en qüestió és que el Madrid de Juande Ramos es va avançar al marcador. Ho va fer gràcies al gol d'un joveníssim Gonzalo Higuaín a passada de Sergio Ramos, que aleshores només era una lateral mediocre i no pas un central convincent.

La diana del Pipa, com els gèneres musicals, les dessuadores o la capacitat de comprendre els memes, va posar de manifest l'existència d'una fractura generacional. Hi havia dues maneres d'entendre el barcelonisme.

Per una banda, els adults, pessimistes, convençuts que el gol de l'argentí serviria per enfonsar el Barça i donar ales al Madrid, que s'enduria els tres punts i començaria una escalada fins al primer lloc, fet que a més s'acabaria traduint en un nou títol del totpoderós club merengue. Per l'altra, els joves, la lleva de Ronaldinho, coneixedors de la veritat absoluta –quelcom típic de l'edat– i sabedors que Leo Messi, o Samuel Eto'o, o fins i tot Bojan Krkic, qui fos, acabaria ajusticiant els dolents tal com havia fet el Gaúcho quatre anys abans.

2 6 Bernabéu Barça Madrid

FCB

Dos-cents quaranta segons. Aquest és el temps que els nens van necessitar per demostrar als pares que a vegades, encara que ho sembli, no tenen raó. Henry, a passada de Messi, va batre Iker Casillas amb l'elegància d'un francès criat a Londres i va provocar un esclat de rauxa al bar on jo era. I també, és clar, a la gespa del Bernabéu.

Abans del descans, el marcador del feu blanc ja reflectia un 1-3 que hauria pogut ser un 1-4 o un 1-5. Carlos Martínez i el desaparegut Michael Robinson, com el meu pare, no donaven crèdit al que estaven veient. A la segona part arribarien els gols d'Henry, Messi i Gerard Piqué, qui, amb un inesperat gir de maluc, va escriure el seu nom en un dels capítols més memorables de la història culer.

A la televisió, després del cinquè gol, un "es poesía, Carlos, juega un fútbol tan poético... tan brillante"; al meu costat, després del sisè, un "mira bé això que està passant perquè ho recordaràs tota la vida".

El meu pare tenia raó, ho recordaré tota la vida. El que no va calibrar, però, és el que vindria després. Ell, que va haver d'esperar que arribés Johan Cruyff per veure com el Barça aixecava una Lliga, no s'imaginava el 5-0 al Camp Nou, el 0-2 a les semifinals de Champions, el 3-4 amb el Tata a la banqueta (amb el Tata!), el 0-4, obra prima de Luis Enrique, el 2-3 amb un gol al darrer segon de Messi, o fins i tot el 5-1 d'Ernesto Valverde.

La generació Gaúcho, la meva generació, tampoc s'ho imaginava. Però ho podia intuir. Aquell 2 de maig de 2009, al Bernabéu, els més petits, aquells que vam créixer a Saint-Denis i no a Sevilla, vam demostrar que teníem raó. No hi havia cap motiu per témer la foscor.